Quan la política perd els referents més bàsics del sentit comú, augmenta la seva distància amb la ciutadania, acreix el rebuig. No tot val en el comportament de ses senyories. Agafo aquí com a exemple de mala pràctica el que va passar amb el projecte de Pla estadístic de Catalunya, ara ja des d’una certa perspectiva. No és l’únic cas, ni significo amb això Catalunya pitjor que Espanya. La qüestió és que després de tots els tràmits preceptius, l'Avantprojecte de llei del Pla estadístic de Catalunya 2023-2028 i de modificació de la Llei 23/1998, de 30 de desembre, d'estadística de Catalunya s’havia ja aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 29 de març de 2022. S’iniciava així el tràmit legislatiu d’una proposta que, tot i tenir un contingut poc conegut, és molt rellevant per al bon funcionament del país. L'avantprojecte va ser admès a tràmit pel Parlament a principis d'abril del curs passat. El ple de totalitat es va dur a terme a mitjan maig i la llei va ser presentada i defensada pel conseller Giró. No hi va haver esmenes a la totalitat i, per tant, el projecte de llei va poder continuar la tramitació parlamentària. Aquesta va resultar rutinària, amb zero compareixences sol·licitades per cap dels grups parlamentaris i cap esmena presentada.

L'avantprojecte va ser admès a tràmit pel Parlament a principis d'abril del curs passat i defensat pel conseller Giró. I en el ple, sense cap justificació, sense una sola intervenció de contingut, fins i tot els qui havien promogut i fet seva la llei no li donaren suport

Després de l’estiu, a començaments d’octubre, va tenir lloc la votació de l'informe de la ponència del projecte amb tots els vots favorables excepte una abstenció. Cap vot en contra. Finalment, el 19 d'octubre de 2022 té lloc la votació al ple del Parlament amb el resultat de només 33 vots favorables (ERC), 59 en contra! (PSC, ECP, Vox, PP i Cs) i 39 abstencions (CUP i JxCat!!!). Excepte Vox, que s’havia abstingut en comissió, tota la resta hi havien votat a favor! I al ple, sense cap justificació, sense una sola intervenció de contingut, fins i tot els qui havien promogut i fet seva la llei no li donaren suport. Era la primera llei que es votava després del trencament de la coalició, amb l'abandonament de Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat. Era evident que aquests feien servir la llei per "advertir" el nou Govern en minoria que la seva vida no seria fàcil. I l’instrument per fer arribar l’avís no importava: la paràlisi d’una llei. La resta de grups s’hi afegiren sense presentar cap esmena de contingut, cap modificació del text. Només per senyalar, fer mal, sense cap preocupació pel que es llençava a les escombraries; ni la inversió feta en forma de temps i diners —els sous dels parlamentaris— ni les conseqüències de la paràlisi d’una llei que està pendent i que haurà de començar nous tràmits. Per a tot aquell que em demani comprensió, perquè "la política és així", no em queda altra que dir: "Així, us quedareu sense suport ciutadà".

Actualment, amb el debat dels pressupostos que hem viscut, molts han començat a valorar la posició dels partits des de guies similars. Un gran desgast del que significa en democràcia negociar, cedir, responsabilitzar-se, criticar sense contribuir. Hi ha límits al que la ciutadania pot entendre del que observa. I els eufemismes per amagar les realitats tard o d’hora es paguen. No es pot anar contra el sentit comú sempre, al cost que el votant s’allunyi de la política i que només els populistes en treguin rèdit. Aquest comportament, a més, fa que cada cop més sigui únicament la gent que digereix molt fàcilment els marrons la disposada a dedicar-se a la política, o que qui vulgui preservar una reputació i mantenir la coherència que li imposa el sentit comú, es resisteixi a anar a les llistes electorals. Ho veiem aquests dies quan els partits van a la cerca de candidats municipals. La mitjana mòbil del prestigi de la política, a la vista dels que accepten l’actual manera de fer dels partits, no deixa de cotitzar a la baixa.