L'aprovació del nou Conveni col·lectiu nacional de la construcció obliga totes les empreses que hi estan acollides a subscriure un pla de pensions privat per als seus treballadors. Això, que era una cosa limitada a grans empreses, administracions o sectors amb problemes per retenir talent, suposa un canvi de pes en les relacions laborals al nostre país. Tanmateix, no ha tingut la repercussió que caldria esperar. Sobretot, pel missatge que envia soterradament respecte al sistema públic de pensions.

Després d'aquest conveni, actualment se'n negocien quatre més que segueixen el mateix camí: grans magatzems, corredories d'assegurances, agències de viatge i metall. Aquest últim probablement tindrà un impacte numèric similar al de la construcció, ja que moltes empreses es veuran afectades perquè hi estan acollides.

Resulta paradoxal que aquesta condició s'inclogués el 2022 per llei, ja que la reforma del sistema de pensions va ser una de les condicions obligatòries que Brussel·les va imposar al govern espanyol per concedir-li els Fons Next Generation. Una reforma discutida per multitud d'experts perquè era insuficient i estava basada en unes dades poc realistes, que afirmaven que les pensions públiques espanyoles són sostenibles.

Tanmateix, alhora, s'introdueix aquest canvi que, a poc a poc, s'implementarà de forma obligatòria als convenis col·lectius. Com a mínim, comunica que les pensions públiques no seran suficients en el futur. Cosa bastant evident si es pensa com està constituït actualment el sistema de contribució: les generacions cotitzadores actuals paguem la pensió a les jubilades. Amb una piràmide poblacional decreixent (i sense aparences de canviar la tendència) i un esquema de treball que es veurà afectat per les noves tecnologies i el decreixent nombre d'anys de cotització dels futurs treballadors, per què no es pot admetre que el sistema no és sostenible a mitjà i llarg termini i que cal emprendre una reforma necessària? Per què no tractar els ciutadans com a adults i traslladar-los la informació de manera transparent, mentre s'imposen mesures de "complementació privada" de les seves retribucions futures?

Però, què pot tenir de dolent que les empreses estiguin obligades a contractar un pla de pensions privat per als seus treballadors? En principi podria ser una mesura positiva. Ja hi ha sectors que els tenen, bé per assegurar jubilacions que permetin mantenir el nivell adquisitiu als empleats amb salaris per sobre del topall màxim de cotització, bé com a retribució flexible per atreure i retenir talent en sectors amb problemes per contractar. Tanmateix, la introducció dels plans d'ocupació simplificats, que són els plans privats obligatoris que s'han introduït, genera certes perversions en el sistema d'estalvi.

Les pimes i autònoms amb treballadors, els principals afectats per aquest canvi legislatiu, hauran de subscriure obligatòriament aquest pla col·lectiu del seu sector. No es podrà escollir, en funció de rendibilitats, despeses de gestió i altres característiques. Se suposa que aquests plans han de tenir unes despeses més baixes, però també és cert que, fins ara, tenen rendibilitats irrisòries. Algunes ni tan sols superen les despeses de gestió que se'ls imputen. Això no és virtut exclusiva d'aquests plans, com ja va avançar l'estudi de professors de l'IESE al qual es va fer referència fa dies en aquest diari. Però si no pots elegir, és una imposició. A més, qualsevol rendibilitat per sota de la inflació suposa una pèrdua de capital invertit. Per tant, un gran negoci per als empleats i autònoms que es vegin obligats a imposar part del seu sou en aquests instruments d'estalvi.

No només això. Creuen que la imposició per part de les empreses suposa un increment de sou per als treballadors? Molt lluny de la realitat. El conveni de la construcció estableix que s'imputi de la pujada salarial anual corresponent. És a dir, els empleats veuran augmentat el salari brut, però no el salari disponible, ja que part d'aquest increment anirà directament a un fons que no es pot tocar fins a la jubilació (o en cas d'incapacitat o mort).

A més, la fiscalitat dels plans de pensions quan es rescaten no és atractiva. En imputar-se la quantitat rescatada (no el guany) de cop o per rendes, segons convingui, incrementa la base imposable, com a rendes del treball. Aquest producte es deu a la política fiscal del govern espanyol, ja que és una de les poques reduccions que es poden aplicar a l'IRPF anual, però no pel seu atractiu com a inversió.

Per a les pimes i autònoms tampoc no és una ganga. D'una banda, incrementa les despeses de gestió, ja que els imposa més obligacions fiscals i declaratives (en un país en el qual la càrrega burocràtica no és precisament lleugera). Això suposa o bé contractar un servei extern que se n'encarregui, o destinar més hores no productives de la plantilla a aquestes qüestions. A més, la possibilitat de diferenciar-se d'altres empreses, oferint beneficis socials per als empleats, es veu reduïda, ja que això serà una cotització obligatòria.

No només això, tornem al costum arrelat en els últims tres-quatre anys d'aprovar mesures amb caràcter retroactiu. En aquest cas, el nou text sectorial obliga els empresaris a implantar el pla de pensions per als seus empleats des de gener del 2022, data fins i tot anterior a l'aprovació del text legislatiu que va introduir els plans d'ocupació simplificats. Si alguna vegada has estat empresari o has gestionat algun projecte, has de saber que els preus es calculen en funció dels marges aplicats als costos coneguts. Aquesta deriva d'imputar costos a misses dites, fa molt difícil que es puguin mantenir marges i, per tant, beneficis suficients per sostenir una activitat empresarial. Recordem que això afecta pimes i autònoms, amb un marge gairebé inexistent per renegociar preus o tarifes.

Finalment, ja que la Seguretat Social ha establert una reducció de les cotitzacions de contingències comunes per a aquelles empreses que tinguin un pla de pensions obligatori, la recaptació disminueix. No tinc prou informació per saber si es compensarà amb l'IMEI, aquesta aportació altruista que es va imposar l'any passat a totes les empreses i empleats i que va destinada a cobrir el forat de la caixa de la Seguretat Social, no a les nostres cotitzacions futures.

De tot això, la conclusió és que els més beneficiats són els gestors de plans de pensions: companyies d'assegurances i entitats financeres. Veuran incrementat el volum de negoci per ordre i gràcia del BOE.

I quan arribaran mesures que afrontin els problemes de manera realista, pensant en el bé comú? Fins i tot, no se sorprenguin, encara que no sigui electoralista.