Quan parlem d’innovació, gairebé sempre ens fixem en el que és nou. La novetat té aquest atractiu immediat: és sorprenent, sedueix i sembla que conté per si sola la promesa del canvi. Però la innovació no és només novetat. De fet, la novetat és només el primer pas d’una equació més complexa. Sense adopció i sense impacte, la novetat queda reduïda a una anècdota, a una curiositat que potser ocupa un espai en un congrés, però que no transforma res.

El transistor, Internet o els telèfons intel·ligents són bons exemples d’aquesta diferència. Van ser novetats brillants, però només es van convertir en innovació quan van ser adoptats massivament i van transformar la manera com vivim, treballem i ens comuniquem. El repte d’avui, per tant, no és només generar novetats, sinó entendre com les adoptem i, sobretot, quin tipus d’adopció ens convé.

Ara bé, què vol dir adopció? Quin és el tipus d’adopció que hem de promoure?

L’adopció opera en dues direccions, ambdues importants.

Què és l’adopció?

La primera manera d’adoptar una novetat és fer-la servir per guanyar eficiència. Quan utilitzem ChatGPT per redactar un correu, traduir un text o preparar un informe, no estem canviant gairebé res de fons. Continuem fent el mateix que fèiem abans, però més ràpid i amb un punt més de qualitat. Aquesta mena d’adopció ja té efectes importants: permet treballar amb més agilitat, augmenta la productivitat personal i fins i tot millora la confiança en determinades tasques.

Aquesta adopció és valuosa i, en molts casos, marca la diferència en el dia a dia. Però el seu impacte acostuma a ser limitat. És un increment lineal, un 20 o un 30% més de velocitat o d’eficiència, però no canvia la naturalesa del que fem. És, en definitiva, una innovació que millora processos existents sense transformar-los del tot.

La novetat té aquest atractiu immediat: és sorprenent, sedueix i sembla que conté la promesa del canvi. Però la innovació no és només novetat

Molt diferent és quan l’adopció es converteix en un procés transformador. Aquí no es tracta només de fer més amb menys, sinó de replantejar organitzacions senceres. A la Xina, la Universitat de Tsinghua ha creat un hospital d’IA on els agents intel·ligents no són una eina accessòria, sinó el cor mateix del sistema. Diagnòstic, anàlisi i triatge de pacients es fan amb IA capaç de gestionar més de 300 malalties i 21 especialitats. Això no és només un salt d’eficiència, és una redefinició del model assistencial.

La diferència de magnitud és abismal. En el primer cas, guanyem minuts i hores; en el segon, guanyem escales de productivitat gairebé il·limitades. És la diferència entre optimitzar una feina i reinventar-la.

En el primer cas el multiplicador de productivitat és petit, difícilment es reflectirà en les estadístiques de productivitat, segurament la qualitat de la feina sí. En canvi, en el segon cas estem davant de multiplicadors que poden arribar a ser enormes perquè estem automatitzant tasques, no augmentant les nostres capacitats.

Com es trasllada això a les organitzacions?

Aquest mateix patró el trobem a la indústria. DJI, el gegant xinès dels drons, no depèn d’enginyeries externes per automatitzar la seva producció. Construeix els seus propis robots i dissenya internament els processos que després escalen a les seves fàbriques. El resultat és un control absolut del flux productiu, una reducció de costos i, sobretot, una capacitat d’innovació contínua.

A Occident, en canvi, l’adopció tendeix a quedar en mans de tercers. Les empreses subcontracten i depenen de proveïdors externs per fer aquest pas. El resultat és una adopció més lenta, menys integrada i, sovint, menys transformadora, però també una difusió més ràpida.

El que DJI exemplifica és que adoptar una tecnologia no és un acte passiu, és un acte creatiu. Adoptar vol dir barrejar el que ja existeix amb el que és nou fins a generar una proposta diferent, única. En aquest sentit, cada adopció és també una innovació i igual que tota innovació aquesta pot donar com a resultat una novetat, un impacte i una adopció importants o marginals.

