La classe mitjana ha construït l’Europa en què vivim. I ara resulta que ens fa nosa. L’esforç, la meritocràcia, l’emprenedoria i la solidaritat han donat forma a una societat que aspirava a fer compatibles la prosperitat i l’estat del benestar. Europa s’ha sentit orgullosa d’aquesta manera de viure.

També ha construït Catalunya. Aquesta classe de professionals, botiguers, rendistes i petits empresaris ha omplert el Liceu i els teatres, però també ha fet les festes de Gràcia i de Sants. Ha creat mutualitats, ha sostingut associacions i ha fet país més enllà de casa seva. La cultura que hem fet nostra i els serveis que hem convertit en drets no van aparèixer sols.

La sostenien tres pilars: la cohesió, una posició benestant i la voluntat d’assemblar-se a una Europa que veia lluny.

La cohesió social venia de compartir creences i valors: la religió, la cultura, saber idiomes, anar al teatre, la música, l’esforç i la meritocràcia. Treballar de valent era un valor central de la classe mitjana.

Només cal mirar al nostre voltant, veure què passa a França o a casa nostra i sentir la trifulga contínua i els insults al Parlament per comprovar que aquests valors compartits ja no existeixen i han estat substituïts per la confrontació i la violència de tota mena.

La llista de causes és llarga, però el resultat es pot resumir en un "ximple l’últim". Arreplega el que puguis. La desigualtat ja servirà per justificar-ho, com diuen els protagonistes dels aldarulls francesos. Els qui encara defensen aquells valors tenen cada vegada més la sensació de pertànyer a un grup en extinció.

L’esforç, la meritocràcia, l’emprenedoria i la solidaritat han donat forma a una societat que aspirava a fer compatibles prosperitat i estat del benestar

Però el sosteniment de tot plegat sempre és econòmic. Pots continuar pensant com una persona de classe mitjana i descobrir que ja no et pots permetre viure com a tal.

El recorregut era treballar, estalviar, obtenir unes rendes d’aquells estalvis i reinvertir-les. Les rendes donaven marge per gastar més, per ajudar els fills i, sobretot, per aventurar-se en altres negocis. Tenir un coixí permet comprometre diners en una petita empresa, ampliar un despatx professional o obrir una botiga de cacauets. D’aquesta seguretat en sortia la capacitat d’assumir riscos. I de l’esforç d’una generació, un patrimoni una mica més gran per a la següent.

Aquí ha arribat la tempesta perfecta.

Comencem per les idees. S’ha criminalitzat la mateixa aspiració de prosperar i acumular patrimoni. Una persona que s’ha guanyat la vida i ha aconseguit comprar un pis, cinc, trenta o cent s’ha trobat assenyalada com una especuladora indesitjable, part de la classe extractiva. Haver treballat, estalviat i invertit es converteix en una acusació.

El lloguer n’és un exemple ben clar. Hi poses els estalvis, contractes un gestor, pagues les reparacions, l’IBI i la resta d’impostos. Posem que el lloguer dona un 5% brut i que, un cop pagat tot, en queda un 3%. Amb això cal assumir impagaments, ocupacions i fins i tot la protecció d’una família vulnerable que pot acabar anant a càrrec del propietari. Inverteixes aquí, dones feina aquí i, a sobre, t’has de justificar.

L’alternativa? No especuli. Compri accions de Nvidia.

S’ha criminalitzat la mateixa aspiració de prosperar i acumular patrimoni. Haver treballat, estalviat i invertit es converteix en una acusació

Sembla que sigui preferible invertir els nostres estalvis en Nvidia per fer més centres de dades a Texas que invertir-los aquí i contribuir al desenvolupament local.

Paral·lelament, hem vist com els salaris bruts han pujat, però els nets no. Segons l’OCDE, al primer trimestre del 2026 els salaris reals a Espanya encara eren un 2% inferiors als del començament del 2021. I l’Estat aprofita la inflació per recaptar més sense deflactar els trams de l’IRPF. Una manera soterrada d'apujar impostos.

El cost de la vida, la incapacitat d’aconseguir rendes via inversió i la criminalització de la narrativa estan destruint la classe mitjana, la classe que ha construït Europa i que representa Europa.

Què ens quedarà si seguim per aquest camí?

Un país polaritzat, amb unes classes baixes on es retroben l’antiga classe mitjana i els nouvinguts. Tots molt emprenyats per motius diferents, però molt emprenyats.

Un país en mans de multinacionals, mentre el capital d’aquí marxa fart que el titllin d’especulador indesitjable. El capital forà decideix des de fora, i ja ens podem imaginar on van a parar els beneficis d’aquí: a fora.

I, potser el pitjor, un país que ha perdut el ciment de valors i creences que l’ha fet possible. Sense una classe prou àmplia a qui les coses vagin raonablement bé i que tingui interès a sostenir-lo.

En aquest nou món, qui substituirà la classe mitjana?