La carrera (trajectòria) professional tradicional ha mort. Però no es tracta només que ja no funcioni: el més perillós és que continuem actuant individualment i gestionant-la de manera col·lectiva com si el model subsistís, i a més pensant que perdurarà en el temps.

Les trajectòries professionals avui ja són erràtiques, líquides, de vegades contradictòries: feina, canvis de rol o de sector, emprendre, tornar al mercat, combinar rols, saltar entre projectes, reinventar-se als 40, als 50 i fins i tot als 65. Tot això ja no són excepcions: són la norma. El camí que ens van mostrar durant dècades —forma’t, aconsegueix una bona feina, escala amb esforç, mantén-te al carril correcte i, amb una mica de sort, arribaràs a la jubilació havent desenvolupat una trajectòria professional sòlida, estable i lògica— era un relat còmode, net, previsible. Sovint es convertia en una fal·làcia. Avui ho és amb una seguretat absoluta.

No perquè aleshores no funcionés -funcionava- i per això ens van formar per acceptar aquest principi, sinó perquè només uns quants escollits podien assentar-se en aquest procés. Avui, però, ja no en queda ni rastre, excepte en el sector públic, i no sabem per quant de temps. Hem estat educats en un model que ja no existeix. El món del treball/ocupació ja no és una escala recta, sinó un laberint en moviment constant. Camins que ahir eren oberts avui es tanquen; rols o professions consolidades desapareixen o es transformen. Sectors sencers muten. La innovació desordena, la IA accelera, la tecnologia altera la velocitat amb què el coneixement queda obsolet, i la geopolítica redibuixa moltes de les regles que consideràvem immutables.

I la veritat incòmoda és aquesta: ningú no té el mapa ni sap bé quin és el destí. Ni els governs, ni les institucions formatives, ni els “gurús”, ni les empreses/organitzacions. Tots avancem a les palpentes, temptejant, corregint. Per això necessitem una altra cosa. No un mapa, sinó un far que hem d’encendre i mantenir, perquè tot allò que ens van explicar ja no existeix.

El món del treball/ocupació ja no és una escala recta, sinó un laberint en moviment constant

En un entorn que canvia a una velocitat que no controlem, hi ha una única variable en què els éssers humans mantenim una possibilitat d’elecció: els valors, el tipus de vida que volem construir, els problemes que voldríem resoldre, l’impacte que volem deixar. Aquest és el far que ens il·luminarà el camí, ja que implica tenir un propòsit, una identitat i una direcció. No és un objectiu concret (un ascens, un salari, un títol), sinó una intenció profunda que il·lumina el camí quan el terreny és incert. Un far que no es descobreix en un retir espiritual, sinó que es construeix i es modela amb acció, compromís i voluntat. De vegades, a través d’un error, d’un fracàs, d’una oportunitat inesperada o d’una conversa que ens fa canviar la perspectiva, el far s’ajusta, es revisa, es redefineix. Però sempre ens recorda una cosa essencial: què és el que realment ens mou, què dona sentit a la nostra vida.

Si ens hi basem, podrem amb tota seguretat triar millor, descartar millor, prioritzar millor. Podrem permetre’ns dir “no”, encara que ho fem amb una certa dosi d’inseguretat. Podrem superar la incertesa i el pànic perquè sabrem per on caminem i serem els actors de la nostra pròpia vida.

El professional del futur ha de tenir dues característiques fonamentals definides per dos termes que fins fa poc no formaven part de l’escenari: polimatia i resiliència. Una persona polímata és aquella que té coneixements amplis i profunds en diferents àrees o matèries, mentre que una persona resilient és aquella que té una elevada capacitat d’adaptació.

Una conseqüència curiosa del món actual és que ens empeny cap a una lògica renaixentista: necessitem ser més amplis, no més estrets. Abans es premiava l’especialització precoç, avui i en el futur es premiaran les persones dotades de competències que els especialistes anomenen transversals: curiositat permanent, capacitat de connexió, flexibilitat, coneixements i habilitats en diferents àrees. També aquelles que saben moure’s en diferents entorns (flexibilitat), poden integrar perspectives de disciplines diverses (polimatia) i tenen una alta capacitat d’adaptació per afrontar els canvis (resiliència).

En altres paraules, i encara que ens pugui semblar un contrasentit, és possible que el futur passi més pels generalistes que pels especialistes.