Un dels elements recurrents en els darrers informes dels principals organismes econòmics internacionals és el risc de fragmentació de l’economia global. La presència dels aspectes geoestratègics en el discurs polític és creixent i fa témer les conseqüències econòmiques d’una fractura de l’escenari internacional en dos o més blocs de països, aixoplugats sota el paraigües de les afinitats o els interessos polítics del moment.

En aquest context emergeix la globalització com l’ase dels cops i el sospitós habitual de tots els mals i, amb el pas dels dies, van emergint nous conceptes amenaçadors, que tracten d’aventurar cap on anirà el procés d’obertura i liberalització dels mercats. Entren en escena i es presenten en societat termes com de-globalization, slow-balization, re-globalization, near-shoring or friend-shoring, entre altres coneguts i saludats. Ens duen la nova que el procés de globalització, tal com el coneixíem, ha passat a millor vida perquè creix la percepció que ens exposa a risc excessius i alhora la convicció que de les seves cendres es reconstruirà en un ésser diferent.

El que sabem fins al moment és que el comerç internacional ofereix un exemple de resiliència admirable i continua avançant obstinadament, malgrat els entrebancs de crisis econòmiques, financeres, sanitàries i geopolítiques i els efectes de les tensions comercials entre les principals economies del planeta. Probablement, també haurà avançat durant el 2023, tot i que en grau més baix que els anys precedents. Les darreres estimacions aventuren un avenç escarransit, de menys d’un 1% en el volum del comerç internacional de mercaderies. Ha tocat sostre, doncs, la globalització?

De-globalization? El que sabem fins al moment és que el comerç internacional ofereix un exemple de resiliència admirable i continua avançant obstinadament

Hi ha diferents aspectes que contribueixen a explicar aquesta desacceleració i alhora ens ajuden a comprendre què està passant en els intercanvis comercials al món. El primer òbviament està relacionat amb la pèrdua de dinamisme econòmic als principals mercats mundials. La relació entre creixement econòmic i evolució del comerç internacional és molt estreta. Ho sabem especialment a Europa, amb economies molt obertes a l’exterior i forts vincles regionals induïts pel nostre procés d’integració. El descens del North Range Index, l’indicador que ens informa de l’evolució del comerç de contenidors cap Alemanya i les economies del nord d’Europa, mostra l’atonia econòmica del principal motor europeu, en ple combat antiinflacionista.

Els canvis i les incerteses sobre les polítiques comercials també han jugat el seu paper i han encarit i dificultat els intercanvis. Les mesures restrictives a les importacions han arribat al 10% dels intercanvis comercials i des de 2018 l’Organització Mundial del Comerç ha autoritzat l’aplicació de més mesures correctives o compensatòries que mai havia fet anteriorment. Els vents d’incertesa bufen fort, doncs, en el terreny de la política comercial. I els escenaris electorals del 2024 hi afegeixen pressió.

L’obertura comercial al món semblava haver arribat al seu màxim exponent, però els responsables de la resistència del comerç internacional tenen nom i cognom. D’una banda, el bon comportament de les exportacions de serveis comercials, que ja representen gairebé una quarta part del comerç internacional. De l’altra, el paper que la digitalització ha tingut en l’impuls d’aquest comerç. Els serveis digitals estan sostenint el pols de la globalització, perquè augmenta la seva participació i importància en les cadenes globals de valor i la generació de renda. Disseny, marca, recerca, innovació, serveis tecnològics i màrqueting guanyen pes a totes les cadenes de valor.

Els serveis digitals estan sostenint el pols de la globalització. Disseny, marca, recerca, innovació, serveis tecnològics i màrqueting guanyen pes a totes les cadenes de valor

Aquesta reconfiguració de les cadenes de valor té un altre efecte molt significatiu en l’evolució del comerç internacional. Es tracta de la diferent contribució de l’economia xinesa. Un dels principals causants de l’alentiment recent del comerç internacional és la menor demanda d’importacions de la Xina, òbviament induïda per la desacceleració del seu creixement econòmic però també per una creixent substitució de subministraments exteriors per l’ús de proveïdors locals. Anys d’inversió directa exterior i polítiques orientades a la diversificació industrial han induït un procés d’aprenentatge, expertesa i millora de capacitats que tenen el seu fruit en el reposicionament de les empreses xineses cap a activitats més intensives en coneixement. La pandèmia ens va revelar una forta dependència en productes de salut, però també és molt elevada en altres activitats de fort contingut tecnològic.

Aquestes dependències revelades escalfen i fan bullir la caldera de les tensions geopolítiques. En plena revifada de la política industrial estratègica arreu del món, amb el pretext de la lluita contra el canvi climàtic, el nombre de productes que potencialment poden esdevenir colls d’ampolla per a la producció industrial augmenta el seu pes en el comerç internacional. Ja són el 20% dels intercanvis, el doble que deu anys enrere. Es tracta de mercaderies produïdes i exportades per un nombre molt limitat de països i que esdevenen essencials per a l’èxit de les transicions digital i ecològica. La Xina és responsable actualment del 40% de les exportacions d’aquests productes i els Estats Units d’un altre 10%. Les cartes són, doncs, sobre la taula i els riscos potencials de fragmentació no són menors, malgrat les advertències dels efectes negatius de la ruptura.

Malgrat els auguris i les profecies, no estem vivint pas un procés de desglobalització radical. Però sí que es detecten evidències d’un alentiment del procés d’obertura i liberalització alhora que apareixen uns primers indicis de fragmentació. Una bona mostra ens l’ofereix l’enquesta recent a les grans empreses europees envers la seva política de subministraments en el futur pròxim.

Una estratègia emergeix com a guanyadora a l’hora de minimitzar riscos: la utilització preferent de proveïdors situats en la proximitat geogràfica o política. Ve acompanyada de la intenció de diversificar operacions i actors de la cadena de valor, relocalitzant activitats més a prop del mercat de destinació final de la producció. El concepte local for local podria esdevenir una opció més present en el futur. Ja es detecta un canvi en els fluxos d’inversió directa exterior i en els intercanvis comercials, amb major pes dins de blocs considerats geopolíticament més propers. Aquestes primeres mostres de desviació en favor de socis de confiança han estat alimentades per la tensió comercial entre els Estats Units i Xina. Es detecta una creixent substitució d’importacions, en favor d’altres economies asiàtiques amb avantatges comparatius i que estan molt implicades en les cadenes de subministrament, com és el cas del Vietnam o Taiwan i sobretot en el cas de productes considerats estratègics. El que sembla clar, doncs, és que la globalització està canviant. Caldrà ser tot ulls i orelles.