El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) és un document sagrat. Va a missa. El que s’hi publica és llei. Per això, la seva lectura és més aviat feixuga, amb un llenguatge que obligatòriament ha de ser tècnic i jurídic. No hauria d’incloure, doncs, opinions, adjectius valoratius ni conceptes equívocs. Això sí que va passar, però, dimecres passat, quan el primer dels decrets d’habitatge publicats al BOE contenia dues vegades el sintagma “fons voltor”.

El decret no va prosperar, però el que sí que ha prosperat és la generalització del concepte fons voltor com a sinònim de fons d’inversió, especialment si es dedica al sector immobiliari. Però això és un error, i és un dels errors del BOE. L’altre és utilitzar un concepte que no existeix en l’àmbit legal i societari. Existeixen els fons d’inversió, les societats d’inversió immobiliària (socimi), les empreses immobiliàries i altres tipus de fons i empreses, però cap amb aquesta denominació. Per tant, encara que s’utilitzi informalment, un decret publicat al BOE no l’hauria d’emprar.

¿Què és un fons voltor? Legalment, res, però sí que és cert que en el món dels negocis el concepte ha fet fortuna. Això sí, no té res a veure amb el sector immobiliari, ja que inverteix en empreses. Els fons voltor són aquells que compren empreses que passen per serioses dificultats econòmiques i financeres, sovint estan en concurs o a punt de fer fallida, a preu de saldo per treure el màxim benefici del cadàver. La trossegen, venen el que té algun valor, malvenen el que no en té i, en el millor dels casos, es queden el que creuen que poden reflotar per revalorar-ho i vendre-ho més car en pocs anys. Són voltors perquè veuen la víctima –empresa– moribunda i en treuen el màxim benefici. Un pis no és carronya, és més aviat or.

L’ús d’aquesta expressió per als inversors en totxo ve de la crisi immobiliària i financera del 2008. De sobte, milers de famílies van perdre les seves cases arran de la pujada dels tipus d’interès i, sobretot, de la pèrdua de la feina, i els bancs i caixes que els havien donat la hipoteca no se’ls podien quedar perquè destruïa els seus balanços. La banca també estava en crisi, les caixes queien com a mosques i el Banc Central Europeu els va obligar a treure’s de sobre els pisos.

El concepte fons voltor no existeix legalment, però sí que hi ha fons coneguts així. No obstant, no inverteixen en pisos sinó en empreses

Llavors va ser quan van aparèixer els fons d’inversió, que es van començar a quedar milers de pisos. Els aconseguien molt barats, ja que en compraven molts i per als bancs era preferible no tenir-los en el seu balanç abans que intentar fer-ne caixa, i també col·locaven deute morós o en perill de morositat. Per tant, el fons comprava pisos buits i pisos plens però amb impagaments, que s’acabaven desnonant.

Amb aquest paper, els fons de seguida van començar a ser assenyalats com els grans beneficiats d’una situació desgraciada per a gairebé tothom, motiu pel qual se’ls va començar a dir voltors des dels partits i associacions de l’esquerra. El motiu s’entenia, i molts fons tampoc ho combatien quan feien actuacions èticament qüestionables; potser per això, l’esquerra ha acabat imposant el concepte també a partits de centre-dreta. Però és erroni.

Si bé els fons van comprar els pisos a preus molt barats, el valor havia baixat i eren una patata calenta per al sector financer i per a l’Estat. És cert que en alguns casos s’han passat de la ratlla, fent fora inquilins de blocs sencers amb males pràctiques, l’anomenat mobbing immobiliari. Però també ho és, i això mai es recorda, que van ser l’única solució que va aparèixer per a aquella patata calenta. Sí, en van treure benefici; això és el que fan les empreses i inversors, o intenten.

Algú s’ha preguntat mai què hagués passat amb aquells milions de pisos si no els haguessin comprat els fons? Els bancs ho haurien passat pitjor, i algun més hauria fet fallida, cosa que hauria obligat a rescatar-lo amb diners públics, com es va fer amb Bankia o Caixa Catalunya. Se’ls podria haver quedat l’Estat? Difícil, atesa la crisi que va disparar deute i dèficit públic, amb la prima de risc a nivells mai vistos i Brussel·les enviant els homes de negre a Madrid per controlar els comptes de l’Estat. Ja va fer, quan va poder, el banc dolent (la Sareb) per acabar d’ajudar a sanejar els bancs, i més de 15 anys després, ja s’ha vist que no ha sabut gestionar l’habitatge. És un dels grans tenidors d’habitatges, i el que en té més de buits, i sua tinta per treure’n un al mercat.

Els governs, els grans culpables de la crisi de l'habitatge, en lloc d'entendre's amb el sector immobiliari per generar oferta, el criminalitzen

Tot i que, repeteixo, en alguns casos l’actuació dels fons en l’habitatge no ha estat correcta, o ha estat directament delictiva, no té res a veure amb el que fan els fons voltor ni amb l’especulació, un altre concepte que s’utilitza amb un significat erroni. L’objectiu d’un fons que compra un bloc de pisos, o un paquet d’habitatges, és treure’n el màxim rendiment. Per tant, és habitual que hi inverteixi i els reformi. No esbudella el cadàver; dona valor a l’actiu. I tant si el ven com si el lloga, el posa en el mercat. Sí, més car, però perquè té més valor i, sobretot, perquè hi ha poca oferta. Això és el contrari a especular, que és comprar, no fer res, esperar que pugi el preu i vendre.

Una de les preguntes del milió de tot plegat és: si volem que hi hagi un parc de lloguer important perquè els joves es puguin emancipar i la gent que necessita un habitatge el trobi a preu assequible, però no es construeix i rebutgem el capital privat, d’on ha de sortir aquesta oferta? Com s’ha de generar?

Una resposta fàcil és que sigui públic. D’acord, però en aquest cas, per què l’Estat i les administracions no promouen habitatge? No són, llavors, els governs els principals culpables de la manca d’habitatge per no fer-lo o promoure’l? Sí, clarament, però en lloc de parlar, entendre’s i associar-se amb aquells que tenen els pisos, i els diners per fer-los, els criminalitzen i els anomenen voltors constantment i fins i tot en el BOE. I molta gent, la que més necessita aquests pisos, cau en el seu parany.