Dir que els sindicats fan política és una obvietat. Però aquest cop han travessat una línia més, gairebé la del partidisme. La convocatòria de la vaga general de l’11 de novembre després de l’anunci d’eleccions ja grinyolava, però sentir com els dirigents sindicals proclamen que la vaga és només l’inici d’un període de mobilitzacions i que entrem en un període de conflictivitat fa encara més evident que els seus líders o van tard o van d’hora i posen la bena abans de la ferida pel que pugui venir.

El moment és poc oportú. No discuteixo les causes: és evident que la manca d’oferta d’habitatge assequible, tant per llogar com per comprar, és alarmant. És sens dubte un dels grans problemes d’Espanya i de Catalunya. I també ho és que els salaris han perdut poder adquisitiu, especialment per a les persones i famílies que han de pagar un lloguer. Però res d’això ha passat de cop i volta. Per què ara?

Pepe Álvarez, líder de la UGT primer a Catalunya i des de fa uns anys, també a nivell estatal, va dir divendres des de la fàbrica Seat de Martorell –un dels grans bastions ugetistes– que va ser una coincidència. Que Unai Sordo, secretari general de CCOO, i ell van pactar fer la vaga després de la no aprovació dels decrets Maricarmen i van convocar els òrgans de direcció per al següent dilluns per aprovar-la. El mateix dilluns que, a primera hora, Pedro Sánchez va convocar les eleccions del 29 de novembre i, hores després, els sindicats van anunciar la vaga.

Com han escrit altres articulistes en aquestes pàgines, les vagues es fan contra els governs. Si no hi ha govern, la podrien haver deixat per a més endavant. Perquè si era tan urgent que no podia esperar el nou govern espanyol, i els problemes dels salaris i l’habitatge no són nous, per què no s’ha fet fins ara? Els sindicats parlen de la caiguda dels decrets com a detonant, però s’hi poden fer diverses observacions.

És difícil defensar una vaga contra cap governant o contra qui no governa. Contra propostes, intencions o fins i tot intuïcions

La primera és que els decrets no eren fruit de setmanes o mesos de negociacions polítiques i socials, sinó una reacció ràpida a la mobilització al carrer en contra d’un desnonament en particular. És a dir que no poden parlar d’una gran decepció pel fet que no s’aprovés una norma que poques setmanes abans no estava sobre la taula i no passava res.

La segona observació és que, finalment, un dels decrets, el més ampli, sí que es va aprovar en la diputació permanent. Per tant, aquesta urgència desapareix, i la resta de causes ja existien abans. Per què, doncs, ara, quan no hi ha un govern a qui reclamar res, i no fa un any, quan la situació ja era igual de greu? La vaga fa tard, i ja posats a fer tard, no tindria més lògica fer-la contra el pròxim govern si les mesures no van en la direcció, a parer dels sindicats, de millorar salaris i accés a l’habitatge?

La vaga en campanya electoral, i l’anunci de més mobilitzacions, és un avís a navegants. És un “compte amb el que feu, sortirem al carrer”. Però té un problema de concepte, perquè el màxim responsable de la situació, qui ha governat Espanya els últims vuit anys, no n’és l’objectiu ni s’hi sent atacat, i aquells a qui ataca, els que van votar en contra del decret –el PP i Vox, que segons les enquestes, tenen molts números de governar després del 29N–, els importa molt poc la vaga. Fins i tot se la fan venir bé per denunciar les polítiques del PSOE que ens han portat on són i la politització dels sindicats.

És difícil defensar una vaga contra cap governant o contra qui no governa. Contra unes retallades que no s’han produït. Contra propostes, intencions o ni això, intuïcions. Sobretot si mentre arribàvem a la situació que denuncien, no feien res. Perquè llavors assenyalen bons i dolents a 17 dies d’unes eleccions. I aquí rau un altre problema de concepte i potser és contraproduent per als seus interessos. No viuen els sindicats el millor moment pel que fa a popularitat com per fer aquest paper. A vegades el foc amic és el pitjor foc i igual que una astracanada de Javier Milei o José María Aznar pot fer un mal favor al PP, la vaga dels sindicats, molt més propers a Sánchez que a Feijóo, pot acabar perjudicant el candidat socialista.

I què passarà a partir del 30 de novembre? Si la dreta espanyola suma i forma govern, i fa retallades com, per exemple, de les pensions, sortiran al carrer. I si no les retallen? Si fan un pla contra la manca d’habitatge que es basa en la construcció i en donar seguretat als propietaris en lloc de basar-se a limitar preus, què faran? Però anem més enllà. És molt menys probable, però: i si tornés a governar Sánchez? Mantindrien les protestes al carrer? Fa la sensació que depèn del govern que surti de les urnes, no tindrà ni els 100 dies de gràcia o tindrà la pau social automàtica.