Cada tres anys l'OCDE fa un examen a nois de 15 anys en desenes de països. Mesura lectura, matemàtiques i ciència. La prova PISA va ser durant dues dècades el termòmetre de l'educació mundial. Mentrestant, els resultats de 2022 van mostrar una caiguda marcada. Molts la van atribuir a la pandèmia i van esperar que fos passatgera. No obstant això, els resultats de 2025 van mostrar el contrari i la caiguda es va fer més pronunciada. Un noi de 15 anys en un país ric sap avui el que sabia un noi de 13 anys i mig el 2015. És a dir, va perdre un any i mig d'escola sense haver faltat a classe.

Es va buscar el culpable en el mètode i així, Finlàndia, que l'any 2000 encapçalava el rànquing i rebia delegacions de tot el món, va caure fins a la mitjana. Escòcia i Gal·les, que van copiar el model finlandès de currículum flexible i sense rànquings, es van desplomar. Anglaterra, que va mantenir un programa rígid i taules de posicions entre escoles, es va sostenir. Mississipi, un dels estats més pobres dels Estats Units, va ensenyar a llegir amb el mètode antic de les lletres i els sons i va superar Califòrnia. De tot això es dedueix una recepta: menys habilitats toves, més continguts, més exàmens i més rigor.

No obstant això, l'educació es va acabar per dos motius. El primer és que l'ensenyament era una certificació per treballar. El títol deia que el portador sabia fer alguna cosa, i per això l'empraven. Si el treball es contreu fins a desaparèixer, i tot indica que aquest és el rumb, la certificació no certifica res. El segon motiu és que l'aprenentatge era la manera d'adquirir coneixement. Avui tot el que una persona necessita saber, que és cada vegada menys, ho pot demanar a la intel·ligència artificial sense pagar, amb més exactitud i amb més perícia que la de qualsevol mestre. El que PISA mesura és quant d'aquest coneixement va quedar al cap d'un nen. És com mesurar quanta aigua carrega un home en una galleda el dia en què s'inaugura la xarxa d'aigua corrent.

L'objecció habitual és que el jove que no sap llegir no sabrà què preguntar a la IA ni jutjarà el que li contesta. L'objecció té una data de venciment perquè la IA ja formula la pregunta quan se li demana i avalua la resposta quan se li demana. Estem en una fase frontissa en què encara algú indica a la IA què fer i aquesta executa alguna cosa pensada per un humà. Aquesta etapa es tancarà, ja que la baula feble de la cadena som nosaltres, i un procés millora quan es canvia el pas feble.

Ja no cal que tots els nois sàpiguen; es requereix a cinc que sàpiguen, vulguin i empenyin

No mor l'educació, desapareix l'ensenyament massiu, una invenció recent. Durant gairebé tota la història, l'estudi va ser assumpte de pocs. L'escola per a tots té menys de 200 anys i va néixer per fabricar obrers, soldats i empleats que sabessin llegir instruccions. Si aquestes funcions desapareixen, l'escola per a tots torna a ser innecessària. PISA mesura mitjanes de països; si el que importa és un grapat, la mitjana és soroll.

Ja no cal que tots els nois sàpiguen; es requereix a cinc que sàpiguen, vulguin i empenyin. Els altres faran servir la IA per preguntar per la vida privada dels famosos, i això està bé, perquè és el que volen i l'algorisme no jutja.

Així, la pregunta operativa és com es troba els cinc. La resposta és que no se'ls troba; aquests es descobreixen sols. La història és plena de casos. Faraday va ser aprenent d'enquadernador i va llegir els llibres amb què treballava. Ramanujan va enviar cartes amb teoremes des de l'Índia a un matemàtic de Cambridge que no el coneixia. Cap dels dos va sortir d'un sistema de detecció de talents. I avui el cost d'aparèixer és gairebé zero; qui vol ja no necessita ni el llibre, ni el professor, perquè té la IA a la butxaca. Si amb això no apareixen, no els necessitem. Per tant, el que aparegui és suficient, perquè la IA fa la resta.

I aquí hi ha el canvi que la discussió sobre currículums no veu. El recurs escàs ja no és saber, sinó voler. La IA no desitja res perquè és una eina d'una potència sense precedents, però sense intenció pròpia. L'únic que li falta al sistema són unes poques persones que anhelin alguna cosa. PISA mesura coneixement en milions quan el que importa és intenció en cinc. És a dir, mesura amb precisió la variable equivocada.

Els nois que no estan en aquests cinc viuran una vida sense funció. Sobre això ja vaig escriure moltes vegades i no ho repetiré; la vida no té funció. Aquests són els fets i la IA només els fa visibles.

Mentrestant, els ministres d'Educació de mig món discuteixen si Finlàndia es va equivocar i si Anglaterra va encertar; debaten amb serietat, amb dades i amb gràfics. Però s'escalfen per coses passades, d'esquena al futur.

Les coses com són.