La trobada entre Donald Trump i Vladímir Putin a la base militar Elmendorf-Richardson, a Alaska, es va presentar com una cimera sense resultats; ja que no hi va haver alto el foc a Ucraïna, ni acord nuclear, ni conferència conjunta. Però llegir aquest episodi com un fracàs diplomàtic és no entendre de què es tractava. El que va passar a Alaska va ser una escena. I com tota representació muntada, el seu veritable significat no és en el guió visible, sinó en els plecs que el sostenen.

Trump no és un improvisat ni un desequilibrat. És un home de negocis i el seu estil pot semblar erràtic, però forma part d’un personatge que va polir durant dècades. Com en els escacs, la seva fortalesa és en l’ambigüitat: quan ningú no sap quina serà la seva pròxima jugada, tothom observa amb atenció. Això és poder. I en política internacional, qui controla el ritme de les mirades, controla el ritme dels fets.

Molts analistes van repetir el mateix llibret: “Putin va ser rehabilitat”, “Trump no va aconseguir res”, “no hi va haver avenços”. Però l’anàlisi és superficial perquè parteix d’una expectativa infantil: que les reunions produeixen resultats immediats, que la diplomàcia funciona com a les pel·lícules, que els líders seuen, discuteixen i resolen. No és així, tampoc ho va ser en els grans moments de la història. Nixon no va viatjar a la Xina per signar res a l’acte. Abans de la seva trobada amb Mao, Henry Kissinger va viatjar en secret diverses vegades, i abans de Kissinger hi va haver emissaris. L’escena final va ser només el fermall d’un procés llarg. I aquí també estem davant una coreografia que forma part d’alguna cosa més gran.

Trump va posar el cos, literalment, per enviar un missatge: “Jo em puc asseure amb qui vulgui, quan vulgui i com vulgui”. No va consultar amb l’OTAN, ni va demanar permís a Europa i tampoc no va esperar Zelenski. Va rebre Putin com a un igual, amb avions sobrevolant, catifa vermella i salutació de “veí”. Aquest va ser un gest dirigit a múltiples públics, cadascun amb el seu propi missatge.

En política internacional, qui controla el ritme de les mirades, controla el ritme dels fets

El primer destinatari va ser Europa. Per a Trump, Europa no existeix com a actor polític. És un conjunt d’estats pensionistes preocupats per les seves vacances, els seus subsidis agrícoles i la seva neutralitat moral. En rebre Putin a Alaska sense consultar amb Brussel·les, Trump va dir en veu alta el que pensa: “Vosaltres no decidiu res”. I en fer-ho, va deixar Europa davant de dues opcions: continuar protestant amb comunicats indignats o alinear-se i pagar. Perquè aquest és el veritable objectiu de Trump amb Europa: que pagui. Que financi més la seva pròpia defensa. Que no confiï que els Estats Units li cobriran l’esquena gratuïtament. La reunió amb Putin va ser, en aquest sentit, una eina de pressió sobre els europeus. I Europa, com en altres ocasions, va callar. Estava de vacances.

El segon destinatari va ser la Xina. Tot i que la premsa es va concentrar en Putin, el veritable adversari de Trump no és Moscou, sinó Pequín. La Xina té l’escala, la tecnologia, l’ambició i la capacitat de desafiar l’ordre global. Però també té fissures, i en els dies previs a la reunió, van desaparèixer dos alts funcionaris del Ministeri d’Afers Exteriors xinès. Les purgues internes mostren que el règim s’està reacomodant, possiblement amb por. En reunir-se amb Putin, Trump va insinuar que està disposat a pactar amb qualsevol que s’assegui a la taula. És una advertència a Xi Jinping: “Jo tinc opcions, tu també, però el rellotge corre”. La gran trobada que Trump vol no és amb Putin, sinó amb Xi. I aquesta escena a Alaska n’és només el tràiler.

El tercer missatge va ser intern, per al seu propi electorat i per al sistema polític de Washington. Trump es va posicionar com l’únic capaç d’asseure’s amb enemics i fer-ho des d’una posició de poder. Va demostrar que pot improvisar una cimera sense dependre del Departament d’Estat, sense guió i sense burocràcia. És una manera de dir-li a l’electorat que, des del poder, no necessita netejar la casa: canvia la casa sencera.

Què obté Putin de tot això? La resposta no és tan òbvia. Sí, es va mostrar com a interlocutor d’un líder americà. També va evitar parlar del final de la guerra a Ucraïna. Però també va quedar en evidència que avui Rússia no té res més per oferir que la seva capacitat destructiva. No té tecnologia pròpia, ni intel·ligència artificial, manca d’indústria avançada i la seva economia depèn de la venda de matèries primeres a la Xina i de la compra de xips de segona categoria. En el fons, la reunió també va ser un recordatori per a Moscou de la seva fragilitat.

La intel·ligència artificial és el nou poder atòmic: és l’arma del segle XXI i qui la controla, controla el futur

Trump no necessita amenaçar Putin per pressionar-lo. N’hi ha prou amb fer-li sentir que pot deixar-lo sol, que pot parlar amb la Xina, que pot congelar la guerra a Ucraïna i continuar endavant. Putin entén aquest llenguatge. Sap que no controla els daus. Que si vol negociar amb dignitat, aquest és el moment. Perquè si espera massa, el joc s’acabarà sense ell.

I hi ha més. En el rerefons de tot això hi ha una dimensió econòmica silenciosa, però decisiva: la intel·ligència artificial. Rússia no la té, Europa tampoc. La Xina la vol, però ensopega. Només els Estats Units tenen domini real dels models més avançats, dels xips més potents i de la infraestructura d’entrenament. Trump ho sap, i encara que no s’hagi mencionat públicament, aquest és el nou poder atòmic. La intel·ligència artificial és l’arma del segle XXI. I qui la controla, controla el futur.

Per això aquesta cimera va ser important, pel que es va insinuar. Va ser una distracció, però també una amenaça. Un missatge a tots els actors globals: el món continua girant i només qui actuï entendrà la nova coreografia.

Molts analistes van observar els gestos: l'encaixada de mans, la caminada conjunta, la desfilada d’avions. Però no van veure els plecs. Perquè estaven mirant el teló sense parar atenció al que passava al darrere.

Les coses com són.