Ja era hora que a Catalunya es tornés a reivindicar la indústria desacomplexadament. Les deslocalitzacions de fa 25 anys i els tancaments de la crisi del 2008 van crear un relat segons el qual la indústria havia de perdre pes, perquè es desplaçava cap a països amb costos laborals més baixos, i l’aposta havien de ser els serveis i el sector tecnològic. Però el que ha passat ha estat que els serveis, principalment el vinculat al turisme, que és el que ha crescut en aquests anys, han degradat el mercat de treball, mentre que el sector tecnològic es concentra especialment a Barcelona i malgrat que també creix, no pot substituir la indústria en nombre de llocs de treball qualificats.

Ara veiem que aquella aposta va ser equivocada. No l’aposta per les TIC –sí pel turisme de masses–, sinó l’abandonament de la política industrial. No era tan difícil de veure quan Alemanya, un país molt més ric que Catalunya, i amb costos laborals més alts, hi continuava apostant... Parlem de la principal economia de la zona euro! No era tan difícil de veure quan algunes de les grans empreses del país, i amb millors condicions per als treballadors, eren indústries, com Seat i Grífols –i tot el sector farmacèutic–, per posar només dos exemples.

La covid ens va començar a obrir els ulls, quan vam veure que no podíem fabricar ni mascaretes ni vacunes i, a més, amb una indústria de l’automòbil, els components i la tecnologia molt potent, tampoc teníem accés a un bé cabdal per a milers de productes, des de cotxes fins a telèfons mòbils, com els semiconductors. Llavors va sorgir el concepte “autonomia estratègica”, dues paraules que ara es pronuncien a discursos d’empresaris i polítics.

Mario Draghi, en el seu famós informe presentat al Parlament Europeu el setembre del 2024, va desenvolupar el concepte, hi va posar lletres i xifres, diagnòstic i tractament. El problema era clar i la solució, també. La indústria ja estava definitivament sobre la taula: s’hi havia d’invertir, desenvolupar-la, facilitar-li el camí. Però en gairebé dos anys, les complexitats en el funcionament de la Unió Europea han fet que no s’hagi avançat pràcticament res.

Ara el món econòmic i empresarial català està agafant la bandera de la indústria

Potser per això, perquè som on érem, ara el món econòmic i empresarial català està agafant aquesta bandera. L’informe Fènix, presentat fa dues setmanes, va generar rebombori. Molts economistes i empresaris s’hi ha referit posteriorment. Tots, o gairebé, a favor. El seu leitmotiv no és la defensa de la indústria, però sí que hi acaba arribant. El seu punt de partida és l’evidència que l’aposta econòmica de Catalunya en el que portem de segle ens ha portat a un estancament de la riquesa. Ens hem enlluernat pel creixement del PIB mentre la renda per càpita gairebé no creixia.

Què és el que ha passat? Que el turisme de masses ha generat milers i milers de llocs de treball no qualificats i, per cobrir-los, hem hagut d’importar mà d’obra. Això ha fet créixer la població i, per tant, les necessitats de serveis públics i habitatge. Creixia l’ocupació i el PIB i ho celebràvem, però la qualitat dels serveis i dels llocs de treball es deteriorava i l’accés a l’habitatge es dificultava enormement perquè els governs no han incrementat l’oferta. I on apareix la indústria en l’informe? Com a solució. No és nova, és un retorn a la indústria, com a sector amb treball més qualificat i salaris més alts que paguen més impostos per pagar els serveis públics.

La Cecot va recuperar la setmana passada el seu Baròmetre industrial, que és un diagnòstic, però també una crida a l’acció. Per actuar primer es necessiten dades, saber d’on venim, punts forts i febles, per saber on anar. En dos anys, Catalunya ha perdut més de 1.000 empreses industrials. La xifra és preocupant, però no tant si es veu que la majoria són petites, mentre que les mitjanes i grans creixen, i que facturen més i donen més feina.

L’altre punt negre de l’informe és encara més preocupant: l’absentisme i la rotació són altíssims, del 7,5% i 2,14 contractes per treballador i any respectivament. No és un problema exclusiu de la indústria, però és el sector amb els nivells més alts. Per això, el president de la Cecot, Xavier Panés, va sumar-se al de Foment, Josep Sánchez Llibre, per demanar un gran pacte contra l’absentisme, però tots dos han admès que és molt difícil perquè hi ha moltes causes i, a més, els sindicats no veuen el problema o l’atribueixen a les empreses.

Cal que, per primer cop en 25 anys, els governs juguin a favor del sector que ens farà recuperar el vigor econòmic

Però les reivindicacions de la patronal vallesana van més enllà i demana als governs que posin remei als grans frens de la indústria –a més de l’absentisme–, com la burocràcia, la incertesa reguladora, l’increment de costos laborals, la manca de seguretat jurídica, la manca d’incentius a la innovació i l’escassetat de talent. “Amb resistir no n’hi ha prou, cal passar de resistir a decidir”, va exclamar Panés.

Aquest és el pas que hem de fer ara. Hem aconseguit que es generi cert consens sobre la necessitat de potenciar la indústria, ara cal que es posin les polítiques. El Pacte Nacional per a la Indústria, inspirat en l’Informe Draghi, preveu inversions de 5.000 milions fins al 2030. Però encara n’hem de veure el desenvolupament. Cal que escolti les empreses industrials i doni solució als seus problemes. Que Catalunya deixi de transposar les directives europees en la versió més restrictiva. Que, per primer cop en 25 anys, els governs juguin a favor del sector que ens farà recuperar el vigor econòmic i passin de ser els pals a les rodes al vent de cua.