Quan parlem de política social, gairebé sempre pensem en subsidis. En ajudes, prestacions, transferències, complements de renda, bons, xecs o programes públics per compensar desigualtats. És comprensible: davant la pobresa, la resposta més immediata és donar recursos a qui no en té. Però aquesta intuïció, per humana que sigui, confon sovint alleujament amb solució.

La pregunta de fons no és només com ajudem algú a arribar a final de mes, sinó com fem que cada vegada menys persones necessitin aquesta ajuda. I aquí la història és molt clara: la política social que realment ha funcionat, la que ha tret més persones de la pobresa i ha ampliat més oportunitats vitals, no ha estat el repartiment permanent, sinó el creixement econòmic.

Una societat que creix no només genera més PIB. Genera camins de progrés personal. Genera feina, salaris, empreses, mobilitat social, aprenentatge, confiança i futur. Permet que les persones no depenguin només de l’Estat, sinó que puguin construir el seu propi projecte vital. Per això, encara que sovint ens costi dir-ho, la millor política social —potser l’única que acaba funcionant de veritat— és crear una societat prou dinàmica perquè les oportunitats no siguin una excepció, sinó una expectativa raonable.

Sense creixement, la política social es converteix en administració de l’escassetat. Amb creixement, en canvi, pot convertir-se en una plataforma d’emancipació. Aquesta és la diferència essencial entre una societat que reparteix dependència i una societat que multiplica oportunitats.

La pregunta de fons no és com ajudem algú a arribar a final de mes, sinó com fem que cada vegada menys persones necessitin ajuda

Aquesta és una idea incòmoda perquè sona poc sentimental. És més fàcil parlar de repartir que de produir. És més agraït prometre subsidis que explicar com es creen empreses, ocupació, salaris alts i productivitat. Però la història econòmica dels darrers dos segles és tossuda: la humanitat no ha sortit massivament de la pobresa gràcies a decrets de redistribució, sinó gràcies a l’augment extraordinari de la capacitat de produir, innovar, comerciar i organitzar-se millor.

La pobresa extrema ha estat la condició normal de la humanitat durant gairebé tota la història. El que és excepcional no és que encara hi hagi pobresa, sinó que milions i milions de persones n’hagin pogut sortir en tan poc temps. El gran salt es produeix quan societats senceres passen de l’economia de subsistència a economies capaces d’acumular capital, aplicar tecnologia, crear empreses, formar treballadors i connectar-se als mercats globals.

La Xina n’és l’exemple més espectacular. En poques dècades, centenars de milions de persones van sortir de la pobresa no perquè l’Estat redistribuís una riquesa prèviament existent, sinó perquè el país va permetre —amb totes les seves contradiccions polítiques— que una part immensa de la població entrés en circuits de producció, exportació, urbanització, aprenentatge i inversió. La lliçó no és que Europa hagi d’imitar el model polític xinès, evidentment incompatible amb els nostres valors democràtics. La lliçó és una altra: quan els incentius s’alineen amb l’esforç, l’estalvi, l’empresa, l’aprenentatge i la innovació, el creixement pot fer per la dignitat humana allò que cap subsidi permanent no pot aconseguir.

Europa, en canvi, corre el risc d’oblidar aquesta veritat bàsica. El continent ha construït un dels sistemes de benestar més generosos del món, i això forma part de la seva identitat. Però la sostenibilitat d’aquest sistema depèn d’una condició que massa sovint es dona per descomptada: que l’economia creixi prou. Un estat del benestar potent pot ser expressió de cohesió i civilització. Però també és una advertència: si la base productiva s’estanca, si la població envelleix, si la productivitat no avança i si l’empresa innovadora no troba espai per créixer, el sistema social acaba finançant-se contra el futur.

