La Unió Europea és una institució que genera sentiments contradictoris. Sens dubte, pertànyer-hi ha suposat un important avenç econòmic per a tots els països, com va reivindicar Ramon Tremosa dijous en la presentació del seu divuitè llibre, En defensa de l’euro. Però, alhora, genera una normativa i una burocràcia, sovint excessives, que frenen la competitivitat d’alguns sectors. El balanç, com defensava l’exconseller, és positiu, però avui toca veure el got mig vuit.

La indústria és testimoni i objecte dels efectes de la regulació europea en la competitivitat. Exigències mediambientals molt més altes que a qualsevol altre mercat del món, tràmits i paperassa minven la capacitat de les fàbriques de competir en igualtat de condicions que els fabricants xinesos o indis. Però no és l’únic sector. L’agricultura també té un problema amb Europa.

La UE és el principal mercat de l’agricultura catalana, com ho és de la indústria. Partim, per tant, d’un escenari positiu. Però actualment, molts dels problemes dels pagesos i els ramaders tenen el seu epicentre a Brussel·les. Dimecres passat, uns 200 tractors van arribar a Barcelona per recordar als polítics que el sector continua en una situació molt delicada i reclamar solucions.

Els problemes de la pagesia són nombrosos: costos disparats, el gasoil i l’energia pels núvols, preus sovint insuficients per cobrir els costos de producció, molts requisits mediambientals, competència deslleial i un excés de paperassa. El conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, va córrer a prometre ajudes. I probablement són necessàries, però només amb ajudes no arribarem enlloc.

Cal exigir les mateixes garanties en els productes que importem. Un acord de lliure comerç no pot ser l’entrada a competència deslleial

Em va cridar l’atenció de la protesta que la principal reivindicació no eren diners ni ajudes. Eren solucions al fet d’haver de competir amb un llast, ja que sovint pateixen la competència de països que tenen una legislació molt més laxa, i a l’excés burocràtic. Per resumir-ho: menys ajudes i més ajuda a ser més competitius.

Les ajudes són el recurs automàtic de la UE. La gran partida del pressupost de la Comissió Europea és per agricultura, mitjançant la política agrària comuna (PAC). “Jo em vull guanyar la vida sense la PAC”, em deia un pagès i ramader. Això no es fa d’avui per a demà, però s’hi ha de tendir. El sector agrari ha de ser més competitiu, i el paper de les administracions és ajudar-lo.

No pot ser que un pagès hagi de gastar hores i hores cada setmana omplint documentació i fent tràmits. S’ha d’eliminar la burocràcia excessiva i innecessària i reduir o simplificar la resta, tant per omplir-la com per fer el tràmit de presentar-la. Les administracions han d’estar connectades per no demanar documents que ja tenen. Aquesta mateixa recepta serveix per a l’industrial o el constructor; el problema està més que diagnosticat –no cal tornar a recordar l’informe Draghi.

Tampoc pot ser que hagin de competir amb productes que no tenen les mateixes garanties. Mengem fruita i verdures que venen de països de fora de la Unió Europea que utilitzen fertilitzants i fitosanitaris prohibits o restringits aquí. Com pot ser? Hi ha un doble problema: de salut i de competitivitat. Perquè si aquí no es pot utilitzar, deu ser perquè és perjudicial. Però ens el mengem i, a més, castiguem als nostres pagesos.

Les ajudes als pagesos i ramaders han de servir per modernitzar-se, no per subsistir

Soc conscient que és molt difícil de controlar, però s’ha de fer. Cal exigir les mateixes garanties en els productes que importem i si no, tallar l’aixeta. I si només és una qüestió econòmica, aranzels. No en soc favorable, però un acord de lliure comerç no pot ser la porta d’entrada a competència deslleial. Ho fan amb els cotxes elèctrics xinesos.

Només amb aquestes dues mesures, de sentit comú, els pagesos catalans i europeus guanyarien competitivitat. Se’ls pot ajudar molt més, per exemple amb mesures fiscals. El gasoil professional que reclamen sembla raonable. I se’ls pot ajudar a modernitzar-se, però no necessàriament amb diners, sinó amb formació i acostant-los a eines que els permetin ser més eficients. O ajudant-los a invertir, amb la creació d’un entorn estable i un horitzó de rendibilitat. I també, per què no, amb préstecs tous.

Si es donen les condicions, poden produir més i millor, i potser també més barat, sempre que es puguin guanyar la vida. Les solucions passen per aquí. Si no són competitius, de res serveixen les crides a consumir local o quilòmetre zero. Com a filosofia està molt bé, la compro, i si puc la practico, però no pot ser el gran argument amb un sobrepreu, sobretot perquè els consumidors ja anem prou collats amb l’alta inflació. No es pot demanar a qui amb prou feines arriba a final de mes que miri l’origen dels aliments i compri els fets a Catalunya i pagui més.

El camí ha de ser aquest. Les ajudes hi poden ser. La PAC l’han de seguir cobrant. Però han d’optar a guanyar-s’hi la vida sense aquestes, o que serveixin per modernitzar-se, no per subsistir. Si no, la nostra pagesia i la nostra terra morirà i només menjarem pomes, mandarines, tomàquets i carn arribada en vaixell, amb una petjada de tones de carboni, mentre enyorem el gust de la carxofa del Prat.