Vivim moments d’incertesa i volatilitat, en els quals les sorpreses i les contradiccions estan a l’ordre del dia. En aquest context, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), a través del seu informe Perspectives de l’ocupació 2025, que es va fer públic fa unes setmanes, crida l’atenció sobre un tema d’una extraordinària rellevància i preocupació: l’envelliment demogràfic i les seves implicacions, per exemple, sobre el nivell de vida, la cohesió social i la productivitat.

Apunta que els importants canvis demogràfics que estan en marxa (augment de l’esperança de vida, millora de la sanitat, descens de la fecunditat…) anuncien l’arribada d’una nova era, que alguns anomenen “hivern demogràfic”. Davant d’aquest fenomen encara disposem d’una oportunitat que no podem perdre: repensar el treball i la jubilació i analitzar com aquests canvis impacten i impactaran sobre l’ocupació i l’economia en general. L’envelliment amenaça un dels fonaments del creixement econòmic, el capital humà, i, tal com es recull a l’editorial del mateix document, estem en un nou ordre econòmic mundial amb indicadors contradictoris, en què la problemàtica no és la manca d’ocupació, sinó la manca de mà d’obra. El nostre resilient mercat de treball ja ho palesa des de fa un temps i la tendència s’intensificarà en els anys vinents, no només a Espanya i a Europa, sinó també en alguns països asiàtics. Creixen, doncs, les tensions als mercats de treball. Actualment, entre un 15% i un 25% de les empreses de la zona euro apunten la manca de personal com a factor que limita la producció, una dada que s’ha incrementat en els darrers anys. Segons la darrera edició del Consenso Económico y Empresarial de PwC Espanya, relativa al segon trimestre d’enguany, un 36,6% dels panelistes participants opinen que, a l’Estat, les empreses no produeixen més, o el PIB no creix més, perquè no es troben disponibles els treballadors qualificats necessaris.

I això passa mentre persones segueixen perdent el seu lloc de treball i els salaris amb prou feines augmenten al mateix ritme que la inflació, alhora que el creixement de l’economia es desaccelera, com palesen les últimes dades i les previsions sobre el PIB a la Unió Europea. A Espanya, l’ocupació ha crescut un 2,6% en el segon trimestre d’enguany en comparació amb el mateix període del 2024, però l’atur segueix en el 10,3%. És a dir, l’Estat presenta, alhora, l’augment d’ocupació i la taxa d’atur més elevada d’Europa. Mentrestant, els salaris reals espanyols només han crescut un 2,8% en el període 2014-2024, un dels augments més baixos dels països de l’OCDE, ampliant la bretxa amb la mitjana d’aquests, que ara és d’un 12,1%. Es pot afegir, no obstant això, que a la meitat d’aquests països els salaris reals, tot i haver crescut, encara són inferiors als de principi del 2021, moment previ a l’expansió inflacionista postpandèmica.

Val la pena repassar algunes de les conclusions de l’informe de l’OCDE i reflexionar sobre l’envelliment demogràfic, un dels principals reptes actuals de les nostres societats, o, com diu aquest organisme, sobre la tercera megatendència de les economies desenvolupades, juntament amb el canvi climàtic i la revolució digital. Un repte que està més oblidat que els altres dos, però que requereix tota la nostra atenció.

La fertilitat baixa des de fa dècades i ara es troba molt per sota dels nivells de reemplaçament a gairebé tots els països de l’OCDE

Algunes dades resulten prou il·lustratives. La fertilitat baixa des de fa dècades i ara es troba molt per sota dels nivells de reemplaçament a gairebé tots els països de l’OCDE. Recentment, s’ha fet públic a França que el nombre de defuncions ha superat el nombre de naixements a pràcticament la totalitat dels seus territoris, assolint un saldo negatiu, només compensat amb immigració. D’altra banda, l’any 2025 marca, a molts països de l’OCDE, la fi del creixement de la població en edat activa i l’inici de la seva tendència descendent, a mesura que la generació del baby boom surt del mercat laboral, fenomen que continuarà fins al 2060. Cal destacar que la taxa d’ocupació comença a caure a partir dels 50 anys i de manera més accentuada després dels 60.