Sense creixement, la política social es converteix en administració de l’escassetat. Amb creixement, pot convertir-se en una plataforma d’emancipació

El problema de les polítiques de repartiment no és que siguin sempre injustes. Sovint són necessàries. El problema apareix quan deixen de ser una xarxa de seguretat i esdevenen una arquitectura d’incentius que desplaça progressivament més persones cap a la dependència. Quan una societat premia més la permanència en el subsidi que la reincorporació al treball; quan penalitza l’estalvi, l’assumpció de riscos o la creació d’empreses; quan converteix l’Estat en el principal mecanisme d’assignació d’oportunitats, acaba debilitant allò mateix que finança la protecció social: el dinamisme productiu.

Aquest és el cercle viciós que cal evitar. Una societat que no creix necessita més repartiment per compensar l’estancament. Però més repartiment mal dissenyat pot reduir els incentius a treballar, invertir i emprendre. Aquesta reducció de l’activitat limita encara més el creixement, i la factura social es fa cada vegada més gran. Arriba un moment en què la política social deixa de ser emancipadora i es converteix en una maquinària defensiva: ja no eleva persones, només conté frustracions.

Per això la discussió sobre la millor política social no pot limitar-se a quants diners es gasten, sinó a quin tipus de societat es construeix. Hi ha polítiques públiques que activen capacitats i n’hi ha que les adormen. Hi ha ajudes que permeten tornar a començar i n’hi ha que cronifiquen trajectòries. Hi ha intervencions que connecten persones amb feina, formació i empresa, i n’hi ha que només administren transferències. La diferència és decisiva.

El cas d’Israel és il·lustratiu. Una part relativament petita de la població i de l’economia —el sector tecnològic— ha estat responsable d’una part molt important del progrés del país. Aquest sector concentra talent, inversió, connexió internacional, recerca aplicada i ambició empresarial. Mostra una realitat sovint oblidada: el progrés econòmic no sempre és generat de manera homogènia per tota la societat. Sovint el genera una minoria altament productiva, emprenedora, formada i connectada amb mercats globals.

La discussió sobre la millor política social no pot limitar-se a quants diners es gasten, sinó a quin tipus de societat es construeix

La pregunta, per tant, no és com gravar més aquesta minoria fins a esgotar-la, sinó com fer-la créixer i com permetre que més sectors de la societat s’hi incorporin. La justícia social no consisteix només a redistribuir els fruits de la innovació, sinó a multiplicar el nombre de persones capaces de participar en aquesta innovació. Aquesta és una diferència fonamental. Una política social orientada només al repartiment mira la riquesa com un estoc. Una política social orientada al creixement la mira com un flux que cal renovar constantment.

Aquí és on Europa té un problema cultural. Hem desenvolupat una gran sensibilitat envers la protecció, però sovint una escassa admiració pel risc. Ens preocupa molt qui queda enrere, i amb raó. Però parlem molt menys de qui tira endavant, de qui crea una empresa, de qui exporta, de qui innova, de qui transforma coneixement en valor. Una societat pot tenir universitats, infraestructures, centres de recerca i talent, i així i tot no generar prou prosperitat si aquestes capacitats no s’activen dins d’un ecosistema empresarial dinàmic.

Les capacitats no són suficients. Aquesta és una de les lliçons més importants per a Catalunya, Espanya i Europa. Podem tenir bons científics, bons enginyers, bones escoles de negoci i bons hospitals. Podem tenir fons europeus, plans estratègics i discursos sobre transformació digital. Però si tot això no es tradueix en empreses que creixen, productes que competeixen, patents que arriben al mercat, inversió que assumeix risc i llocs de treball amb salaris alts, no tindrem el progrés econòmic que diem perseguir.

El coneixement, per si sol, no crea prosperitat. La prosperitat apareix quan el coneixement es combina amb ambició empresarial, capital, mercats, cultura del risc i institucions que no castiguen l’èxit. Europa ha invertit molt en capacitats, però massa sovint ha descuidat el dinamisme que les converteix en creixement. La diferència amb la Xina no és només salarial o reguladora. És també cultural i estratègica. La Xina ha entès que el desenvolupament requereix mobilitzar energies productives a gran escala. Europa, en canvi, sovint sembla més preocupada per regular el futur que per construir-lo.

