La màquina de vapor va encendre la primera Revolució Industrial. Però va ser l’electricitat la que va fer possible la seva segona gran onada i la fàbrica moderna. I explicar-ho així encara és massa abstracte. L’electricitat es va materialitzar en centrals, xarxes, motors, fàbriques i milions de màquines connectades a una nova infraestructura energètica. Va ser aquesta infraestructura —no l’electricitat com a concepte— la que va transformar la societat. Ara estem immersos en una transformació comparable i, possiblement, encara més profunda: la disrupció de la intel·ligència artificial.

Però, igual que amb l’electricitat, parlar de "la IA" en abstracte ens amaga el més important. Certament, hi ha models que fan possible aquesta transformació. Però el que determinarà quins països podran aprofitar-la per competir millor, capturar valor, generar prosperitat i, amb aquesta prosperitat, sostenir el seu escut social, no seran només els models. Serà la infraestructura que hi ha al darrere. A la part més baixa de l’stack hi ha una cosa molt menys glamurosa que ChatGPT: energia.

La Xina construeix. Nosaltres mirem

La Xina ho ha entès perfectament. El 2025 va instal·lar uns 370 GW de nova capacitat solar, més del 60% de tota la instal·lada al planeta aquell any. La Unió Europea, uns 70 GW. És a dir: per cada MW solar que instal·lava Europa, la Xina n’instal·lava més de cinc. I no només instal·la plaques: controla gran part de la seva fabricació, electrifica la indústria, desplega robots i construeix massivament centres de computació. La lògica és impecable: energia abundant molt barata, automatització i IA. Si una part creixent de la producció industrial passa a robots dirigits per IA i alimentats amb electricitat barata, qui podrà competir en costos? Compareu-ho amb Catalunya. Les renovables van generar el 2025 aproximadament el 21% de l’electricitat catalana. A Espanya, més del 55%.

Catalunya té prop del 16% de la població espanyola, però només al voltant del 4% de la potència fotovoltaica. Encara més revelador: Espanya va instal·lar només durant el 2025 uns 8,8 GW nous de fotovoltaica. En un sol any, més de quatre vegades tota la potència solar acumulada per Catalunya. Aquest és el punt: no és que anem una mica endarrerits. La distància augmenta. I encara no hem electrificat massivament la mobilitat, la climatització, la indústria ni hem desplegat robots i la IA a gran escala. Tot això necessita molta més electricitat. Després venen els centres de dades: les autèntiques centrals de la IA.

Les estimacions varien segons què es compti, però l’ordre de magnitud és clar. Per al 2030, els Estats Units podrien tenir prop de 100 GW de capacitat de centres de dades; la Xina, entre 60 i 80 GW; Europa, uns 28 GW. Espanya podria arribar als 2,5 GW. Catalunya, a uns 0,148 GW. Això significa que, el 2030, per cada MW de centre de dades català, la Xina en podria tenir més de 400. Podem discutir si seran 350, 400 o 500. El que no podem discutir és que no juguem a la mateixa escala. I això importa perquè un centre d’IA transforma electricitat en computació i computació en intel·ligència. I aquesta intel·ligència es converteix després en programari, fàbriques més productives, robots, nous medicaments, nous materials, serveis i riquesa. És aquí on es captura el valor.

Administrar l’escassetat

Davant d’aquest panorama, semblaria lògic que la prioritat fos construir desesperadament més energia, més xarxa i més centres de dades. La Xina ho fa. Els Estats Units ho fan. Nosaltres reglamentem. El govern espanyol tramita per via d’urgència un projecte de Reial decret que imposa noves condicions als centres de dades de més d’1 MW. Entre altres requisits, hauran de cobrir almenys el 80% del consum amb nova generació renovable i acreditar-ho hora a hora. No anualment. Hora a hora. Això obliga a contractar PPA més sofisticats, combinar diferents fonts de generació, incorporar emmagatzematge o assumir costos addicionals. Es pot fer? Naturalment. És gratis? Naturalment que no. I aquí apareix la gran paradoxa. Espanya té avui només uns 439 MW de potència IT comercial instal·lada, però els centres de dades ja han sol·licitat i obtingut al voltant de 12 GW de drets d’accés a la xarxa.

És a dir: hi ha inversors, hi ha projectes i hi ha demanda. El que falta és xarxa. I davant d’una escassetat d’infraestructura que nosaltres mateixos no hem construït, la resposta és posar més condicions als que volen invertir. No solucionem l’escassetat. L’administrem. Mentrestant, repetim que volem "sobirania digital", “lideratge en IA" i una "economia del coneixement". Però la sobirania no es proclama. Es construeix. Amb energia. Amb xarxes. Amb xips. Amb centres de dades. Amb capital. I amb velocitat. Podem decidir que no volem plaques solars perquè ocupen territori.

Que no volem línies elèctriques. Que no volem nuclears. Que no volem centres de dades perquè consumeixen energia. Tot això és legítim. El que no podem fer és prendre totes aquestes decisions i, alhora, pretendre liderar una economia basada en IA, robots, mobilitat elèctrica i indústria avançada. Els altres ja estan construint aquesta economia. Nosaltres encara l’estem regulant. I quan els altres avancen i tu et quedes quiet, no et quedes igual. Et fas més pobre. Comparativament, és clar. I si continuem així, el país digital del demà serà, paradoxalment, un país a les fosques.