L’exercici 2023, que aquests dies enceta la recta final, ha desafiat les previsions de la majoria d’organismes i analistes econòmics, que ara fa un any preveien ritmes de creixement molt més febles per al conjunt d’economies desenvolupades –i fins i tot la recessió a alguns països clau, com els Estats Units. Finalment, la realitat sembla haver superat a l’alça la majoria de previsions, i si un cert pessimisme era fins fa poc el to dominant en l’ànim dels inversors, de sobte l’optimisme i la propensió al risc han retornat ràpidament als mercats, com posa de manifest la pronunciada evolució alcista de les borses –amb l’americana al capdavant. El 2022 i el 2023 ens va sorprendre la inflació més elevada des de la crisi dels 70, que va provocar en resposta un intens augment dels tipus d’interès. També ens ha sorprès la resiliència de les principals economies, que de moment han evitat la recessió, tot i el fort augment dels tipus. Ara bé, cal tenir en compte que la política monetària actua amb un retard entre un any i un any i mig per desplegar tots els seus efectes. Per tant, és ara quan l’impacte de l’augment de tipus es comença a notar amb més força. També s’observa una creixent divergència entre l’economia americana i les europees. Mentre que la primera ha superat àmpliament els nivells d’activitat anteriors a la pandèmia i continua creixent a bon ritme, les segones semblen haver entrat en un període de quasiestancament. Pel que fa a l’economia espanyola, va caure amb més força durant el 2020 a causa de les restriccions associades amb la pandèmia, que va afectar especialment els sectors vinculats amb el turisme, però durant els últims dos anys està recuperant el terreny perdut amb creixements més ràpids que la mitjana de la zona de l’euro.

L’important estalvi acumulat durant la pandèmia i les polítiques fiscals expansives varen sostenir el creixement durant el 2023, però es tracta de factors de suport transitoris que no tindran continuïtat durant 2024 i 2025. En el primer cas, perquè la borsa d’estalvi excedentari s’ha esgotat i en el segon perquè les regles fiscals de la zona de l’euro deixaran d’estar en suspensió i entraran en vigor nous criteris d’ortodòxia fiscal –que no diferiran substancialment dels vigents abans de la pandèmia (màxims del 3% de dèficit i 60% de deute públic, possiblement amb una certa relaxació dels períodes per assolir aquests objectius en funció de les circumstàncies de cada país). Tot i que ja no podrem comptar amb aquests vents de cua, la visió de consens de la majoria d’organismes i analistes aposta per la continuïtat de la desacceleració durant el primer semestre de 2024 seguida d’una reactivació cap al segon semestre, que iniciaria un nou cicle de creixement mundial que es consolidaria el 2025. Podria ser que aquesta vegada el consens errés en sentit contrari el 2023 i les previsions acabin sent massa optimistes? L’argument central del consens s’ajusta a un cicle “clàssic”: l’augment de la inflació provoca un augment dels tipus d’interès, que al seu torn debilita l’economia. Els tipus es mantenen elevats el temps que sigui necessari per controlar la inflació i retornar-la cap a l’objectiu del 2%. Una vegada hi ha senyals clars que la inflació es troba sota control la política monetària es començarà a relaxar (segon semestre de 2024?), donant pas a la reactivació amb retorn al creixement potencial.

La visió de consens aposta per la continuïtat de la desacceleració el primer semestre de 2024 seguida d’una reactivació al segon semestre

