Com és sabut, el juny del 2023 el Tribunal Suprem va declarar contrària a dret l'obligació de la presentació telemàtica de les declaracions d'IRPF, establerta per l'ordre que aprovava els models per al 2018. Després de l'esmentat pronunciament, el desembre del 2023 es va anul·lar, en aquest mateix aspecte, l'ordre ministerial que establia la mateixa obligació per al període del 2022.

La raó que fonamenta aquests pronunciaments és de rang normatiu. Així, una ordre ministerial no pot imposar al conjunt dels contribuents un deure d'aquesta naturalesa si no compta amb una habilitació legal prèvia. I l'esmentada previsió legal no existeix, ja que l'art. 96 de la llei general tributària preveu l'ús de les tecnologies informàtiques i telemàtiques com un dret, no com una obligació. Dit en termes senzills, el tipus de norma triada no era apta per establir, de manera autònoma, aquesta classe de deure, que afecta milions de ciutadans.

Ara bé, això no significa que no es pugui establir aquesta obligació, sempre que es faci mitjançant una previsió incorporada a una norma amb rang de llei. Amb això no vull dir que la qüestió no sigui important, al contrari, ho és i molt. Així, la imposició d'una prestació personal com la descrita només pot fer-se mitjançant una norma amb rang de llei, aprovada pels representants que hem votat i no per l'Executiu. En definitiva, som davant d'una garantia de l'autoimposició d'aquestes obligacions formals, auxiliars per a l'aplicació del sistema tributari, però que afecten milions de ciutadans.

La llei general tributària preveu l'ús de les tecnologies informàtiques i telemàtiques com un dret, no com una obligació

En tot cas, crec que també és rellevant fer una anàlisi substantiva de la mesura, això és, els beneficis i costos que proporciona exigir que les declaracions d'IRPF es presentin telemàticament de manera obligatòria. Pel que fa als beneficis, l'esmentada obligació garanteix que l'Administració tributària rebi les declaracions per un únic canal, cosa que li permet, a més, el tractament informàtic directament. Per tant, no hi ha dubte que la gestió de les declaracions és molt més àgil, per la qual cosa també ho seran les devolucions, molt abundants. Així, la passada campanya de la renda es van presentar 23 milions de declaracions, de les quals el 65,5% presentaven saldo a tornar, uns 15 milions de declaracions.

Per la banda dels costos, veiem quina seria la conducta d'un contribuent que la presenta telemàticament i d'un altre que ho fa en paper. El primer aniria als serveis d'assistència de l'AEAT o al seu assessor fiscal, que confeccionaran la declaració en el corresponent programa informàtic, des del qual procediran també a fer la presentació telemàtica. En cas que es tracti d'un contribuent fiscalment il·lustrat, és possible que elabori tot sol la seva declaració en el mateix programa informàtic, i la presentaria després de la mateixa manera.

L'obligatorietat de la presentació telemàtica no suposaria cap càrrega extra als contribuents, més aviat evita tràmits personals incòmodes davant de l'entitat bancària

En el segon cas, la situació serà idèntica referent a l'elaboració de la declaració, on també anirà a parar a un programa informàtic, sigui el que posa a disposició l'AEAT —Renda WEB— o qualsevol altre dels que es comercialitzen al mercat. Avui dia és impensable que algú confeccioni una declaració d'IRPF a mà, és d'una ineficiència extrema i només pot conduir a cometre errors, fins i tot per part de persones expertes (no sé si qui escriu és un expert o no, però no s'atreviria a abordar una tasca com aquesta). Així, una vegada feta la declaració en un programa informàtic, aquest contribuent procediria a imprimir-la i a dirigir-se al seu banc per presentar-la.