Capacitats: la condició que ho fa possible

Però perquè això sigui possible calen capacitats. Sense enginyers, sense formació, sense recursos, parlar d’adopció transformadora és retòrica buida. És aquí on apareix el gran desafiament de moltes societats, inclosa la nostra.

Només cal mirar les xifres. Per posar un exemple anecdòtic, però que reflecteix la nostra realitat, a la UPC, el grau en Intel·ligència Artificial té uns cinquanta alumnes, mentre que el d’Enginyeria Informàtica ronda els 350. En un país que vol aspirar a tenir un paper rellevant en el món de la IA, aquests números són totalment insuficients. Caldria multiplicar-los per deu per apropar-nos a les necessitats reals.

Adoptar una tecnologia no és un acte passiu, és un acte creatiu. Vol dir barrejar el que ja existeix amb el que és nou fins a generar una proposta única

Altres països han trobat vies alternatives. Els Estats Units han resolt bona part del desafiament important talent: Silicon Valley és un mosaic de nacionalitats i tradicions que conflueixen en un ecosistema únic. La Xina, en canvi, ha fet una aposta radical per formar massivament enginyers i científics, posant la formació i l’adopció al centre del seu projecte nacional.

Tenir capacitats no garanteix la innovació, però sense capacitats no hi ha res a fer. És com tenir les eines d’un taller: són imprescindibles, però amb elles soles no construiràs cap obra d’art.

Una societat innovadora

El que realment marca la diferència és com una societat utilitza aquestes capacitats. Les societats innovadores no es limiten a utilitzar les novetats, sinó que les integren, les adapten i les converteixen en noves propostes. És aquí on entren en joc els ecosistemes de formació, el capital risc disposat a assumir riscos, la demanda pública i privada que aposta pel nou i, sobretot, la capacitat d’exportar les innovacions pròpies.

Quan això passa, la innovació deixa de ser un esforç fragmentat i es converteix en un motor endogen, capaç d’alimentar-se sol. El cercle virtuós s’activa: la formació genera talent, el talent genera innovació, la innovació genera mercat i el mercat retroalimenta la formació i la recerca. Aquest cercle requereix, però, una cultura innovadora, d’una societat dinàmica i sempre disposada a construir coses noves amb les noves oportunitats.

La importància de la velocitat

En aquest món de disrupció accelerada hi ha un altre element decisiu: la velocitat. En molts mercats digitals, el guanyador s’endú la major part del pastís. Ser el primer o, almenys, ser prou ràpid en l’adopció marca la diferència entre liderar o quedar-se fora de joc.

Les societats innovadores no es limiten a utilitzar les novetats, sinó que les integren, les adapten i les converteixen en noves propostes

A la Xina, es parla sovint de ser fast followers en intel·ligència artificial generativa. Però el terme amaga una realitat més ambiciosa: no es tracta només de seguir ràpid, sinó d’adoptar ràpid i de manera creativa. Es tracta de ser fast adopters.

Aquest és el veritable joc que es disputa avui: qui adopta amb més velocitat i més capacitat de transformació. I en aquest terreny, nosaltres encara tenim molt camí per recórrer.

El nostre futur depèn de l’adopció

El futur de la innovació no depèn només de tenir idees brillants ni de generar novetats. Depèn, sobretot, de com adoptem aquestes novetats. Si les fem servir només per treballar una mica més ràpid, l’impacte serà limitat. Si les adoptem per transformar processos, organitzacions i fins i tot societats, l’impacte pot ser extraordinari.

La lliçó és clara: l’adopció no és un tràmit secundari, és el cor mateix de la innovació. I la manera com adoptem avui definirà la nostra posició en el món de demà. Potser ens aniria millor si, com els xinesos, poséssim l’adopció intel·ligent i veloç al centre de la nostra estratègia.