A la cerca del sant grial de la necessitat relativa de la despesa autonòmica que l’Estat consideri que mereix finançar, apareix, i es reforça, de nou, la variable població ajustada. Una invitació a les ocurrències respectives per fer valer qui la té més gran, a la necessitat. Plou sobre mullat, però és que ara, entorn de l'artefacte reforçat de la població ajustada, se’ns vol fer creure el compliment de l'ordinalitat. Oberta la caixa dels ajustos gairebé tot és possible. Dintre de la població per trams d’edat, amb ponderació ja incorporada, els més grassonets haurien també de pesar més, essent sovint una càrrega pel sistema sanitari i amb medicaments cars disponibles per a combatre l'obesitat? Hem de ponderar la població pel percentatge dels nouvinguts ocupats que porten població passiva? Els costos fixos d'un servei es proposa ara que s'integrin i es ponderin per trams de població. Com quedem? Són fixos o varien? Ho fan en positiu o en negatiu? Els estudiants desplaçats, tal com es proposa ara, s'han de considerar només els de grau o també els de postgrau? Ja saben els proponents dels ajustos poblacionals que el que dispara la despesa sanitària no és el salt de tram d'edat sinó la proximitat de la mort, sigui aquesta a l'edat que sigui? S'aplica, es diu, al càlcul de “necessitats” l'accés dels serveis essencials de l'estat del benestar. Ho és, però l'educació superior o només l'ensenyament obligatori? Totes les prestacions sanitàries s'han d'incloure en la cobertura garantida? L'habitatge entra? I l'accés a la justícia? 

Podria seguir per remarcar que la població ajustada és un artefacte que, per reducció a l'absurd, no porta enlloc. Bé. Sí. A fomentar la baralla entre comunitats autònomes en un debat incessant, àdhuc la paràlisi de la reforma en favor de mantenir l'statu quo interessat d'alguns. Quin sentit té aquest invent, sense antecedents en el federalisme fiscal (provin d'explicar-ho a una reunió internacional i veuran les cares que fan) en serveis que es reconeixen com a essencials? Té lògica penalitzar la distribució de recursos segons aquesta manera de ponderar necessitats, quan estem parlant de serveis universals? Fet que vol dir que hi tenen dret igualment ciutadans rics i pobres. I si és així al tall individual, per què no ho ha de ser a nivell col·lectiu? Els catalans, de fet, pagant de la butxaca tenim més assegurança privada complementària que la resta. Ens ha de condemnar això a perpetuïtat, pagant amb una transferència estatal menor dels ingressos que ja paguem per haver-nos identificat en una necessitat relativa menor? Quina és la naturalesa dels conceptes que volem ajustar? Són tots factors externs, no manipulables o inevitables? Queda clar que aquest és el cas de la insularitat i els dobles aïllaments. Potser també ho és la ruralitat si volem evitar més Espanyes despoblades. Però no estan clares les variables tipus “com pitjor, millor”. Més estudiants (repetidors, absentistes inclosos) justifiquen més necessitat de despesa educativa no obligatòria? Com més mortalitat a una comunitat, més finançament es merita?, i reduir-la el penalitza? Per quina raó no s'ajusta a la proposta pel cost de la vida diferencial de les comunitats i pel pes dels nouvinguts sobre la població resident que tant tensiona els serveis públics. Si ens posem d'acord amb algunes variables, tenim clar com mesurar-les objectivament, ponderar-les pel cost, agregar-les quan responen a índexs diferents? Estarem a resultes després de la seva evolució dinàmica? No és cert que si ens hem d’ajustar a l’alça per població envellida, s’hauria d’ajustar a la baixa per menor percentatge de població en edat escolar?

Com és que hem pogut anar acceptant tots aquest nou muntatge Frankenstein, potencial d'un estat que descentralitza despesa segons creu sense compartir ingressos de veritat? Acceptarem que l'ordinalitat es compleix només sobre la població ajustada, i no sobre la real? Necessitem estandarditzar un criteri per l’anivellament. De l’horitzontal, crec que amb la població ja fem. I si l’Estat vol ajustar, que ho faci a l’anivellament vertical, a partir dels seus propis recursos com ja fa en el Fons de Compensació Interterritorial. Però que no ens ho faci pagar entre tots.

D'acord. Potser no cal donar-hi més voltes sobre la virtualitat de la proposta. I menys veient la situació política espanyola.