Vaig escriure a la primera part d’aquestes reflexions que els/les professionals del futur hauran de tenir altes dosis de polimatia i resiliència. En altres paraules, hauran de disposar d’amplis i profunds coneixements en diferents àrees/matèries, i acreditar una elevada capacitat d’adaptació.

Una conseqüència estranya del món actual és la que ens empeny cap a una lògica renaixentista: necessitem ser més amplis, no més estrets. En altres paraules, és possible que el futur passi més pels perfils generalistes que pels especialistes.

No es tractarà de ser "expert en tot" —això és impossible— sinó de ser capaç d’aprendre amb rapidesa, explorar amb flexibilitat, i aportar valor des d’una mirada transversal. La persona que sàpiga combinar creativitat, criteri, dades, tecnologia, comunicació i pensament estratègic tindrà més possibilitats de navegar amb èxit en un mercat laboral volàtil enfront de la que s’aferri a una sola etiqueta professional. En aquest sentit, ni la polimatia ni la resiliència són luxes intel·lectuals, són simples salvavides. Ens permeten jugar en diferents àmbits, reiniciar sense partir de zero i protegir-nos del risc d’obsolescència.

Quan no hi ha certeses, quan el terreny es mou, quan tot canvia, l’única brúixola que no falla és el coneixement de qui som i de què és el que realment volem. En altres paraules, deixar de ser especialistes en mapes per començar a crear direccions.

L’enfocament ha de canviar: no buscar certeses, sinó saber navegar en la incertesa. El rellevant no és l’error sinó la paràlisi

Posem-nos en context: és possible que tinguem un far; sabem què ens motiva; els valors que ens mouen; l’impacte que volem tenir, però ara arriba el difícil: avançar sense mapa. No saber quin ha de ser el pròxim pas, què passarà amb el nostre rol/sector en els pròxims anys, quines tecnologies desplaçaran la nostra feina, quines oportunitats apareixeran sense avisar.

La incertesa s’ha convertit en un component estructural del desenvolupament professional. No és l’enemic: és l'entorn. I per navegar-hi amb èxit necessitem un conjunt de capacitats, competències i habilitats que no tenen res a veure amb els manuals que vam aprendre en les nostres etapes formatives ni tan sols amb els rols anteriors. Parlem d’habilitats humanes, de xarxes, d’exploració contínua, de resiliència emocional i d’una mentalitat oberta a l'error. No necessitem mapes sinó aprendre a navegar en un entorn líquid.

En temps imprevisibles, ser només un especialista pot ser un risc enorme. El que ens protegirà no és només saber molt d’una sola cosa, sinó tenir la capacitat d’aprendre de pressa, connectar sabers diferents i moure’ns entre entorns i llenguatges diversos: la polimatia suposa saber una mica més enllà del que defineix la nostra etiqueta, tenir curiositat sostinguda, una disponibilitat per a l’aprenentatge i el desaprenentatge, i la capacitat mental per combinar disciplines. La resiliència —la capacitat d’ajustar, recompondre, aixecar-se— és clau i ens obliga a reflexionar, a replantejar-nos, a redescobrir el que de veritat volem.

Aquest perfil obert —més semblant a un renaixentista modern que a un especialista del segle XX— ens ha de permetre surfejar entre l’ambigüitat, aprofitar les oportunitats inesperades i construir els nostres propis camins. I en aquest procés naveguem bàsicament en solitud. Per això les xarxes de col·laboració, les connexions humanes, les relacions professionals, la mentoria, cobren un valor enorme.

El model de trajectòria professional que ens van explicar ha desaparegut. El model que hem de crear s’està iniciant

Vivim en un moment de transformacions constants: mercats que es reinventen, professions que neixen i moren, tecnologies disruptives, formes de treball flexibles, geopolítica global, etc. Això ens obliga a assumir la incertesa com a norma. Tot plegat converteix la trajectòria professional en un camí imprevisible. Davant d’això, planificar "a 10 anys vista" pot ser una il·lusió perillosa. L’enfocament ha de canviar: no buscar certeses, sinó saber navegar en la incertesa. El rellevant no és l’error sinó la paràlisi.

Amb l’automatització, l’IA i la globalització, moltes de les tasques tècniques poden esdevenir obsoletes o ser replicades. Però aquí rau un avantatge: les competències que són inherentment humanes —empatia, creativitat, sentit ètic, visió, lideratge— adquireixen un valor insospitat. En lloc de competir amb màquines en allò que fan bé, el repte és potenciar el que podem aportar com a éssers humans: sentit, propòsit, connexió, comunicació, adaptabilitat.

Sovint perdre’s és el primer pas per retrobar el camí correcte. La pregunta que ens definirà en el futur no és "què ve després?", sinó "què vull que importi?". Aquest far intern serà l’únic que compti, capaç de donar coherència en un món incoherent. I un cop l’encenem, el laberint deixa de fer por. No perquè sigui fàcil, sinó perquè ja no caminem en la foscor.

El model de trajectòria professional que ens van explicar/ensenyar ha desaparegut. El model que podem/hem de crear s’està iniciant.