Aquesta setmana he tingut el privilegi de recórrer diverses ciutats espanyoles per participar com a ponent en diversos congressos i encontres empresarials: Madrid, Toledo, Vigo i Barcelona, la meva pròpia ciutat. Alguns d'ells estaven dedicats a l'empresa familiar, que és tota una institució al nostre país. L'empresa familiar és realment diferent de les organitzacions que cotitzen a la borsa o que tenen com a propietari a altres conglomerats empresarials. Pot tractar-se d'empreses tan globalitzades o internacionals com una multinacional a l'ús que cotitza a la borsa de Londres, però continua sent una empresa familiar.

Si hagués de triar dos elements diferencials de l'empresa familiar, no em referiria a la cultura ni al grau de professionalització. Ni tan sols a l'àmbit geogràfic. Ni tampoc al fet específic de pertànyer l'empresa a una família o membres d'una família. Hi ha empreses familiars la cultura empresarial de les quals pot ser igual que la d'una empresa cotitzada. He conegut empreses familiars amb directius més professionalitzats que en una multinacional. De fet, les empreses familiars posen molt més èmfasi en aquest punt, precisament pels seus orígens de gestió. Tampoc la geografia no és un element diferencial perquè, com he assenyalat, hi ha empreses familiars globals a Espanya.

Des del meu punt de vista, i acceptant que tota generalització és imperfecta i que hi pot haver molta casuística, crec que els dos principals són el finançament i la successió o, en altres paraules, la propietat i la continuïtat. Els tractaré per separat.

Una empresa familiar, en general, vol continuar sent familiar. El projecte empresarial està intrínsecament unit al de la família: a un cognom, a una estirp, a una il·lusió, a una visió, a un afany d'un avantpassat de primera, segona, tercera o no importa quina generació que va arriscar, que va decidir, va apostar, va treballar i va encertar. I després va voler traslladar aquest esperit i aquest compromís a les seves següents generacions. En l'empresa familiar, la connexió entre societat i negoci és molt més alta que en qualsevol altre negoci. La funció social de l'empresa es produeix a través d'una de les principals institucions socials, la família. Aquest compromís es trasllada de generació a generació, per la qual cosa hi ha un mantra, una premissa, una obligació gairebé moral: que la propietat continuï sent de la família. És veritat que, quan passen els anys, això sol resultar en una complicació, ja que podem trobar desenes d'accionistes i una fragmentació de la propietat. Però si la propietat està concentrada, la propietat és l'últim que es qüestiona. L'empresa està vinculada a la família i, a través d'ella, a la societat, al territori, al país..., i no importa si l'àmbit d'actuació és global. Per això són les empreses familiars amb participacions fragmentades les que acaben sucumbint a un fons d'inversió o una sortida a borsa. Però si els membres de la família propietaris són pocs o el protocol familiar està ben dissenyat, l'empresa buscarà continuar vinculada a la família.

Aquest fet condiciona la capacitat, velocitat i forma de creixement. Si el capital és limitat a la família, el finançament només podrà ser propi o a través del crèdit. No és impossible créixer, però suposa una gestió del creixement completament diferent. El risc és propi al 100%, ho assumeix la mateixa empresa i la família, així que un error pot carregar-se el treball de moltes generacions. En l'empresa familiar els errors no poden ser grans perquè la propietat és única i els riscos són tots propis. També el benefici i l'èxit. Aquest és el "joc". Tot el dolent, però també tot el bo.

El segon factor diferencial és la successió. Els estudis empresarials sobre empreses familiars revelen que la successió és una de les principals preocupacions. Rafa Nadal ha tingut un fill recentment, però no per ser fill d'un dels més grans de la història del tenis mundial, té per què tenir les qualitats o capacitats per ser un bon tenista. De la mateixa manera, ser fill d'un bon empresari no necessàriament et qualifica per ser-ho. I les empreses familiars no tenen tot el mercat laboral per escollir. Tenen una short list dels tres o quatre següents familiars que poden posar-se al capdavant de l'empresa. Per descomptat, que sempre es pot escollir un gestor independent, a un directiu extern. Però la presidència o l'administració acaba caient gairebé sempre en un membre de la família, per no perdre el control. La successió és un assumpte no només delicat, sinó controvertit. I pot produir conflictes en la mateixa família.

En definitiva, propietat i continuïtat, finançament i successió. Aquests són els dos grans reptes de l'empresa familiar. I tot queda en un sol lloc. En la família.