Hem desenvolupat una gran sensibilitat envers la protecció, però sovint una escassa admiració pel risc

Això no vol dir renunciar als valors europeus. Al contrari. Vol dir entendre que el model social europeu només sobreviurà si torna a ser també un model de creixement. Sense productivitat, no hi ha pensions sostenibles. Sense empreses competitives, no hi ha salaris dignes. Sense innovació, no hi ha recaptació suficient. Sense inversió, no hi ha ascensor social. I sense cultura de l’esforç i del mèrit, la igualtat d’oportunitats es degrada en igualtat de dependències.

Les polítiques socials, per funcionar, han d’estar dissenyades amb una idea molt clara: ajudar ha de voler dir activar. Activar capacitats, activar responsabilitat, activar formació, activar mobilitat, activar emprenedoria. Una renda mínima pot ser necessària en determinats moments, però no pot ser l’horitzó vital de cap societat. L’objectiu no ha de ser que més gent rebi ajudes, sinó que menys gent les necessiti. Aquesta frase hauria de ser el criteri central de qualsevol política social seriosa.

El creixement, a més, no és només una variable macroeconòmica. És una experiència moral. Quan una societat creix, augmenta la confiança. Les famílies pensen que els fills viuran millor. Els joves s’arrisquen. Les empreses contracten. Els treballadors canvien de feina perquè hi ha oportunitats. Els governs poden invertir sense convertir cada debat pressupostari en una guerra entre generacions. Quan una societat no creix, en canvi, tot es converteix en disputa distributiva: funcionaris contra autònoms, joves contra pensionistes, territori contra territori, contribuent contra beneficiari.

La política del repartiment permanent alimenta aquesta lògica de suma zero. Si la riquesa no creix, l’única manera de millorar la posició d’algú és reduir la d’un altre. Això erosiona la cohesió social. Paradoxalment, una política social massa centrada a repartir pot acabar fent la societat més conflictiva, no més solidària. La solidaritat és més fàcil quan hi ha futur. Sense futur, la solidaritat es converteix en ressentiment fiscal.

Europa ha invertit molt en capacitats, però massa sovint ha descuidat el dinamisme que les converteix en creixement

Naturalment, el creixement no ho resol tot automàticament. Pot generar desigualtats, deixar territoris enrere o concentrar beneficis. Per això calen institucions, educació, competència, fiscalitat intel·ligent i una xarxa de protecció eficaç. Però confondre correcció amb substitució és un error greu. L’Estat pot corregir el mercat, però no pot substituir indefinidament la capacitat productiva de la societat. Pot redistribuir riquesa, però no crear-la per decret. Pot protegir, però no pot fabricar dinamisme social només amb pressupost.

La millor política social, doncs, és una política de creixement inclusiu. No creixement entès com a xifra freda del PIB, sinó com a procés d’activació de talent, inversió, empresa, tecnologia i treball. Una política que faci que les persones no depenguin només de l’Estat, sinó que tinguin capacitat real de construir el seu propi projecte vital. Una política que entengui que la dignitat no és només rebre, sinó poder contribuir.

Europa necessita recuperar aquesta ambició. Necessita menys por al benefici empresarial i més exigència sobre què fan les empreses amb aquest benefici. Necessita menys burocràcia defensiva i més regulació orientada a fer créixer sectors nous. Necessita menys retòrica sobre la innovació i més mercats on la innovació pugui escalar. Necessita una política social que no sigui només compensatòria, sinó productiva.

La gran pregunta no és quants subsidis podem pagar, sinó quantes persones podem incorporar a activitats d’alt valor. No és quants recursos podem repartir, sinó quanta riquesa nova podem crear. No és com fem més suportable l’estancament, sinó com tornem a fer possible el progrés.

Per això, quan ens preguntem quina és la millor política social, la resposta ha de ser clara: créixer. Créixer en productivitat, en innovació, en salaris, en empreses, en oportunitats i en responsabilitat. El repartiment pot alleujar la pobresa; el creixement la pot derrotar. I una societat que oblida aquesta diferència acaba confonent compassió amb dependència, justícia amb despesa i política social amb renúncia al futur.