China Airlines ha concedit 4.276 dòlars taiwanesos a cada empleat més sis mesos i mig de salari mensual a cadascun d'ells com a bonus o paga extra en reconeixement al seu esforç per aconseguir els magnífics resultats que l'empresa va registrar l'any passat. Singapore Airlines ha decidit que el seu bonus sigui de vuit mesos de salari, pels mateixos motius. Emirates ha fixat la seva paga extra en cinc mesos de salari. Més enllà de les peculiaritats del negoci aeri o que l'ús de bonus per gratificar els esforços dels treballadors per complir objectius empresarials sigui una pràctica àmpliament utilitzada, el pagament d'aquestes quantitats, extremadament generoses algunes, visualitza, al meu entendre, un model de gestió empresarial que no és tan habitual, si més no per aquestes contrades, i que es caracteritza per posar el treballador al centre de tota la cultura corporativa i per assignar-li un rol d’actiu essencial en el rendiment del negoci.

La carta del CEO d’Emirates a tots els empleats comunicant-los aquest bonus revela clarament aquesta filosofia empresarial en assenyalar: “Et mereixes fins a l’últim cèntim de la participació en els guanys de 20 setmanes”. T’ho mereixes, ha estat gràcies al teu esforç i compromís que s’han assolit els objectius empresarials fixats. Ets l’element essencial perquè aquesta empresa tiri endavant i prosperi i per això tens dret a participar dels beneficis assolits. Això és el que ve a dir el CEO d’Emirates en comunicar el bonus. Quants CEO del nostre entorn empresarial són capaços de dir això als seus empleats? Fins i tot en circumstàncies de negoci ordinàries, quants reconeixen que els seus empleats es mereixen cada cèntim que guanyen? Quants són capaços de generar un entorn laboral adequat que impulsi el compromís dels treballadors i els faci mereixedors d’aquests bonus extraordinaris que premiïn els seus esforços?

La desconfiança i el recel envers el treballador, em temo, continuen sent les pautes definidores de l’ambient laboral al nostre país

La desconfiança i el recel envers el treballador, em temo, continuen sent les pautes definidores de l’ambient laboral al nostre país. I la conseqüència no pot ser altra que la proliferació d’un escenari laboral que, al meu parer, no fa sinó, entre altres coses, soscavar els nivells de productivitat de la nostra economia. Una productivitat, recordem-ho, que ha experimentat un ridícul creixement del 0,2% en els darrers deu anys, davant el 0,9% de mitjana de l’OCDE i que, mesurada pel PIB per hora treballada, és de 53 euros enfront dels 61 euros de la zona euro. Estem immersos en una dinàmica que no fa sinó incrementar el malestar laboral, amb les conseqüències nefastes que això comporta, encara que no siguem capaços de percebre amb claredat aquesta situació.

L’última enquesta de Gallup sobre la situació del mercat laboral a Espanya és més que reveladora. Baixa satisfacció i nul compromís laboral; quan no una alta taxa de tristesa i d’empipament o malestar permanent a cada minut de la jornada laboral. Només el 9% dels treballadors se senten compromesos amb els objectius de la seva empresa; més del 25% manifesten aquesta tristesa cada cop que travessen el llindar de la seva oficina, fàbrica o lloc de treball i prop del 40% dels treballadors volen deixar la seva feina i busquen activament una altra ocupació. La situació és tal que un 68% dels treballadors consideren que el nostre país no és un bon lloc per buscar feina. La frustració laboral es fa endèmica al nostre país.

La desconfiança i els salaris baixos condueixen al conegut “tu fas veure que em pagues i jo faig veure que treballo”

La càrrega de treball, la manca de reconeixement, les dificultats per prosperar són algunes de les justificacions per aquest malestar laboral a Espanya, però al meu parer, com ja avançava, la causa essencial del malestar és la manca de confiança d’empresaris i directius envers els seus treballadors. Incentivar i impulsar no són els conceptes habituals als centres de treball; ho són els de controlar i fiscalitzar a totes hores i durant tot el temps. Si ho unim als baixos salaris que patim, això comporta que pervisquin unes estructures anquilosades en idees com “si no et vigilo no fas res”; “limita’t a fer la teva feina i deixa’t de propostes” i l’etern “aquí mano jo i es fa el que jo dic”. Tot això condueix al conegut “tu fas veure que em pagues i jo faig veure que treballo” o al “si no se’m té en compte per a res, el millor és que no faci res”.

Curiosament, en els darrers mesos, he anat recollint comentaris de treballadors d’aquesta gran multinacional espanyola de roba amb botigues a tot el món que coincideixen en un extrem. Si treballes en els locals instal·lats a Espanya i comences doblegant samarretes i aspires a prosperar i promocionar cap a noves opcions de treball més interessants; encara que tinguis les capacitats personals necessàries, és gairebé segur que no faràs res més que doblegar samarretes. Per contra, si treballes en qualsevol botiga de l’exterior, sobretot a Europa, si comences doblegant samarretes i aspires a més, és molt probable que tinguis la teva oportunitat de fer valer aquestes capacitats i que aviat deixis les samarretes. La clau és la institucionalització d’un ambient de treball completament diferent del català o espanyol, en què la confiança en el treballador, l’impuls i l’incentiu, prevalen per damunt de moltes altres qüestions. Per això, com diu l’enquesta Gallup, només el 12% dels danesos consideren que el seu país no és un bon lloc per treballar. A Espanya, recordem, la taxa és del 68%.

Confiar en el treballador suposa deixar de banda les obsessions de control i vigilància, oblidar què fa i on és el meu treballador

Confiar en el treballador suposa que es dona per fet que realitzarà les seves funcions de manera idònia, de la forma i pels mitjans que consideri més adequats i que hi ha una certesa que els resultats seran òptims en benefici de tota la corporació. Suposa deixar de banda aquestes obsessions de control i vigilància; oblidar què fa i on és el meu treballador i quant de temps està assegut a la seva taula o on sigui. Suposa, i crec que això és l’essencial, que s’assumeix amb total naturalitat que el treballador disposa de totes les capacitats i habilitats necessàries i que està plenament compromès per donar curs a la seva creativitat perquè tot funcioni.

Estic convençut que una mínima descàrrega de confiança en els treballadors de qualsevol empresa generaria en molt poc temps un resultat comptable i mesurable en benefici de la corporació. Aquesta confiança permetria expandir el missatge que com a treballador ets l’actiu més important de l’empresa; que si aconseguim alguna cosa serà gràcies al teu compromís i esforç i que tens dret a participar dels beneficis. Perquè et mereixes fins a l’últim cèntim.