És curiós el camí que ha fet la Unió Europea els últims anys. Ha passat dels aranzels a alguns productes xinesos i d’altres mercats a ser l’abanderada del lliure comerç a escala global. El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha canviat el taulell mundial, l’ha sacsejat, ha sembrat la incertesa geopolítica i comercial i, ves per on, pot haver posat la llavor de la salvació d’una malmesa Europa.

Els recents acords que la Comissió Europea ha signat amb Mercosur i l’Índia són una reacció a la política proteccionista dels Estats Units. Ambdós acords feia dècades que es negociaven i no s’acabaven de tancar. El mapa dibuixat per Trump ha fet veure a Brussel·les, i també a la resta de potències mundials, que ara toca entendre’s amb qui tingui ganes d’entendre’s i que el camí no és el proteccionisme del president republicà.

És la recepta clàssica dels economistes, que dictaven feia un any: davant les dificultats creixents de les empreses europees per vendre als EUA, el que cal és buscar mercats alternatius. Aquests dos acords de la UE suposen més facilitats per arribar a un mercat de 270 milions de persones i un altre de 1.400 milions. Tota una oportunitat per a les empreses exportadores, que podran vendre els seus productes a una població total de gairebé 1.700 milions de persones estalviant-se taxes de fins al 40%.

Els acords comercials no sempre tenen bona rebuda. Sovint l’opinió pública s’hi gira en contra, condicionada per alguns moviments socials o sectorials, com ha passat amb Mercosur. Els pagesos que es van mobilitzar en contra defensen, legítimament, els seus interessos. I ho fan més davant de la Comissió Europea que de l’acord en si mateix, ja que, com explicava Baldiri Ros en una entrevista a ON ECONOMIA, el problema de la pagesia i els ramaders rau en la burocràcia i l’exigent normativa europea, agreujada pel fet que els productes que s’importen no compleixin les mateixes exigències.

La Unió Europea ha passat dels aranzels a alguns productes xinesos i d’altres mercats a ser l’abanderada global del lliure comerç

Però hem de separar el que són els problemes del sector primari europeu, i català en particular, d’un acord comercial. Que Mercosur pugui perjudicar pagesos i ramaders –la qual cosa també és qüestionable, ja que les quantitats que entraran seran petites en comparació a la producció i el consum a Europa– no invalida un acord de lliure comerç, perquè no vol dir que perjudiqui l’economia en el seu conjunt. De fet, si perjudica la pagesia, el que ha de fer Brussel·les és posar mecanismes perquè això no passi, exigint i controlant que les importacions compleixin amb la normativa europea de garanties sanitàries i fitosanitàries, simplificant la burocràcia i ajudant el sector a créixer i ser més competitiu. Perquè tot plegat, no és culpa de Mercosur, tot i que l’acord hagi estat l’espurna per a una nova protesta.

Els acords són bons per a l’economia europea, i particularment per a la catalana, perquè obren mercats en els quals fins ara hi havia moltes barreres. A l’Índia, les empreses catalanes hi venen 625 milions d’euros a l’any, una xifra petita si es compara amb el total d’exportacions, però que es pot incrementar quan decaiguin els aranzels. El mateix passarà amb els països de Sud-amèrica, on ja venen unes 1.500 empreses. Però també el camp català hi pot sortir guanyant, si el sector agroalimentari hi incrementa vendes. El vi, l’oli i el porc són alguns dels que seran més competitius, ja que actualment paguen aranzels del fins al 35%.

La UE s’obre, i la seva indústria ho agrairà. Això sí, s’haurà de modernitzar per competir en tots els mercats, nous i vells

Deia, a l’inici: i si estem assistint a l’inici de la salvació de la Unió Europea? La manca d’unitat política i de mercat efectiva en molts sectors, la lenta velocitat de reacció davant els canvis de model productiu i tecnològics i l’excés de regulació i d’exigències mediambientals unilaterals han provocat que la UE s’hagi quedat enrere en la cursa dels microxips i la intel·ligència artificial, si és que es pot dir que hi ha participat. No cal recordar els informes Letta i Draghi, que pronostiquen el problema i ofereixen solucions. Però els problemes que es volen resoldre són, alhora, l’impediment per resoldre’s. La lentitud, la burocràcia i la falta d’unió dificulten la resposta a la crisi.

La indústria tremola, Alemanya i França, les dues grans economies de la UE, pateixen, i països del sud com Espanya sobreviuen en una mena de miratge econòmic gràcies, en bona part, al turisme. I al mig d’aquesta tempesta, apareix Trump amb les seves formes de pinxo, el seu desacomplexat narcisisme, anuncia aranzels per a tothom, amenaça, juga i humilia a qui considera, entre ells, Europa. Però de la humiliació neix la necessitat de buscar-se la vida.

Mentre els EUA són una mica més tancats, la UE s’obre, i la seva indústria ho agrairà. Això sí, s’haurà de modernitzar per competir en tots els mercats, nous i vells. Ho farà per supervivència, i esperem que Brussel·les no ho impedeixi i que les seves malaltisses inèrcies, ja enumerades, no tanquin les que els acords han obert. Que remi a favor, no en contra, i pot començar pel sector primari, perquè realment es pugui beneficiar de Mercosur i no hagi de tornar a tallar les carreteres. Que aquesta oportunitat de renéixer no acabi convertint-se en una sentència de mort.