Hem llegit tots a la premsa que Espanya ja ha assolit el percentatge del PIB que la Unió Europea li exigia dedicar a defensa. Que bé! El sorprenent és que aquesta dada es comunica a l'agost, quan l'any encara no ha acabat. És a dir, s'anuncia que ja s'ha complert un objectiu que en realitat no es pot calcular fins que acabi l'exercici. I, a més, amb diners que ni tan sols s'han gastat encara. S'han assignat a futur a certes partides i, amb aquesta comptabilitat d'anticipació, es dona per fet que el país ha assolit la xifra. A mi em sembla de broma. Una notícia que fa riure. Estem parlant de despesa militar, de percentatges del PIB, de milers de milions d'euros. No d'una partida menor. I la Unió Europea ho presenta com un èxit.

Vull aturar-me en quatre elements. El primer és el més evident: la befa comptable. Si jo a la meva empresa o en els meus comptes personals dic que ja he ingressat el que facturaré al desembre, qualsevol em diria que estic falsejant la realitat. I, tanmateix, quan ho fa una institució europea, es presenta com un assoliment. És pura enginyeria financera al servei d'un titular. I el greu no és només que es faci, sinó que es faci amb normalitat, com si no passés res.

En segon lloc, la paradoxa del ciutadà. A un autònom, a una pime, a qualsevol contribuent, no se li permet aquesta lleugeresa. L'administració exigeix precisió, pagaments trimestrals, sancions si s'avança malament una xifra. No hi ha marge per a l'error. El tracte al ciutadà és de control ferri. El tracte de l'administració cap a si mateixa és d'una flexibilitat insultant. I aquest contrast és sagnant. Perquè al final, qui paga és el mateix: el contribuent.

El tracte de l'administració cap a si mateixa és d'una flexibilitat insultant. El tracte al ciutadà és de control ferri

En tercer lloc, la manca de transparència sobre d'on surten aquests diners. No em queixo que s'inverteixi en defensa. Entenc el context geopolític. Però sí que em sembla preocupant la manera. Si s'assignen milers de milions de cop, aquests diners han de sortir d'algun lloc. Quines partides es retallen? Educació? Sanitat? Investigació? No s'explica. No hi ha debat parlamentari. No hi ha rendició de comptes. Només una xifra llançada a l'aire que es ven com a objectiu complert. I estem parlant d'un esforç fiscal enorme que es maneja amb lleugeresa.

I, en quart lloc, el cop a la credibilitat europea. Europa s'ha passat anys exigint disciplina fiscal als països, imposant retallades i mesures duríssimes en nom de l'estabilitat pressupostària. I ara, amb la despesa militar, es permet aquests trucs d'il·lusionista. El missatge que arriba al ciutadà és devastador: el que és rígid i estricte per a uns, és flexible i mal·leable per a altres. Com confiar en institucions que es comporten d'aquesta forma tan asimètrica amb la seva pròpia ciutadania?

Si s'assignen milers de milions de cop, aquests diners han de sortir d'algun lloc. Quines partides es retallen? Educació? Sanitat? Investigació?

Tota aquesta situació no erosiona només la credibilitat d'Europa. Comença a sembrar dubtes més profunds sobre com estem funcionant com a societat.

Durant dècades vam viure en la il·lusió d'un oasi. Europa semblava una bassa d'oli, un lloc on les regles funcionaven. Però han bastat dos terratrèmols, el geopolític i l'aranzelari, perquè la marea baixi i es vegi qui no portava banyador al món. I el que es veu preocupa. Perquè Europa, en un entorn estable, semblava funcionar. Però ara que arriben les tensions, es revela que tenim mancances estructurals de funcionament que ens haurien d'alarmar. No és un problema de xifres. És un problema doble: de funcionament i de confiança.

Europa no funciona bé. Reconeguem-ho d'una vegada per totes. Fa molts anys que diem que, o fem un pas endavant i se centralitzen polítiques fiscals i no només monetàries o això no funcionarà. Ara que hi ha veritables problemes i ens enfrontem a qüestions que poden determinar el futur de molts països i milions de persones s'està veient el risc i el perill de tractar de presentar-nos al món com un bloc unit, compacte i coordinat quan, en realitat, ens assemblem més a una comunitat de veïns on conviuen famílies ben diferents i amb interessos ben dispars.

Europa, en un entorn estable, semblava funcionar. Però ara que arriben les tensions, es revela que tenim mancances que ens haurien d'alarmar

Les socialdemocràcies tenen dues eines econòmiques fonamentals, la política monetària i la fiscal. Haver cedit una sense haver cedit l'altra ja és per si mateix un problema perquè és com conduir amb fre, però sense accelerador. Un dels dos pedals. I a Europa li passa el mateix: ha de governar la totalitat amb només l'accelerador i sense un fre.

Una trentena de cotxes en una mateixa competició, només amb un pedal i a punt de començar una cursa contra les grans potències del món. Amb un sol pedal, Europa es llança a competir amb la Xina i els Estats Units. Un pedal i un quadre de comandament que mostra paràmetres de conducció tergiversats. De debò algú creu que aquesta cursa pot guanyar-se així?

Això comença a ser un problema.