"Volem preus justos!" Aquesta va ser l'exigència inicial dels agricultors i ramaders que es manifestaven abans de l'epidèmia de la covid. Aquesta és, amb raó, la seva exigència primera encara avui, molt per davant d'altres reivindicacions com les relatives als ajuts de la Política Agrària Comuna (PAC).

Per respondre a aquestes demandes, diferents governs espanyols van promoure una llei de la cadena alimentària. En la seva primera versió va ser amb el Partit Popular, però va poder comptar amb el suport unànime de tots els grups polítics presents a les Corts Generals; en la seva segona etapa, ja amb l'actual govern socialista, no es va poder assolir el mateix nivell d'acord.

Un dels elements centrals de la llei actual és l'obligació per al comprador de pagar un preu que cobreixi els "costos de producció" del venedor. Tindrem ocasió de tornar en un altre article sobre aquest concepte de "cost de producció" i la practicabilitat del respecte d'aquesta exigència. En tinguéssim prou avui amb constatar la voluntat del legislador de protegir en tota la mesura del possible, amb el pes de la llei, als actors més fràgils de la cadena alimentària, en primer lloc, els productors agraris encara que també sigui de vegades el cas de moltes petites i mitjanes empreses agroindustrials.

Això és el que volem dir quan escrivim "un producte digne ha de tenir un preu digne". Si volem que els actors de la cadena alimentària paguin salaris dignes als seus treballadors; si volem promoure el relleu generacional i la innovació; si volem generalitzar modes de producció i comerç sostenibles, respectuosos del medi ambient i del benestar animal, tots els actors han de veure reconeguts els seus esforços a l'hora de vendre els seus productes. No hi ha agricultura verda, no hi ha indústria alimentària verda, no hi ha cadena alimentària verda en números vermells. La dignitat dels preus percebuts és condició necessària, encara que no suficient, de la indispensable, i inevitable, transició ecològica i agroecològica.

Una inflació de costos

Se sol oblidar, però la inflació alimentària actual és el reflex tant de l'augment dels costos de producció induïts directament o indirectament per l'auge del cost de l'energia i els problemes logístics que han afectat el comerç mundial, com de l'acumulació d'accidents (podem encara anomenar-los "accidents"?) climàtics que s'han acumulat aquesta campanya, a Europa, Amèrica i Àsia.

Per només posar un exemple molt pròxim a nosaltres, una campanya espanyola curta d'oli d'oliva s'ha de situar en els 1,5 milions de tones, 1 milió per a l'exportació a tercers països i l'expedició a Europa (principalment Itàlia) i 500.000 tones per al consum intern. Aquest any, ens situem més o menys en la meitat, amb les consegüents conseqüències tant en els costos de producció com en els preus de mercat.

Estem parlant d'una inflació de costos: els preus pagats pel productor agrari han pujat un 41%, els preus percebuts pels agricultors un 22% i els preus alimentaris un 15%. Els bancs centrals estan poc preparats i armats per fer front a aquesta situació. Estan acostumats a una inflació de demanda, desinflant aquesta demanda amb pujades dels tipus d'interès. Però en el cas d'una inflació de costos com aquesta, si els productors no són capaços de transmetre l'increment dels seus costos al llarg de la cadena, estaríem destruint un teixit econòmic essencial des del punt de vista estratègic com hem vist durant la pandèmia.

Quan estem parlant d'alimentació, estem parlant al mateix temps d'una part significativa de la despesa de les famílies, com més modesta sigui la seva renda, més important. En l'estat espanyol, són moltes les famílies colpejades per les conseqüències de les crisis a repetició que hem viscut aquests últims anys, des de la del 2008 fins a la crisi inflacionària actual passant, entre altres, per les crisis de la covid i les visibles conseqüències de l'escalfament climàtic. Són les primeres i principals mates de la inflació alimentària d'avui i d'una transició agroecològica avui i demà.

Unes mesures encertades

Ja el mes d'octubre, en un vídeo titulat “¡OJO! Esta es una inflación de costes” suggeria (feliçment no era l'únic ni el primer!) diferents mesures que es corresponen bastant que ha adoptat el Consell de Ministres a finals de l'any passat; ajuts directes a les famílies més afectades; rebaixa de l'IVA dels aliments i ajuts directes als productors per rebaixar en particular els costos dels fertilitzants.

El xec de 200 € s'enfoca famílies amb ingressos inferiors a 27.000 euros i el patrimoni de les quals no superi els 75.000 euros, és a dir uns 4,2 milions de llars. Quant a la rebaixa de l'IVA, tots els aliments de primera necessitat (pa, farines panificables, llet, formatge, ous, fruites, verdures, hortalisses, llegums, patates, cereals) passen del 4% al 0% i l'oli i la pasta del 10% al 5%.

Es podrà discutir la quantia del xec i l'àmbit de les famílies afectades; es podrà criticar el retard en l'adopció d'aquestes mesures i per què no s'han adoptat abans. Maestros té la política, la macroeconomia i l'economia pressupostària que són molt més capaços que un servidor per a això. Jo, conscient de les meves limitacions, em limitaré a dir que segons el meu parer van en la bona direcció, que són encertades i desitjaria que la seva aprovació pugui beneficiar-se del més ampli suport i consens polític i social possible.