Aquestes setmanes ha acabat la Fira de l’automòbil de Múnic, un esdeveniment que hauria de ser un termòmetre de la competitivitat europea. La realitat, però, ha estat una commoció. Amb un 66% més de marques xineses que en l’edició anterior del 2023 (IAA Mobility Múnic es fa cada dos anys), les autèntiques estrelles de la fira no han estat els productes icònics de Mercedes, BMW, Opel o Volkswagen.

Han estat els vehicles de la nova onada asiàtica, amb marques com BYD (incloent-hi la seva gamma prèmium Denza), Xpeng, Changan, AITO (impulsada per Huawei) o Leapmotor, que han demostrat una integració digital nativa, uns acabats sorprenents i una sofisticació tecnològica que està clarament per davant de qualsevol proposta comparable exhibida pels fabricants tradicionals occidentals, a més de competir amb un fort lideratge en preu.

Ha estat un xoc per la indústria alemanya i per Alemanya!

La sorpresa vint anys tard

També aquests mesos, per una sorprenent coincidència, molts amics i coneguts han tornat de la Xina, alguns hi anaven per primera vegada. Tots ells venen al·lucinats del que han vist. Fins i tot aquells que s'adscriuen a l’esquerra europea han començat a qüestionar l’eficàcia de les nostres polítiques basades en topalls i redistribució, i s’han obert a la idea que les polítiques de creixement i oportunitats, aplicades amb pragmatisme, podrien ser una alternativa superior per a la construcció d'una societat més igualitària. Com deia Den Xiaoping, "deixeu que alguns s’enriqueixin primer". Simplement, han constatat que, a la pràctica, el creixement allà funciona, mentre que aquí els topalls i la redistribució no aconsegueixen els efectes desitjats.

Us he de dir, sincerament, que tot això no només m’ha sobtat, sinó que m’ha deixat profundament preocupat. La raó és que fa més de vint anys que aquesta evolució és evident. Quan viatjàvem a la Xina, especialment a partir dels Jocs Olímpics, però fins i tot abans, la direcció del seu desenvolupament era simplement òbvia. Ja fa anys, el CEO de Ford, tornant d’un viatge d’exploració al país asiàtic, va afirmar en una entrevista que la seva companyia no podia competir amb la Xina: ni en tecnologia, ni en innovació, ni en qualitat, ni en res. Se sorprenen ara els alemanys? Ara descobrim a Europa que existeixen altres models polítics per fomentar el creixement, les oportunitats, la seguretat, el dret a l’habitatge, a la salut, al treball i a l’educació? Fa només uns anys, els hospitals xinesos eren un desastre, però avui dia, les llistes d’espera –si és que n'hi ha– es redueixen a un parell de setmanes, mentre que un 20% dels centres són privats, moderns i assequibles per una classe mitjana que aviat superarà la població total d'Europa, i sense llista d’espera de cap mena.

Les seves universitats, especialment en l’àmbit tecnològic, fa temps que es troben entre les millors del món, però fins i tot en àrees on ells no han estat històricament forts, com el management, han emergit amb força. El secret en aquest cas és la vella i efectiva recepta americana: excel·lència, excel·lència, excel·lència. No es tracta d’inventar graus mixtos que acaben sent mediocres en totes les àrees, sinó de formar els millors alumnes del món que liderin projectes amb un impacte global. Es tracta de tenir campus on la innovació sigui tangible, amb robots autònoms circulant i amb projectes empresarials –siguin estatals o no– que facin avançar el país amb una visió clara.

La nostra manca de mirada exterior

Jo pertanyo a una generació que va néixer en un país pobre, amb un règim feixista i un nivell de desenvolupament precari en gairebé tot. La meva generació havia d’anar a París o Londres a comprar llibres i a assabentar-se del que passava al món, el coneixement era fora. Si les companyies aèries em tornessin tot el que vaig pagar per sobrepès portant llibres dels Estats Units cap aquí, segurament entraria a la llista dels més rics del país!

Per això, és difícil d’entendre que els nostres empresaris, polítics, acadèmics i pensadors arribin al 2025 al·lucinats de la Xina, com si haguessin viscut en un altre planeta. Com si des d’Europa poguéssim, per decret o regulació, definir el que faran les empreses de fora i com dissenyaran els seus productes. Com si les polítiques que alguns il·luminats "descobreixen" fossin úniques, i no en coneguéssim els efectes o l'existència d'alternatives.

Ser un país pobre és una desgràcia que no podem desitjar a ningú, però té un avantatge crucial: et força a mirar a fora constantment. Ens cal recuperar aquesta humilitat en tots els àmbits: en les polítiques, en les estratègies, en la ciència i en l’educació. Aquesta és una de les grans característiques del lideratge asiàtic: sempre miren fora per absorbir, assimilar i integrar el millor del món. Hauríem de fer exactament el mateix.

La revolució física que estem Ignorant

Sobtadament, gairebé ningú dels que han tornat fascinats de la Xina m’ha parlat de robots humanoides ni, molt menys, de vehicles autoconduïts (camions, tractors, taxis, vehicles de repartiment, etc.). Aquesta revolució del món físic és la nova frontera. La intel·ligència artificial està sortint de l’ecosistema d’Internet i comença a actuar de manera directa en el món tangible, aprenent no dels vídeos que s’hi allotgen, sinó de la realitat mateixa i de la seva interacció amb ella.

Això suposarà una autèntica revolució copernicana en tots els aspectes, i ens obligarà a reinventar tant les nostres empreses i institucions com la nostra societat.

Aquests mesos, molts amics i coneguts han tornat de la Xina, alguns hi anaven per primera vegada. Tots venen al·lucinats del que han vist

En aquesta nova frontera, especialment pel que fa al hardware, hi ha un líder indiscutible: la Xina. És un líder amb una clara voluntat de no deixar-se atrapar i de construir un futur on no només hi haurà agents intel·ligents, sinó una vasta xarxa de vehicles autoconduïts de tota mena, drons i tota mena de robots.

Aquesta és una revolució que no podem permetre'ns el luxe de perdre, perquè la intel·ligència artificial aplicada al món físic –el control autònom de vehicles, la robòtica de magatzem o els drons logístics– ho redefinirà tot. Malauradament, els indicadors internacionals ens alerten que no anem gens bé.

Moltes són les causes, però entre elles també hi trobem la “captura reguladora”, no només de les grans empreses, sinó també de gremis, activistes, grups socials i per part de la mateixa administració. Ens cal recordar que l’interès general està per sobre del particular, sempre! I l’executiu i el legislador ha de fer prevaldre aquest interès col·lectiu i no deixar-se capturar per l’administració, activistes, col·lectius afectats o empreses. En moments de disrupció això és més important que mai, perquè ens hi juguem el futur.

És una revolució on podríem tenir una oportunitat només en l’àmbit del software i en el disseny i la integració dels robots.

Tant de bo sortim més, siguem més pragmàtics, deixem de pensar que ho sabem tot i ens posem a fer, construir i contribuir, és l’únic que compta

Per aconseguir-ho, la clau és sortir, aprendre i mirar a fora sense complexos.

Tant de bo d’aquí a vint anys (i espero ser-hi per veure-ho), no ens trobem amb un altre grup que torna de la Xina descobrint, amb sorpresa, que estan molt més avançats en robots i en la IA aplicada al món físic.

Tant de bo sortim més, siguem més pragmàtics, deixem de pensar que ho sabem tot i podem regular els altres, i ens posem a fer, construir i contribuir, és l’únic que compta.

No estem sols! Mai ho hem estat!