La Llei 12/2013 de mesures per millorar el funcionament de la cadena alimentària a Espanya estableix normes per garantir pràctiques comercials justes entre els esglaons de la cadena (productors, transformadors i distribuïdors). El seu objectiu principal, amb el qual crec que ningú pot estar en desacord, és contribuir a una cadena alimentària creadora de valor i a un repartiment equilibrat d’aquest valor entre tots els seus actors.

Per a això, intenta protegir els productors primaris (agricultors, ramaders, pescadors) i evitar pràctiques abusives en la fixació de preus. Sobre el pagament del cost de producció, destaca la prohibició de venda per sota del cost de producció (Art. 5): aquest prohibeix als compradors exigir preus per sota del cost efectiu de producció al productor primari i considera pràctica deslleial vendre productes agraris o alimentaris a un preu inferior al cost de producció, llevat d’excepcions justificades (ex.: liquidació d’estocs).

Per tant, el tema dels costos de producció, de la seva definició i del seu càlcul, ja no és simplement una qüestió en debat entre els economistes agraris, sinó un tema amb rellevància jurídica i legal.

Brussel·les planteja prohibir a escala europea que un venedor estigui obligat a vendre sistemàticament per sota del seu cost de producció

En un article recent publicat a la Plataforma Tierra titulat Reflexionant sobre els costos de producció, he plantejat una sèrie de preguntes i interrogants que em plantegen la necessitat legal que el comprador d’un producte alimentari respecti el cost de producció del venedor.

Aquestes es refereixen, entre d’altres, al càlcul d’aquest cost de producció, als factors que s’han de tenir en compte i al grau de coneixement d’aquest cost, tant per part del comprador com del venedor. També subratllava les incerteses jurídiques que aquesta regulació genera, incerteses que, si no són aclarides explícitament pel legislador, corren el risc de ser interpretades per uns jutges el coneixement real dels quals de les pràctiques comercials sol ser més teòric que real.

Una proposta interessant de la Comissió…

El tema no només està en discussió a Espanya, sinó que el debat també s’està desenvolupant en altres Estats membres i a Europa. En aquest sentit, des de la Comissió Europea s’està realitzant un plantejament que presenta cert interès.

Es tractaria de prohibir a escala europea que un venedor estigui obligat a vendre sistemàticament per sota del seu cost de producció. Aquesta formulació incorpora algunes novetats al debat.

No hi haurà cadena alimentària virtuosa sense una organització comercial i productiva dels agricultors suficient i eficient

El venedor s’ha de veure obligat. Si no està obligat, si la venda correspon a una estratègia comercial lícita, com la liquidació d’excedents o la comercialització de productes peribles que com a alternativa només tenen la destrucció, la venda per sota del cost de producció no només seria una pràctica comercial legítima, sinó també una possibilitat legal.

L’obligació ha de ser permanent. Una crisi de mercat, una oferta puntualment excedent, un enfonsament del consum poden justificar perfectament una operació puntual de venda a preus molt competitius.

…no exempta de problemes potencials

Aquestes novetats resoldrien alguns dels problemes que em sembla que planteja potencialment la llei espanyola, tot i que no els resol tots, és clar. Com es diferencia entre una venda voluntària i una venda obligada? Quantes vendes transformen una operació puntual en una operació “permanent”?

Em sembla necessari que existeixi un marc jurídic que contribueixi a construir una cadena alimentària més equilibrada, creadora de valor, i un repartiment més equilibrat d’aquest valor entre els seus actors, per evitar que el seu esglaó més feble (el productor agrari) sigui qui assumeixi tots els ajustos i retallades de preu. Però també constato que legislar les relacions comercials entre operadors privats és d’una enorme complexitat jurídica.

Independentment de la bona voluntat, indubtable, del legislador, no hi haurà cadena alimentària virtuosa sense una organització comercial i productiva dels agricultors suficient i eficient i sense una cultura de col·laboració entre els diferents actors de la cadena, per exemple, utilitzant totes les potencialitats d’un instrument jurídic com el de les interprofessions.