El Financial Times publicava una exclusiva fa tot just uns dies: el gegant de l’acer ArcelorMittal cancel·la tots els plans de descarbonització de les seves fàbriques europees. La decisió és extraordinàriament sorprenent, considerant que el líder industrial dels metalls a Europa ja havia acumulat 1.300 milions d’euros en concepte d’ajuts públics per a tal finalitat, que evidentment haurà de retornar, i que el propi conglomerat ha anunciat que es farà d’immediat. A escala més local – i més petita, és clar – coincidia entorn de les mateixes dates la renúncia pública de la paperera Miquel i Costas als fons Next Generation, en la convocatòria del PERTE de descarbonització, per descarbonitzar la seva fàbrica de Claramunt mitjançant la substitució del gas natural per una caldera de biomassa. En aquest cas, l’empresa catalana no caldrà que retorni els 1,9 milions de subvenció perquè no s’havien cobrat, però en tot cas han presentat el desistiment formal del projecte. Miquel i Costas va anar una mica més enllà que ArcelorMittal i va puntualitzar que segueixen pensant que és un bon projecte, rendible i industrialment correcte, si bé hi ha una impossibilitat manifesta de fer-lo realitat atès que els fons s’han d’executar abans de la primavera de 2026 – segons les pròpies bases dels ajuts Next Generation, tal com es van definir després del Covid, en acord entre tots els països de la Unió Europea. Però aquesta data límit topa amb la realitat que, avui dia, han estat incapaços d’obtenir els permisos adients per part de la Generalitat, i a menys d’un any per la finalització del projecte, ja no queda temps material per fer les obres i muntatge que requereix una instal·lació industrial d’aquestes dimensions. 

Malgrat ArcelorMittal no sigui tan transparent com Miquel i Costas, és més que probable que les causes subjacents de la cancel·lació de la totalitat del seu programa de descarbonització de fàbriques europees siguin les mateixes: la impossibilitat de convertir-lo en realitat. Ni s’estan concedint els permisos necessaris – d’obres, però també llicències ambientals, requalificacions de terrenys...– ni s’estan desenvolupant les infraestructures de context que havien de formar part essencial del nou escenari, com per exemple els conductes d’hidrogen verd o les xarxes de transport elèctric de mitjana i alta tensió per possibilitar l’electrificació industrial. Sense permisos, sense línies elèctriques, sense tubs que transportin alguna cosa més que gas natural, les fàbriques no poden, materialment, executar el pla de descarbonització tal com estava previst, independentment de si els gestors tenen la voluntat de fer-ho o de l’existència d’ajuts públics per a tal finalitat.  

Tot i aquestes adversitats, a l’altra banda de la balança es manté el contrapès dissenyat al principi: totes aquestes indústries han de seguir entregant “drets d’emissió de CO2”, una espècie de bitllets del Monopoly que ens hem inventat els europeus, un per cada tona d’emissions generada. La Unió Europea emet un número finit d’aquests bitllets del Monopoly, decreixent any rere any, i les indústries i especuladors financers competeixen entre ells per comprar-los al mercat – en el cas de les indústries, per bescanviar-los per les emissions que produeixen; en el cas dels actors del món financer, per vendre’ls posteriorment a un preu més elevat a altres indústries. Així doncs, el seu preu canvia de forma dinàmica com si fossin instruments de renda variable (accions d’empreses o bons de l’estat). La idea és noble: si cada any s’emeten menys drets d’emissió però comptem amb el mateix número d’indústries emissores, el seu preu unitari augmenta, de tal manera que esdevé comparativament competitiu adoptar determinades solucions de descarbonització com l’hidrogen verd o l’electrificació de processos tèrmics. Però els euròcrates es van oblidar de dos matisos importants. El primer d’ells: aquest plantejament exigeix que les alternatives verdes existeixin al món real – és a dir, que no siguin un PowerPoint ni una nota de premsa amb una fotografia d’Úrsula Von der Leyen passejant entre un mar de panells solars sinó que hi hagi permisos d’obres i industrials, llicències d’activitat, xarxes elèctriques suficients de mitjana i alta tensió, escomeses de connexió i tubs d’hidrogen verd, entre d’altres. El segon, que fins i tot si les alternatives verdes de major cost existissin al món real, tot plegat només seria un incentiu per a la deslocalització industrial cap a països no europeus on no hi ha aquests mecanismes en vigor, en la mesura que no es demana als competidors de Miquel i Costas de Turquia, Marroc o Brasil que tinguin la mateixa sensibilitat ambiental quan exporten productes amb destí Unió Europea. 

Així les coses, recopilem: la indústria europea cancel·la, per impossibilitat d’execució, els projectes de descarbonització previstos. En paral·lel, no només no es cancel·la sinó que s’accelera la fiscalitat verda, amb un preu estimat de 150€ per tona de CO2 l’any 2030, segons estimacions de Bloomberg. Una xifra que serà zero en el cas dels competidors no europeus de les empreses citades que exportin a Europa. Tots ens imaginem com acabarà i cap a on portarà aquesta política, oi?