L'acord assolit a última hora, fixant un aranzel generalitzat del 15% per a productes clau europeus —incloent-hi automòbils, components electrònics i béns farmacèutics— ha estat rebut amb alleujament.

No evita el dany, però impedeix la catàstrofe. Una tarifa del 15% és elevada, sí, però no paralitzant. Representa una barrera, no un mur. I permet a les empreses pensar en estratègies de contenció en lloc d’estratègies de replegament.

Posem-nos en el lloc d’una empresa espanyola que exporta un producte amb un preu unitari domèstic de 100 dòlars i que no tenia aranzel. Si s’hi aplica un aranzel del 15% i l’empresa vol guanyar el mateix, apujarà el preu.

En teoria, serà el consumidor nord-americà qui pagarà l’impost. En tal cas, Trump estaria apujant impostos als seus propis ciutadans. Però... serà així?

En un mercat tan competitiu com el nord-americà, aquest increment pot ser decisiu: hi ha alternatives per al consumidor, hi ha sensibilitat al preu i hi ha marge perquè els distribuïdors substitueixin proveïdors si consideren que es trenca l’equilibri entre cost i valor.

Què farà aleshores aquesta empresa exportadora? Esperarà passivament a perdre quota de mercat? Per descomptat que no. La reacció natural serà ajustar el preu d’exportació a la baixa, de manera que, sumant-hi l’aranzel, el preu final en el punt de venda continuï sent proper als 100 dòlars originals i pugui continuar venent el mateix. Aproximadament i de forma teòrica, això implica vendre a uns 87 dòlars. Aquesta diferència de 13 dòlars no és trivial: representa una reducció directa del 13% en els ingressos per unitat exportada.

Cada empresa mourà fitxa en funció de la seva estructura, del seu marge de maniobra i de la seva cultura organitzativa

Com pot una empresa absorbir aquest cop sense comprometre la seva rendibilitat? Les opcions són limitades, però totes formen part del manual de reducció de costos: ajustar processos interns, reduir costos de producció, renegociar amb proveïdors, automatitzar operacions o revisar les condicions salarials.

Aquesta darrera és especialment delicada: si es vol preservar l’ocupació, caldrà negociar-ho amb intel·ligència i sensibilitat, però també amb flexibilitat. Quan el mercat exterior encareix l’accés, el marge s’estreny i les empreses cerquen vies d’escapament internes. El diàleg entre patronal i sindicats, en aquests casos, hauria de tenir en compte aquest context extern, especialment en les indústries exportadores.

Una altra opció que tindran moltes empreses serà recórrer al que en la literatura econòmica es coneix com “redimensionament de producte”, que popularment ha adquirit el nom de “reduflació”: oferir menys quantitat pel mateix preu. Aquesta tàctica, tan habitual en alimentació o cosmètica, permet mantenir el preu final, però reduir els costos associats a cada unitat. El consumidor percep continuïtat, encara que rebi una mica menys. No és una estratègia sostenible a llarg termini, però pot ser útil com a coixí temporal.

També s’obriran nous processos de diversificació comercial. Si vendre als Estats Units implica un sobrecost o una rendibilitat més baixa, hi haurà empreses que redirigeixin la seva mirada cap a l’Àsia, Amèrica Llatina o el nord d’Àfrica. Aquests canvis no es produeixen d’un dia per l’altre, però formen part d’una lògica reactiva ben estudiada per la teoria de jocs en economia: cada moviment d’un actor rellevant —com és un aranzel— desencadena contramoviments en els agents afectats, a la recerca d’un nou equilibri. L’economia és dinàmica, mai estàtica.

L’economia és una xarxa de decisions en moviment constant. L’error és pensar que una mesura determina un resultat únic

Al meu parer, el que importa no és tant l’aranzel en si com la cadena de decisions que activa. L’afectació no és directa: és indirecta i complexa. L’aranzel és només el primer moviment. El que vindrà a continuació són ajustaments interns, redireccions estratègiques, obertura de nous mercats, canvis en els processos laborals o fins i tot en la política d’innovació.

Cada empresa mourà fitxa en funció de la seva estructura, del seu marge de maniobra i de la seva cultura organitzativa. A nivell institucional veurem (de fet, ja ho estem veient) nous acords bilaterals, tractats de comerç preferencial, obertura de diàlegs amb tercers països que permetin compensar part de les pèrdues o reduir la dependència dels Estats Units.

En el fons, el que demostra aquesta situació és una vegada més una de les veritats fonamentals de l’economia: els agents econòmics reaccionen mai de manera lineal. Reaccionen, s’adapten, corregeixen, exploren.

L’economia és una xarxa de decisions en moviment constant. L’error és pensar que una mesura, per molt potent que sigui, determina un resultat únic. En realitat, el que determina és un nou escenari sobre el qual es reconfigura el tauler. I en aquest tauler, guanya qui millor es mou.