Durant una taula rodona en què vaig participar aquesta setmana en relació amb la IA, va sorgir una paraula que torna una vegada i una altra quan parlem d'innovació: bombolla. La intel·ligència artificial és una bombolla.

L'afirmació va deixar un eco a la sala, ple d'inversors financers. No és estrany. Fa més d'un segle que acumulem experiències d'eufòria i correcció. Bombolles financeres, immobiliàries, tecnològiques. El concepte s'ha anat repetint tant aquest segle que avui, qualsevol fenomen que creix de pressa, atrau capital i genera expectatives irrealitzables, acaba rebent aquesta etiqueta.

Des del punt de vista de l'inversor, el paral·lelisme històric és evident. Cada vegada que sorgeix una gran frontera tecnològica passa el mateix. Va passar amb el ferrocarril, amb l'electricitat, amb internet, amb les puntcom, amb les aplicacions mòbils. Apareix una oportunitat. Arriba el capital. Molt capital. Massa capital. I no hi ha prou mercat per absorbir-ho tot

La metàfora del Dorado és pertinent. Or n'hi havia. Però no per a tots els que hi van anar a buscar-lo. En la intel·ligència artificial hi ha milers de startups, milers de projectes i milers d'equips intentant ocupar un espai que, per pura lògica econòmica, només podran conquerir uns pocs. Probablement no més d'un 4 o 5%. La resta desapareixerà. No perquè la tecnologia sigui un engany, sinó perquè la competència és brutal.

En la IA, hi ha milers de startups, projectes i equips intentant ocupar un espai que, per lògica econòmica, només podran conquerir uns pocs

Vist així, parlar de bombolla és raonable. Hi ha més diners del que es poden rendibilitzar. Hi ha més cercadors que vetes. Hi ha més apostes que premis. I això genera una sensació d'excés difícil d'ignorar.

Però la lectura canvia quan s'observa el fenomen des d'un altre angle. Si el veiem des del costat de l'usuari, empresarial o social, som sens dubte davant una revolució tecnològica. La intel·ligència artificial no és una promesa llunyana ni una expectativa abstracta. No és un "ja veurem". És una tecnologia que ja està operant. Ja està introduint eficiències mesurables. Ja està alterant processos interns, cadenes de valor, models d'atenció al client i sistemes de decisió. En moltes empreses no és un projecte pilot, és una eina diària.

Des de la demanda, no hi ha cap bombolla. Hi ha adopció. Hi ha utilitat. Hi ha retorn en forma de productivitat, velocitat i reducció de costos. La tecnologia funciona. El seu impacte no depèn de quants inversors encertin, sinó de la seva capacitat efectiva per fer més eficients tasques i processos, això és, actuar sobre l'economia real.

Aquí apareix una idea interessant. Pot haver-hi excés d'inversió sense que hi hagi excés de tecnologia. Pot haver-hi sobreoferta de projectes i, alhora, una demanda estructural creixent. Ambdues coses no només poden conviure, sinó que solen fer-ho en totes les grans revolucions.

Des de la demanda, no hi ha cap bombolla. Hi ha adopció. Hi ha utilitat. Hi ha retorn en forma de productivitat, velocitat i reducció de costos

Com en tota disrupció profunda, l'estadística és implacable. La majoria dels inversors no encertarà. Ho saben. No hi ha engany col·lectiu. No hi ha creença ingènua que "això només pot pujar". Qui entra en una startup d'intel·ligència artificial avui sap que la probabilitat de fracàs és altíssima. Sap que potser un de cada vint multiplicarà per cent o per mil, i que els altres no tornaran el capital.

Això s'assembla menys a una bombolla clàssica i més a una lògica d'apostes. Un escenari on el risc no s'amaga, sinó que s'assumeix. On l'atractiu no és en la revenda ràpida, sinó en la possibilitat remota d'encertar amb un dels grans guanyadors.

La història dels daurats és sempre igual. Atracció de riquesa, febre de l'or, afluència massiva de provadors de fortuna, garbell, ajust i racionalització del mercat. Al final queden uns pocs actors sòlids. I aquests pocs reordenen el mercat durant anys. Aquests pocs guanyadors acabaran tenint un impacte desproporcionat. No només per a aquells que hi van invertir, sinó per a tot el teixit empresarial. Seran les aplicacions que canviïn com es treballa, com es decideix, com es competeix. El fet que només uns pocs encertin no redueix la magnitud del canvi. L'amplifica.

Hi ha un desequilibri. Tota bombolla porta amb si un desequilibri. Però no tot desequilibri és bombolla.

Potser n'hi ha prou d'entendre que som davant d'un d'aquells moments en què l'economia s'avança a si mateixa

La intel·ligència artificial sembla moure's en aquest terreny ambigu. Excedent de capital, sens dubte. Filtre duríssim per a inversors, també. I, al mateix temps, una revolució tecnològica real, ja en marxa, amb efectes profunds i duradors.

Potser no cal decidir si és o no una bombolla. Potser n'hi ha prou amb entendre que som davant d'un d'aquells moments en què l'economia s'avança a si mateixa. I que, com sempre, només uns pocs encertaran. Però tots ens beneficiarem dels seus encerts

En altres paraules, no hi ha or per a tots els cercadors d'or. Però qui el trobi, siguin qui siguin, canviaran el món.

No hi ha or per a tothom, però és or.