Com es pot observar, l'obligatorietat de la presentació telemàtica no suposa cap càrrega extra als contribuents, sinó que, més aviat, evita tràmits personals incòmodes davant de l'entitat bancària. Això sí, entenc perfectament que hi hagi gent que prefereixi suportar alguna incomoditat abans que cedir espais de la seva llibertat, com és el que ens ocupa. Però és bo saber que l'obligació de la qual estem parlant no té efectes pràctics que es tradueixin en una càrrega administrativa més gran per als contribuents.

El que sí que constitueix una càrrega considerable és la pròpia obligació d'autoliquidar l'IRPF, ja que no només implica declarar les rendes percebudes, sinó aplicar una normativa complexa, com és la de l'esmentat impost, i fer les operacions aritmètiques necessàries per quantificar el tribut. Es tracta d'una tasca que no és accessible per a un ciutadà mitjà, fins i tot comptant amb els programes informàtics i d'ajuda que posa l'AEAT a disposició dels contribuents. Per això, l'element clau perquè la relació recuperi l'equilibri és l'existència d'uns serveis d'assistència que permetin una ajuda personalitzada als contribuents en l'elaboració de la declaració, evitant que hagin de dirigir-se a un assessorament especialitzat, que mai no serà gratis.

La llei permet imposar la presentació telemàtica "sempre que l'Administració tributària asseguri l'atenció personalitzada als contribuents"

Per això, crec que és una bona solució l'adoptada pel Reial decret llei 8/2023 que, a través de la disposició final segona, modifica l'art. 96.5 de la Llei reguladora de l'IRPF, introduint un paràgraf que permet imposar la presentació telemàtica "sempre que l'Administració tributària asseguri l'atenció personalitzada als contribuents que necessitin assistència per al compliment de l'obligació". A més, per evitar que l'esmentada condició constitueixi un mer brindis al sol, la disposició addicional sisena del mateix Reial decret llei 8/2023 ha introduït un mecanisme d'avaluació de la referida assistència.

Aquesta avaluació presenta dues fases. En la primera, l'AEAT farà la valoració de la suficiència de les mesures d'assistència, fent servir enquestes o informes dels membres del Fòrum d'Associacions i Col·legis Professionals Tributaris, així com de les plataformes i associacions de determinats col·lectius de contribuents que hagin estat especialment assistits en la campanya. Com es pot veure, aquesta primera part del procés d'avaluació el du a terme la pròpia Administració, però amb la participació dels mateixos usuaris —enquestes—, dels professionals tributaris i de col·lectius particularment afectats, com poden ser els jubilats.

En una segona fase, els resultats de l'avaluació administrativa es traslladaran al Consell per a la Defensa del Contribuent perquè aquest presenti un informe de conclusions i propostes en el qual es valorin els resultats assolits, les incidències produïdes, les queixes i recomanacions rebudes i es proposin les accions que s'han de dur a terme en la següent campanya de declaració.

Com es pot observar, la nova normativa busca una solució ponderada. D'un costat, imposa l'obligació de presentació telemàtica corregint els problemes de rang normatiu que van donar lloc a les resolucions judicials abans assenyalades. Però, d'altra banda, estableix un mecanisme d'avaluació que pretén garantir que tots els contribuents d'aquest país poden complir la seva obligació d'autoliquidar l'IRPF sense cost i assistits personalment per la mateixa AEAT.

El correcte funcionament del sistema exigirà, això sí, la implicació de tots els actors que intervenen en l'aplicació del sistema tributari, com són els contribuents, que hauran de respondre a les enquestes i formular queixes davant de les falles del sistema; els professionals tributaris, que hauran de traslladar a l'AEAT la seva opinió sobre el funcionament dels serveis d'assistència; el Consell per a la Defensa del Contribuent, que haurà d'estar especialment atent a les queixes i suggeriments que es refereixin a l'esmentada assistència en campanya de la renda; i, sobretot, l'Administració tributària, que haurà de reforçar els seus serveis tot el que calgui per garantir que ningú no es quedi sense ajuda per elaborar la seva declaració.