L'última setmana ens ha deixat tres titulars relacionats amb la crisi d’habitatge. Dissabte, el Sindicat de Llogateres va reunir centenars de persones davant d'un bloc del carrer Mallorca de Barcelona per anunciar que ja té veïns organitzats en 73 edificis, en un acte conduït per un conegut comunicador televisiu. Dimecres, després del desnonament a Madrid de la ja famosa Maricarmen, una dona de 87 anys que vivia al mateix pis des de 1956, Ada Colau va demanar a Sumar que abandoni el govern espanyol si el PSOE no gira el rumb en habitatge. I aquell mateix dimecres, la subgovernadora del Banc d'Espanya, Soledad Núñez, xifrava en 755.000 els habitatges que falten des de 2021 i advertia que el dèficit superarà el milió el 2028. Les dues primeres van ocupar informatius i tertúlies; la tercera, l'única que explica les altres dues, va passar força més desapercebuda.

Qui ha viscut en un pis vell coneix la temptació de pintar sobre una taca d'humitat. La paret queda blanca unes setmanes, fins que la taca torna a sortir, més gran, i s'hi aplica una altra capa. En habitatge fa més d'una dècada que fem exactament això: el decret llei 17/2019, la Llei 11/2020 de contenció de rendes, el decret llei 50/2020, la llei estatal de 2023, les zones tensionades aplicades a Catalunya des del març de 2024, la regulació dels lloguers de temporada i, ara, la proposta de prohibir les compres qualificades d'especulatives. Cap de les normes catalanes d'aquest període no ha comptat amb una avaluació d'impacte ex-ante, és a dir, una estimació prèvia i rigorosa dels efectes que tindria, i totes s'han justificat en bona part per corregir les conseqüències de l'anterior. Cada capa amaga la taca un temps i fa més difícil arribar a la paret.

El més singular del cas català, però, no és la inflació normativa sinó qui la protagonitza i com se n'explica el relat. Ada Colau va ser alcaldessa de Barcelona entre 2015 i 2023, el seu espai polític és al govern espanyol des de 2020, primer amb Unides Podem i després amb Sumar, i ha estat soci decisiu tant dels pressupostos d'Aragonès com de la investidura d'Illa. El desnonament que ara denuncia s'ha executat amb un marc legal que el seu propi espai va negociar. El Sindicat de Llogateres no ha governat, però va impulsar la Llei 11/2020, i la seva lògica de control de rendes és la que acabaria cristal·litzant en la llei estatal. Tot i això, llevat d'honroses excepcions, platós i tertúlies els presenten com a veus externes de denúncia, com si el problema els fos aliè.

El discurs dominant sobre habitatge assenyala el propietari i l'inversor, i ho fa amb eines que agreugen allò que diu combatre

Mentrestant, vivim la pitjor combinació d'accessibilitat i disponibilitat d’habitatge que hem conegut. El 2006 els preus reals eren similars als d'avui, però es visaven més de 800.000 habitatges l'any; el 2025, segons el Banc d'Espanya, es van formar unes 240.000 llars i se'n van acabar poc més de 92.000. Des de 1980 la renda real disponible de les llars s'ha multiplicat per 1,8, mentre que el preu real de l'habitatge ho ha fet per 3,5, gairebé el doble que a la zona euro. Només el 15,2% dels joves de 16 a 29 anys viu emancipat, el mínim des que hi ha registres. A Barcelona, l'oferta de pisos de lloguer disponibles ha caigut un 90% en cinc anys, segons el portal Idealista. Que el Govern celebri que la renda mitjana dels contractes signats a la ciutat ha baixat un 4,7% en dos anys és una lectura parcial: mesura el preu que paga qui ha trobat pis, no el de qui no en troba. I el preu d'un bé que no està disponible és, per a qui el busca, a efectes pràctics, infinit.

El discurs dominant hi respon assenyalant el propietari i l'inversor, i ho fa amb eines que agreugen allò que diu combatre. En una anàlisi comparativa de 19 jurisdiccions de l'OCDE, Catalunya és la segona més cara en l'impost de transmissions patrimonials sobre l'habitatge de segona mà, només per darrere de Bèlgica, i als grans tenidors se'ls ha doblat el tipus fins al 20%. Hem decidit gravar poc la tinença, amb l'IBI o, preferiblement, amb un impost sobre el valor del sòl, i molt la compravenda, cosa que penalitza la mobilitat i l'ús eficient del parc. Ara s'hi vol afegir la prohibició de les compres especulatives, una etiqueta moral difícil de definir i encara més de controlar, que expulsa capital del mercat just quan més en necessitem per construir i rehabilitar. Entenc que, mentre s'espera que arribin els pisos nous, es poden perdre moltes eleccions. Però als governants se'ls demana que resolguin problemes, no que els agreugin i en culpin altres, sobretot quan fa més de quinze anys que el parc no creix al ritme de la demanda.

En definitiva, no ens falten capes de pintura; ens falta arreglar la humitat. Això vol dir, com a mínim, que cap norma d'habitatge s'aprovi sense una avaluació d'impacte prèvia i una altra de posterior amb data fixada, i que decaigui si no demostra resultats. Vol dir també desplaçar el pes fiscal de la compravenda cap a la tinença del sòl, i tramitar urbanisme i llicències en mesos, no en lustres. I als mitjans els correspon una exigència senzilla: quan cedeixen el micròfon a qui ha escrit les regles del joc, preguntar-li quina de les normes que va impulsar ha fet créixer el nombre d'habitatges disponibles. Mentre aquesta pregunta no es faci, continuarem confonent la denúncia amb el retiment de comptes, i la humitat continuarà aflorant una vegada i una altra, per desesperació dels qui la pateixen.