Paral·lelament, la taxa de dependència (població de 65 anys o més sobre població en edat activa) creix i seguirà augmentant fins a assolir el 52% el 2060 de mitjana a l’OCDE (prop de tres vegades més que el 1980), arribant al 70% en alguns països. L’envelliment demogràfic ha reduït les taxes anuals de creixement salarial i de productivitat en 0,10 i 0,13 punts percentuals l’any 2000 i el 2019, respectivament. En resum, si es mantenen els guanys de productivitat en els nivells actuals, l’OCDE estima que a la regió dels països membres es moderarà el creixement mitjà del PIB per habitant, passant del ja baix 1% del període 2006-2019 al 0,6% en el 2024-2060. Per tant, les mutacions demogràfiques en marxa poden acabar provocant un alentiment del creixement dels nostres nivells de vida.

A Catalunya, en el període 2021-2024, el nombre de persones de 60 anys o més s’ha incrementat en 658.504, passant de representar el 22,0% del total de la població a suposar el 25,6%. Alhora, els pensionistes per jubilació i prejubilació han crescut en 237.420 persones entre el 2001 i el 2023, del 15,8% al 18,4% del conjunt de la població. D’altra banda, la taxa de dependència se situava el 2023 en el 41,7%, davant el 35,2% del 2001 (31,9% el 1986).

La millora de les competències i capacitats del col·lectiu sènior és molt important i pot ajudar a sostenir el creixement dels salaris i la productivitat

Davant d’aquesta realitat convé prendre mesures difícils, però possibles. L’OCDE parla de la disponibilitat de “diversos vivers de talents inexplotats” als quals els països poden recórrer per reforçar el seu capital humà: joves, immigrants, dones i treballadors sèniors. Per mobilitzar i integrar aquests col·lectius cal fer canvis, i això suposa implementar polítiques i pràctiques apropiades en diferents àmbits i eliminar obstacles, per exemple, a la mobilitat professional. Certament, l’organisme internacional assenyala que el conjunt de mesures variarà d’un país a un altre, però conclou que, per a més de la meitat d’ells, la clau està en els treballadors sèniors, en animar aquells amb bona salut a continuar treballant tant de temps com desitgin (opcions de treball i de jubilació flexibles, incentius a la contractació, impuls a la formació contínua, creació de llocs de treball atractius, orientació professional, oferir oportunitats de mobilitat professional…). I afegeix que la millora de les competències i capacitats d’aquest col·lectiu és molt important i pot ajudar a sostenir el creixement dels salaris i la productivitat. La integració dels sèniors és una qüestió d’eficiència i d’equitat intergeneracional, ateses les disparitats econòmiques existents entre joves i grans.

Possiblement, es requereix un consens social ampli per abordar l’hivern demogràfic, qüestió que posa en perill cada vegada més la marxa de les nostres societats i economies. Seria bo un acord social acompanyat d’una estratègia que mobilitzi recursos del mercat laboral insuficientment aprofitats, augmentant la seva ocupabilitat, i que faci ús, lògicament, de les noves tecnologies, com la intel·ligència artificial, per impulsar la productivitat. No oblidem, tanmateix, que els avenços en intel·ligència artificial susciten alhora grans esperances (augment de productivitat, nous llocs de treball…) i grans dubtes (eliminació d’especialitats, majors desigualtats…).

La qüestió fonamental és si tindrem capacitat per donar resposta a la pregunta que encapçala l’informe de l’OCDE: Podem superar la crisi demogràfica? Tot un repte que les autoritats, i la societat en general, no poden ignorar més temps, ja que, mentrestant, el fenomen s’accelera i, amb ell, els problemes, les tensions i els conflictes.