Durant dècades, ser cap era sinònim d’èxit. Representava ascens, reconeixement i, sobretot, poder. Era el destí natural de qualsevol trajectòria professional amb ambició. L’objectiu era clar: créixer, dirigir, decidir. Avui, però, aquest relat comença a esquerdar-se. Cada cop més joves no només no aspiren a liderar, sinó que activament ho eviten.

Les dades ho confirmen. Diversos estudis recents indiquen que prop del 70% de la generació Z prefereix no ocupar càrrecs de responsabilitat, principalment perquè els perceben com a massa estressants i poc gratificants. Un informe de Deloitte durant el període 2024-2025 fet a més de 23.000 joves en 44 països feia referència al fet que els joves prioritzen el benestar, el propòsit i l’equilibri davant l’ascens jeràrquic. No és una tendència anecdòtica, sinó un canvi de fons que interpel·la directament les organitzacions. El lideratge ha deixat de ser aspiracional per convertir-se, en molts casos, en una càrrega difícil de justificar.

La primera clau és el cost real de liderar. Durant anys, les empreses han construït un relat idealitzat del cap: capacitat de decisió, influència, impacte. Però la realitat quotidiana és molt més complexa. Liderar implica més hores, més pressió, més responsabilitat emocional i una exposició constant. Molts joves han crescut observant comandaments intermedis esgotats, atrapats entre la direcció i els equips, amb poc marge real de decisió. Figures que han de respondre per tot, però que sovint no poden canviar gairebé res. El missatge que reben és clar: liderar no compensa.

La segona clau és cultural. La joventut actual no rebutja el lideratge en si mateix, sinó la manera com s’ha entès tradicionalment. No volen caps que controlin, sinó referents que acompanyin. Prefereixen entorns col·laboratius, estructures més planes i relacions basades en la confiança. Això desplaça el focus del poder formal cap a la influència real. Liderar ja no és manar, sinó generar context, facilitar, escoltar i donar sentit. En aquest nou marc, moltes posicions directives tradicionals perden atractiu perquè estan basades en models jeràrquics que ja no encaixen.

El lideratge ha deixat de ser aspiracional per convertir-se, en molts casos, en una càrrega difícil de justificar

També hi ha un factor de desconfiança. Les noves generacions han crescut enmig de crisis econòmiques, precarietat laboral i promeses de meritocràcia que sovint no s’han complert. Han vist com l’esforç no sempre garanteix estabilitat ni progrés. En aquest context, aspirar a posicions de poder perd part del seu atractiu simbòlic. Si el premi és incert i el cost és alt, la decisió racional és no entrar en aquest joc.

A tot això s’hi suma un canvi profund en les prioritats vitals. Per primera vegada, una generació posa de manera clara el benestar emocional i l’equilibri personal per davant de l’estatus professional. La feina deixa de ser el centre de la identitat per convertir-se en una part més de la vida. Liderar, tal com està configurat avui en moltes organitzacions, sovint entra en conflicte directe amb aquests valors. No és que els joves no vulguin responsabilitat; és que no volen assumir-la a qualsevol preu ni a costa de la seva salut mental.

Aquest fenomen planteja un repte de gran abast per a les empreses. Si el lideratge deixa de ser un objectiu desitjat, qui assumirà els rols clau en el futur? I, sobretot, amb quin model? Insistir en els esquemes tradicionals pot generar un buit difícil d'omplir.

El veritable problema és que el poder, tal com l’hem construït fins ara, ha deixat de ser desitjable. I això obliga a canviar-lo

Potser la resposta no implica convèncer els joves que tornin a voler ser caps, sinó repensar què vol dir liderar. Cal transitar d’un model basat en el control a un altre basat en la confiança. Reduir la burocràcia, repartir millor la responsabilitat, professionalitzar el lideratge i reconèixer de manera més justa —també econòmicament— l’impacte de dirigir equips. Però, sobretot, cal redefinir el sentit del poder dins les organitzacions.

Perquè, en el fons, el problema no és que la joventut hagi renunciat al poder. El veritable problema és que el poder, tal com l’hem construït fins ara, ha deixat de ser desitjable. I això obliga a canviar-lo.