Dels meus anys d'universitari estudiant Economia —abans estudiaves el coneixement troncal i et quedava per sempre el superluxe de poder-ne dir així—, recordo el debat sobre els efectes inflacionistes del salari mínim i els augments que suposaven. Em va quedar l'esmentat debat, com d'altres, especialment present, perquè et portava a una cruïlla on la ciència es trobava amb el debat polític, i això als 20 anys és irresistible. De tant en tant l'actualitat m'ha permès rememorar les diatribes de llavors, i la del salari mínim ha tornat amb força en els últims anys. El govern d'Espanya ha fet de la matèria un dels pilars de la seva legislatura econòmica amb el que hi ha hagut ocasions de sobres per reflexionar-hi. En temps de baixa inflació, creixement i, sobretot, desenvolupament de les classes mitjanes, l'argument aprehès en la joventut que el repartiment de la riquesa del mercat funciona millor que l'inflacionista salari mínim, semblava sostenir-se. Però com a signe dels nous temps, a mesura que empitjorem en distribució de la riquesa i poder adquisitiu, l'efecte redistribuïdor del salari mínim actualitzat no destaca per inflacionista, sinó per, fins i tot, salvaguarda del consum.

Els últims mesos a Espanya presenten un entorn d'aquesta naturalesa. El salari mínim interprofessional (SMI) és un factor que ha permès evitar col·lapses econòmics i socials a moltes famílies. El que actualment succeeix a Espanya (i en altres països) amb els efectes de l'SMI reprodueix molt fidelment el que els treballs d'Alan Krueger i David Card (premi Nobel d'Economia el 2021) reflecteixen en els seus estudis i experiments naturals i que es recullen al seu llibre Myth and Measurement. The New Econnomics of the Minimum Wage (Mito y Medición, en l'edició espanyola), publicat el 1995. Aquests economistes van revolucionar el debat sobre els efectes dels salaris mínims. Van afirmar que no destrueixen ocupació, una de les característiques dels debats anteriors, i que els efectes positius compensen els negatius. El treball de Card i Krueger analitza en detall el sector del fast food en unes determinades regions. Mentre molts economistes clàssics argumentaven que un increment en el salari mínim posava en risc els llocs de feina dels treballadors amb menys qualificacions, Card afirma que en una economia forta i amb creació d'ocupació o demanda laboral, el risc de destrucció d'ocupació entre les feines menys qualificades per un augment del cost salarial mínim per a les empreses es compensa amb la demanda creixent. Krueger defensa que l'efecte de l'increment del salari mínim en economies amb un pes creixent de treballadors amb sous baixos o a la frontera amb el salari mínim, és de lluita contra la pobresa i permet sostenir lloguers i famílies. Krueger anticipava efectes beneficiosos per al consum. Aquests escenaris, anticipats en els treballs que va escriure, reflecteixen amb força proximitat el que ha passat a l'economia espanyola aquests últims mesos, en part gràcies a l'augment de l'SMI.

El salari mínim interprofessional (SMI) a Espanya se situa en 1000 €/mes, per 14 pagues, és a dir 1166,7 € per 12 mensualitats. Encara per sota de les grans economies europees amb SMI —Itàlia i altres 5 països de la UE no en tenen— i fins i tot per sota del dels Estats Units, i per sobre del de les economies de l'est d'Europa i de Portugal.

Una altra de les crítiques a l'SMI, i en concret en el cas espanyol, és, més enllà del concepte, l'import al qual s'ha d'arribar. D'altra banda, els successius increments recents, equivalents als que han anat fent els països amb l'SMI més baix, han reduït la distància entre l'SMI i el salari mitjà —a Espanya, 27.570 € el 2021. La correlació entre SMI i salari mitjà a Espanya avui és diferent a la de països com Alemanya o França. La correlació sol pivotar al voltant del 50%. A Espanya, comparant l'SMI de 2022 amb el salari mitjà de 2021, estaria en el 51%; a França, en el 49%; a Alemanya, en el 40%; als Països Baixos, en el 38%; a Polònia, en el 55%; i a Portugal, en el 48%. En països amb salaris mitjans més baixos, la ràtio s'apropa més al 50% per més necessitat de protegir els salaris més baixos, mentre que a mesura que el mercat paga millor, la distància es redueix. Pot defensar-se que en entorns de pèrdua de poder adquisitiu mitjà i dispersió salarial alta, un context que s'expandeix en aquests dies d'empitjorament de la distribució de la riquesa, l'SMI no només frena la pobresa i defensa el consum al Card & Krueger, sinó que també fa de dic de contenció davant la creixent desigualtat. En un entorn inflacionista o amb un mercat de l'habitatge en què l'accés és cada vegada més complicat, treballar ja no és garantia de sortir de la pobresa, i menys amb l'augment del pes en les famílies de les persones laboralment passives —gent gran, dependent o fins i tot aturats crònics. Els flancs socials són molts, i la cohesió social és un actiu a tots els nivells, també en el de la competitivitat. Per tot això, mantenir un SMI robust sembla una bona decisió macroeconòmica.

Entre els apunts crítics a l'SMI o a la pujada d'aquest, existeix un argument a què crec que cal parar atenció. La pujada de l'SMI permet sostenir nivells de formació baixos, redueix l'incentiu — macro— a augmentar la formació. Encara que, sens dubte, per tot el que hem esmentat anteriorment, l'SMI sembla, en el context de la nostra economia i de la global, un bon instrument en entorns de deteriorament de la distribució de la riquesa, l'alerta als nivells formatius ha d'impel·lir-nos permanentment. Un salari mitjà baix és, també, senyal de nivell formatiu i qualitat en els llocs de feina insuficients. La demanda de llocs de treball poc qualificats es manté, i la de feines amb qualificació professional alta insatisfeta és, a molts sectors, una gran restricció. Fins i tot sectors que acaben suplint la demanda amb contractacions de qualificació baixa com a mal menor. La demanda no coberta de feines amb qualificació professional ens recorda de manera estructural la sempiterna crisi dels nostres models de formació professional (FP). Actuar sobre l'educació, reduir el fracàs escolar, augmentar el nivell formatiu, adequar l'oferta d'FP en recursos i matèries, és la millor manera de lluitar contra la desigualtat, apujar EL salari mitjà i no haver d'utilitzar l'SMI com a dic de contenció.