L’anàlisi econòmica té, com la ceba, diverses capes. Les superficials són les que es veuen més, però, de fet, són les més prescindibles. Solen agafar el color de l’entorn en què s’han engendrat, poden enganyar i, en tot cas, tenen poca substància. No aguanten un bull. La perspectiva de la ceba del 2023 era dolenta, tots ens hi apuntàrem, si fa no fa; i no ho ha estat. És quasi còmic veure com, avui, reputats economistes es refereixen a aquelles prediccions en clau impersonal; com si ells no haguessin vaticinat una crisi —el cost de fer baixar la inflació—, com si fossin altres els que s’equivocaren. Ciència humil, lúgubre, social... Agafeu el qualificatiu que convingui.

La meva tendència a l’hora de respondre als mitjans la pregunta de què passarà amb l’economia els pròxims temps és la de npi. Sí. "Només puc intuir".  Com que això és poc fi, hom s’esforça per donar una resposta elaborada, i no posar en evidència el caràcter peremptori de la nostra ciència sobre la base d’un conjunt d’escenaris, des de les hipòtesis de "si passa això, és probable que passi allò altre"; fins i tot assignant, a vegades, temeràriament, pesos de viabilitat a aquests escenaris de risc. Val a dir que, sigui quin sigui l’esforç de raonament, en els mitjans més populars aquesta aproximació a la(les) resposta(es) no funciona gaire. Els interlocutors acostumen a agafar les conclusions més agosarades, simplificant-les, o les que més convenen a la narrativa de l’editor que contrasta, sovint, tres economistes per a tenir quatre opinions. Al·leguen en contra del que hom raona, que prefereixen un economista d’una sola mà, per acabar fent befa sobre la inutilitat de l’encert dels analistes econòmics, només ex post mirant sempre pel retrovisor. 

Una economia petita i bastant oberta com la nostra evolucionarà el 2024 tal com ho faci l’economia europea, i aquesta segons respongui la Xina al seu deute immobiliari, i segons com es comportin els electors americans a l’hora d’elegir un nou president. Ja tot, avui, com pot endevinar el lector, és relatiu a les nostres economies globalitzades. Certament, tenim problemes idiosincràtics en la productivitat, el model econòmic, en la inflació de costos unitaris... però, en el fons, si l’economia mundial millora, nosaltres també, per la dependència exterior (turisme, mercaderies, etc.). Tot, com diem, és relatiu; fins i tot com pitjor vagin en seguretat els nostres competidors turístics, millor serà pel nostre turisme mediterrani.

La resta del quadre macroeconòmic ens ve bastant donat: taxes d’interès als diners bellugadissos, més normalitzat entre el curt i el llarg; el tipus de canvi del dòlar; la balança de capital de la Xina i dels emergents… Però, més enllà de situacions sofisticables, romandrà el “ves a saber quin vent bufarà” sobre la papallona de la sort o de la catàstrofe; potser segons amb quin peu es llevi Putin o les agrures amb què siguin capaços de pair els Netanyahus de torn. Tot es desestabilitza, avui, molt fàcilment, en un món global i interdependent com el nostre; ja sigui amb les collites que dona el clima, les crisis del transport o els drames humans que vivim.

De manera que, si vaig traient capes a la ceba del 2024, arribo a Trump! L’economia mundial, la democràcia parlamentària, els conflictes previsibles..., depenen avui d’aquest “cor de les tenebres”, que diria Joseph Conrad, que es diu Donald Trump. Un nucli de ceba que, deixi’m que digui, fa mala olor. Dit això, tot s’acabarà ajustant a les realitats del populisme que mani als EUA. Es deterioraran més o menys els fonaments del capitalisme democràtic (Martin Wolf dixit), però l’economia s’ajustarà a curt termini i la vida del planeta seguirà, tot i el tic-tac amenaçador del canvi climàtic en què ens hem instal·lat. Per això no hi haurà Trump que valgui.

Catalunya, sigui quina sigui finalment la conjuntura del moment, ha de mirar cap amunt; a Europa, i no a Madrid. Ha de conrear els jardinets que tenim fèrtils (els clústers competitius) i guarir, evitar que es podreixin per falta de priorització. I aprofitar cada moment polític afavorint els pros i apaivagant els contres. No hi ha una altra opció.