La setmana passada, l’índex de referència del preu del gas natural a l'Europa continental va superar els 91 euros per megawatt hora, el nivell més alt des del desembre del 2022. A finals de febrer, abans que el conflicte a l'Orient Mitjà esclatés, cotitzava al voltant dels 30 euros; és a dir, s'ha triplicat en vuit mesos. És per això que les deu patronals que representen bona part de la indústria estratègica de l'Estat han recordat al Govern que estan fent parades selectives de producció a les seves plantes -l'Aliança per la Competitivitat de la Indústria Espanyola xifra en 7.400 milions d'euros el sobrecost addicional en llum, gas i carburants. La premsa econòmica parla d'una gran indústria en estat d'alarma. Però hem arribat fins aquí de forma progressiva, carregant pedra sobre pedra a la motxilla de la indústria.

La primera pedra és ben coneguda: Europa no va resoldre la seva dependència energètica després de la invasió d'Ucraïna; simplement la va desplaçar, substituint el gas rus per gasoducte per gas natural liquat, el GNL, que arriba en vaixell, comprat al mercat global. Ara bé, un mercat global vol dir també una exposició global: les interrupcions a l'estret d'Ormuz, per on passa una part substancial del GNL mundial, han posat preu a aquesta vulnerabilitat. Segons l'AEGE, la patronal dels grans consumidors d'energia, la demanda industrial de gas a Espanya arrossega una pèrdua estructural d'un 25% des de la guerra d'Ucraïna. El problema rus no es va resoldre; només va quedar tapat per problemes addicionals.

La segona pedra és el cost de l'electricitat. Amb el sistema actual de formació de preus elèctrics, anomenat marginalista (l'última tecnologia, la més cara, que entra a la subhasta diària on cal encaixar oferta i demanda, fixa el preu de tot el mercat), tenir un cost elevat del gas suposa un contagi dels costos elevats cap a la factura elèctrica. Però a Espanya hi afegim matisos de collita pròpia. Des de la gran apagada del 28 d'abril del 2025, Red Eléctrica opera el sistema en “mode reforçat”: els serveis d'ajust, és a dir, el cost de fer físicament viable a la xarxa allò que s'ha casat al mercat, ja superen els 4.200 milions d'euros entre gener i setembre, un 37% més que l'any anterior. Aquest setembre, la gran indústria espanyola ha pagat 92,58 euros per MWh, davant dels 69,43 de França i els 82,84 d'Alemanya. Només els serveis d'ajust, que ni francesos ni alemanys suporten, hi afegeixen més de 20 euros per MWh de diferencial. I Alemanya compensa amb molta més generositat el CO₂ indirecte, el sobrecost que el mercat d'emissions trasllada al preu elèctric, mentre aquí la partida topa amb la disponibilitat pressupostària del Gobierno, ofegada per la creixent factura de les pensions.

La sortida lògica de la indústria davant un gas massa car és electrificar els processos tèrmics, però més del 85% dels nusos de la xarxa no tenen capacitat per a nova demanda; a finals del 2024 la indústria va sol·licitar 18 GW de potència d'accés i se'n van concedir 2. Dit d'una altra manera, la porta d'emergència existeix, però a Espanya està tapiada.

Aquest setembre, la gran indústria espanyola ha pagat 92,58 euros per MWh, davant dels 69,43 de França i els 82,84 d'Alemanya

La tercera pedra és la regulació. Europa ha construït un edifici normatiu formidable, amb drets d'emissió de CO₂, múltiples taxes a envasos i residus, traçabilitat contra la desforestació i informes obligatoris i extensíssims de sostenibilitat, que el fabricant europeu ha de complir fil per randa. El producte importat, en canvi, travessa la frontera amb exigències nul·les o simbòliques. No és ben bé una política climàtica, sinó un aranzel invers que només grava a qui produeix aquí.

A la motxilla de la indústria espanyola hi ha algunes pedres addicionals, d’impacte no menor. L'absentisme laboral va tancar el primer trimestre en el 7,6% de les hores pactades, rècord de la sèrie històrica. Prop d'un milió i mig de treballadors que cada dia no acudeixen a la feina. I després hi ha la logística: la quota del ferrocarril en el transport de mercaderies no arriba al 4%, davant del 17% europeu, i aquest any, després dels esvorancs de Gelida i del túnel de Rubí, el trànsit ferroviari de mercaderies entre Catalunya i França va arribar a caure un 80%. Tot plegat aboca més camions a una AP-7 que ja treballa al límit i que canalitza bona part de les exportacions catalanes, més d'una quarta part del total espanyol.

Separadament, cap d'aquestes disfuncions és letal: una planta pot sobreviure a un hivern de gas car, a un any d'absentisme alt o a uns mesos de camions en lloc de trens. El problema és que la competitivitat no és additiva sinó multiplicativa. Un sobrecost energètic d'un terç respecte del veí, un 7% d'hores perdudes, un transport més car i incert i una burocràcia asimètrica no se sumen, es componen. Comença a ser urgent treure pedres d’aquesta motxilla: hi ha pilars del teixit productiu del país que ja no poden caminar.