La lluita contra la corrupció, senya d'identitat de qualsevol democràcia avançada, requereix, manera decisiva, de la col·laboració de la societat civil. Les actuacions dels poders públics en aquest terreny, judicial o Administració Pública, no poden produir-se per si soles, ja que no és fàcil tenir coneixement de diverses conductes que es realitzen de manera bastant oculta per no ser detectades. Per això, és clau en aquesta matèria facilitar i protegir els qui, per tenir accés a informació rellevant interna de les empreses i entitats públiques, puguin denunciar conductes de corrupció. I, precisament, entre els qui poden accedir a aquesta informació rellevant es troben els treballadors de l'empresa, inclosos els autònoms que treballen per a elles. Això ha determinat una actuació en els últims temps de protecció dels que en l'argot anglosaxó es venen a denominar "whistleblowers", literalment bufadors de xiulets, com, qui a través de la transmissió de la informació que coneixen, emeten la corresponent alerta i denuncien les possibles conductes de corrupció. Aquesta protecció es presenta de màxima importància, amb vista a evitar represàlies contra els denunciants, en tant que aquestes denúncies pretenen actuar com a mesura d'advertència preventiva, que ja per si mateix poden canviar els comportaments empresarials, sense descartar que, per desgràcia, en ocasions també calgui actuar amb sancions contundents davant aquest tipus de pràctiques indegudes.

Recentment s'han produït dues novetats, que col·loquen en el primer pla aquest assumpte: una de legal i una altra de judicial. La legal consisteix en l'aprovació d'una llei el febrer d'aquest any, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció, com a transposició d'una Directiva europea sobre la matèria de 2019. La judicial es tracta d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, l'assumpte Halet, que condemna a Luxemburg en relació amb un acomiadament i una sanció penal a un treballador que havia denunciat una conducta d'elusió d'impostos d'una empresa transnacional amb l'acord del propi Govern.

La norma citada estableix tres canals de denúncia per part dels informants, entre qui es troben, en primer lloc, els treballadors, siguin assalariats o autònoms. La primera via consisteix en l'obligatorietat per part de totes les empreses a partir de 50 treballadors d'establir un canal intern d'informació, implantat, prèvia consulta als representants dels treballadors, com a preferent, sempre que sigui independent, es pugui tractar de manera efectiva la informació i garantint que el denunciant pugui considerar que no hi ha risc de represàlia. El segon procediment es concreta a l'establiment d'un canal extern de denúncia davant d'un òrgan nou que es cregui, denominat Autoritat Independent d'Informació (AAI), que pot ser utilitzat pel denunciant quan el canal intern no hagi actuat correctament o directament quan no es fiï de la intervenció del mateix. L'AAI té capacitat d'imposició de sancions en la matèria o de derivar l'assumpte el Ministeri Fiscal si considera que pot existir delicte o a l'Administració Pública competent (Hisenda, Seguretat Social, Inspecció de Treball, autoritat financera, urbanisme, patrimoni històric, etc.) si considera que pot ser susceptible de sanció administrativa específica. Finalment, la tercera via, és la directa revelació pública de la informació, a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, bé quan s'hagin utilitzat els dos canals previs sense que s'hagin pres mesures apropiades o bé quan es presentin motius raonables per pensar que existeix un perill imminent o manifest per a l'interès públic, en situacions d'emergència, o bé un perill de danys irreversibles com seria el cas d'ocultació o destrucció de proves. En tot cas, el denunciant sempre pot anar directament als mitjans de comunicació conforme a l'exercici de la llibertat d'expressió i d'informació reconeguda constitucionalment com a dret fonamental de màxima protecció.

És important assenyalar que per a la llei les denúncies no poden referir-se a qualsevol tipus d'informació, sinó que només poden afectar accions o omissions que puguin ser constitutives d'infracció penal o administrativa greu o molt greu. Tanmateix, un dels aspectes més importants de la sentència del Tribunal d'Estrasburg, sobre l'assumpte Halet, es troba que es va considerar que es lesionava la llibertat d'expressió del denunciant, informant un periodista, en relació amb un comportament de l'empresa transnacional que ni tan sols era il·legal, però que tenia rellevància per a l'interès públic en la mesura que podia propiciar debats públics entorn de la necessitat de modificar la regulació sobre determinades matèries, en aquest cas les facilitats d'evasió d'impostos per part d'aquestes empreses. Un altre dels elements més destacables d'aquesta sentència és que considera correcta la conducta de transmissió pública de la informació del treballador, malgrat que tenia un compromís de confidencialitat que el vinculava amb l'empresa. La pròpia Llei admet que la denúncia que puguin efectuar tant els representants dels treballadors com els mateixos treballadors no està limitada pel deure de sigil i de no revelar informació reservada que se'ls imposa legalment. En tot cas, cal ser cautelosos perquè la norma estableix determines exclusions a les possibilitats de denúncia, entre les que destaquen la informació classificada o sobre assumptes que afectin conflictes que incideixin de manera personal i directa sobre l'interessat. De la mateixa manera, s'ha de tenir molt present que s'exigeix que el denunciant tingui motius racionals per pensar que la informació és veraç en el moment de la revelació, encara que no ha d'aportar proves concloents, fins i tot la sentència esmentada accepta que és indiferent que posteriorment s'equivoqués sempre que hagi actuat de bona fe.

El més important de tot aquest disseny, per la qual cosa afecta la protecció del denunciant, és que s'estableixen importants garanties que evitin possibles represàlies derivades de l'ús de qualssevol dels canals d'informació esmentats, dels quals en destaco dos en particular. Primer, els receptors de la informació, encara que poden conèixer la identitat del denunciant, han de mantenir el seu anonimat en el tractament de la informació rebuda. Segon, es prohibeix qualsevol tipus d'actes constitutius de represàlies, incloses les amenaces de represàlies o temptatives de les mateixes, entris les quals, naturalment, s'inclouen els acomiadaments, qualsevol altra sanció o pèrdua de drets o oportunitats de promoció dels treballadors. Potser l'error de la norma és que en Dret resulta imprecís limitar-se a dir que una conducta es troba "prohibida", ja que això només significa que la mateixa és il·legal, però sense determinar el concret efecte jurídic d'aquesta il·licitud. En tot cas, en aquests supòsits no hi ha el menor dubte que aquests actes de represàlia constitueixen una directa lesió al dret constitucional a la llibertat d'expressió i d'informació com a dret fonamental, el que determina la plena nul·litat de la mesura perjudicial per al treballador, que, en el cas concret de l'acomiadament conduiria a la condemna a la readmissió, a l'abonament dels salaris de tramitació i a la corresponent indemnització específica per danys i perjudicis addicionals soferts.

Resulta important que aquesta nova regulació de protecció dels treballadors denunciants d'aquestes pràctiques indegudes sigui àmpliament coneguda, tingui l'aplicació pràctica que es mereix com a mesura eficaç d'erradicació de la corrupció, abans que res, com a instrument preventiu que canviï les conductes indesitjables en la nostra societat, que aspira a cotes elevades de transparència i eficaç compliment de la normativa vigent, que hem de complir tots per al bon funcionament de les institucions públiques i privades de forma més ètica i equitativa.