Les previsions de l’OCDE per 2023, 2024 i 2025 apunten efectivament a un moderat afebliment de l’economia mundial el 2024, tres dècimes per sota del 3%, amb retorn al 3% en 2025. El principal impuls a l’economia mundial procedirà de les economies emergents i, en especial, de les economies asiàtiques i de la Xina. Les economies de l’OCDE registrarien creixements fregant l’1% el 2024 i més propers al 2% el 2025. Als EUA i a Europa la inflació convergiria amb l’objectiu del 2% cap al segon semestre de 2025, i encara es mantindria propera al 3% de mitjana en 2024. Entre els factors darrere la desacceleració cal apuntar, en primer lloc, a la política monetària, que està començant a tenir efectes, en especial sobre la inversió residencial, i a la menor creació d'ocupació; també es comença a notar un significatiu afebliment del comerç internacional. Per altra banda, es confia en el fet que la contenció de la inflació durant 2024 permetrà la relaxació de la política monetària, que al seu torn facilitarà una certa recuperació del poder adquisitiu dels salaris i de la confiança empresarial, que impulsaran la reactivació de la demanda cap al segon semestre de 2024, fins a assolir ritmes de creixement en línia amb el potencial de les economies el 2025. Les projeccions de la Comissió Europea per a l’economia espanyola (segons la base AMECO) apunten a un descens de la inflació des del 3,6% i el 3,5% de mitjana en 2023 i 2024, respectivament, fins al 2,1% en 2025. Per a la zona de l’euro les previsions d’inflació de la mateixa font són del 5,4% el 2023, el 2,9% el 2024 i el 2,0% el 2025.

Darrere d’aquestes previsions d’inflació a la baixa el 2024 i el 2025 hi ha una evolució continguda dels preus de l’energia i de moltes matèries primeres en comparació amb els màxims assolits el 2022 i el 2023. Pel que fa al petroli, el barril de Brent se situa actualment en l’entorn dels 70 dòlars, molt per sota dels màxims recents que van excedir els 110 dòlars, i encara que s’espera un cert augment en els pròxims mesos, no excediria gaire els 80 dòlars el barril el tercer trimestre del 2024. El preu del gas natural es troba prop dels mínims històrics i tot i que també s’espera un cert repunt a l’alça en els pròxims mesos, els augments seran continguts i molt lluny dels màxims dels últims dos anys. També el preu del blat s’ha normalitzat en gran manera. Això no obstant, els recents atacs durant la setmana passada per part de guerrilles del Iemen han provocat la suspensió per part de moltes companyies navilieres de la ruta del canal de Suez i la reacció dels EUA i altres països enviant vaixells de guerra a la zona, obrint una finestra d’incertesa que podria afectar significativament tant els costos del transport marítim com els de les principals mercaderies que passen per l’estret de Bab-el-Mandeb.

Una altra incertesa que pesa sobre les previsions de reducció de la inflació és fins a quin punt els salaris es moderaran en la mesura necessària per permetre assolir l’objectiu del 2%. Cal recordar que la inflació subjacent és essencialment el resultat de la diferència entre el creixement dels salaris nominals i de la productivitat. Amb creixements salarials del 4%, per exemple, i de la productivitat de l’1%, la inflació se situaria en el 3% (suposant altres factors constants, com els marges i l’energia). Per altra banda, un creixement més moderat dels salaris implicaria una lenta recuperació del poder adquisitiu perdut els últims anys. Cal preguntar-se si en un context de recuperació amb taxes d’ocupació elevades, els assalariats es resignaran a una pèrdua perllongada de poder adquisitiu. Finalment, caldrà estar alerta a com evolucionen les múltiples incerteses geopolítiques obertes (friccions comercials EUA-Xina, conflictes a l’Orient Mitjà i Ucraïna), els riscos fiscals (nivells de deute públic molt elevats a molts països, inclòs Espanya), l’escassetat de recursos (aigua, matèries primeres essencials, aliments) i les debilitats estructurals (feble creixement de la productivitat i dels salaris reals a Europa en general i Espanya en particular) que llasten el dinamisme de les economies europees en absència de reformes. Tot plegat apunta a un elevat marge d’incertesa en el que possibles “sorpreses” poden fer desviar les economies d’un escenari central de previsions clarament optimista. En qualsevol cas, esperem que a finals del 2024 puguem dir que ens hem tornat a equivocar i que el progrés social i econòmic ha seguit una trajectòria ascendent millor de l’esperada. Amb aquests bons desitjos aquest observador de l’economia s’acomiada fins al pròxim exercici, desitjant-los tot el millor per al 2024.