Imaginem-nos que, de sobte, algú ens diu que rebrem, sense cap requisit ni compromís, 1.000 euros mensuals durant un període de 12 mesos. Sense condicions. Sense que hàgim de demostrar res. Simplement, ens arriba una notificació: “Has estat seleccionat per rebre una Renda Bàsica Universal (RBU)”. Acceptaríem? Què faríem amb aquests ingressos? Què canviaríem en el nostre dia a dia?

Aquesta no és una fantasia futurista ni una utopia. És una iniciativa que s’està desenvolupant a Alemanya des de fa ja més de deu anys gràcies a un projecte denominat Mein Grundeinkommen e.V. (o, traduït al català, "La meva renda bàsica") i que compta amb una particularitat. Es tracta d’una renda bàsica que ve des de baix: en aquest cas, una iniciativa privada va decidir no esperar que els governs actuessin i va optar per llançar el seu propi experiment ciutadà de renda bàsica universal. És a dir, una renda finançada amb recursos sorgits d’aportacions privades i, per tant, no procedents del sector públic.

El projecte va arrencar quan l’emprenedor berlinès Michael Bohmeyer es va plantejar les qüestions següents: què farien les persones si se’ls oferís una renda mensual sense cap requisit més enllà d’inscriure’s en una llista prèvia? Com canviaria el seu entorn vital? I la seva relació amb el treball i l’ocupació? Quin seria el seu impacte en la motivació vital? Amb el propòsit d’obtenir respostes reals a aquestes preguntes, Bohmeyer va decidir posar en marxa una plataforma on qualsevol pogués inscriure’s a fi de poder accedir (mitjançant sorteig i sense cap condicionant previ) a l’opció de rebre 12.000 euros en total repartits durant un any. La iniciativa es finança amb petites donacions procedents de milers de persones que pensen que hi ha una altra forma de distribuir la riquesa i el benestar. És, en definitiva, micromecenatge convertit en política econòmica experimental. Economia circular, però emocional.

Què està passant amb els receptors de la RBU? Fins ara més de 1.000 persones ja s’han beneficiat d’ella. L’interessant no és només la xifra, sinó el que hi ha darrere d’aquesta dada: hi ha qui ha emprat aquests diners per tornar a estudiar, muntar un negoci, escriure un llibre o, simplement, respirar a fons després d’anys d’ansietat econòmica; una dona va deixar un treball tòxic per a cuidar la seva salut mental; un pare es va prendre un any per estar més present en la vida de la seva filla i una altra persona va decidir experimentar amb noves formes artístiques reduint la por al fracàs. Tots ells constitueixen exemples representatius, si bé la casuística és molt àmplia i podríem referir-ne molts més.

Què farien les persones si se’ls oferís una renda mensual sense cap requisit més enllà d’inscriure’s en una llista prèvia?

I el més important?, ningú es va tirar al sofà a no fer res. Al contrari: l’efecte més repetit és l’activació vital. És com si treure la por d'arribar a final de mes desbloquegés una part del cervell que teníem rovellada per la pressió.

Què podem aprendre d’aquesta experiència? En primer lloc, que el concepte de renda universal no és només una idea d’economistes o activistes. Pot ser un moviment cultural que neix des de baix, des del mateix cos social. I que, com a conseqüència, no ha de procedir del sector públic ni tampoc de les institucions que el conformen. De vegades, la innovació real sorgeix quan la ciutadania pren la iniciativa i converteix l’empatia en infraestructura. En segon terme, que la RBU no és només una política econòmica: suposa una pregunta radical sobre el valor del treball, el temps, la dignitat i el dret a existir sense condicions. És preguntar-nos si el sistema actual és el millor que podem imaginar o si simplement ens hem acostumat a sobreviure en ell. I tercer, que l’experiment alemany no busca demostrar que totes les persones hauríem de tenir renda bàsica demà mateix. Sí que pretén obrir converses, trencar clixés, provocar preguntes. I això, en els temps que corren, ja és revolucionari.

La pregunta, potser incòmoda, és inevitable: per què no estem fent una cosa així en altres geografies? Què passaria si en comptes de gastar-nos milions en subsidis condicionats, burocràcia infinita i auditories ineficients, provéssim amb una cosa tan simple com confiar en la gent? Imaginem una comunitat, un barri o una ciutat que decideix experimentar amb la RBU per veure què ocorre. Si a Berlín es poden finançar 1.000 rendes bàsiques només amb aportacions voluntàries, què podríem fer en el nostre entorn si suméssim voluntats, creativitat i un xic de desobediència econòmica?

Mein Grundeinkommen no és una solució màgica i tampoc pretén ser una recepta vàlida per a tots els contextos i criteris culturals. Però sí que constitueix una esquerda poderosa a la paret de l’això sempre s’ha fet així. I per aquesta esquerda entra alguna cosa que ens manca amb urgència: aire, imaginació i la possibilitat de reduir determinades angoixes vitals. És a dir, un marc en què establir polítiques assistencials que ja són necessàries (que no un caprici, per la qual cosa anul·lo ara el fals dilema contingut en el títol d’aquesta reflexió) i que, al mateix temps, no estiguin fonamentades, simplement, en la desconfiança i el control.