Durant anys s'ha pressionat l'empresa espanyola amb un discurs moral severíssim sobre la temporalitat. Calia posar fi a la precarietat. Calia perseguir l'abús. Calia vigilar l'empresari, especialment el petit i mitjà, com si la patologia del mercat laboral espanyol estigués concentrada al bar, al comerç, a la pime industrial o a l'empresa familiar. Es va reformar la legislació laboral, es van estrènyer les causes del contracte temporal, se'n va encarir l'ús indirectament i es va llançar un missatge polític molt clar: qui n'abusi pagarà.

Doncs bé, ha hagut de venir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la seva sentència de 14 d'abril de 2026, a dir-nos que on l'abús de la temporalitat segueix desbocat no és a l'empresa privada, sinó en el mateix sector públic espanyol. 

La sentència del TJUE, assumpte C-418/24, és una desautorització de fons al sistema espanyol d'interinitat pública. Diu, en essència, que les mesures que Espanya ha anat utilitzant per a “sancionar” l'abús no serveixen de veritat per a sancionar-lo ni per a reparar-ne les conseqüències. Ni l'invent de l'indefinit no fix, ni la indemnització taxada al final, ni els processos d'estabilització oberts a qualsevol basten per a corregir l'abús en l'encadenament de contractes temporals per part de l'Administració Pública espanyola. El tribunal europeu no resol per si mateix cada cas concret, perquè això correspon als tribunals espanyols, però deixa al Suprem una guia difícil d'esquivar i deixa al legislador davant del mirall. 

El més cridaner és el contrast. En l'empresa privada, la reforma laboral sí que va produir un ajust visible de la temporalitat. Segons el Ministeri de Treball, la taxa de temporalitat en el sector privat va baixar gairebé 12 punts i es va situar en el 12,4% el 2024, mínim històric. La mateixa anàlisi del SEPE situa el punt de partida d'aquesta caiguda al voltant del 24%-26% el 2021, just abans que desplegués plenament els seus efectes la reforma del 2021-2022. És a dir: al sector privat se li va exigir, se'l va pressionar i va respondre. Millor o pitjor, amb costos i amb distorsions com el pes més gran del fix discontinu, va respondre. 

Ha hagut de venir la justícia europea a dir-nos que on l'abús de la temporalitat continua desbocat no és a l'empresa sinó en el sector públic 

I l'Administració? Aquí apareix l'obscenitat de la doble moral. L'Administració General de l'Estat presenta una temporalitat reduïda, al voltant del 4,7%, però el problema explota a la resta del sector públic: 35,8% en ajuntaments i 40,3% en comunitats autònomes, segons dades citades pel mateix ministre de Funció Pública la tardor passada. Aquí s'ha normalitzat durant anys el que a l'empresari se li presentava com una conducta poc menys que antisocial. 

Això desmunta un relat sencer. A l'empresa se li exigia causalitat, rigor, inspecció i sanció. L'Administració, en canvi, ha pogut encadenar interinitats, allargar vacants, endarrerir convocatòries i després presentar com a solució processos d'estabilització que Europa acaba de dir que fomenten la precarietat laboral. 

Parlem d'una incoherència institucional de primera magnitud. L'Estat legislant amb duresa cap enfora i sent indulgent amb si mateix cap endins. El TJUE alimentarà reclamacions massives. Ja hi havia desenes de milers de procediments en marxa abans de la sentència. Ara n'hi haurà més. Molts més. La sentència és un incentiu per litigar. 

Però la sentència no converteix tots els interins en fixos. Ni resol per decret cada situació individual. Ara el repte és aquest: a veure quant de temps pot aguantar el sistema judicial espanyol una allau de reclamacions. Aquí hi ha l'assumpte. Si no es clarifica aviat el marc legal, els jutjats socials poden entrar en una fase de saturació encara major. I aleshores caldrà reformar de veritat l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic o el règim equivalent per tancar una anomalia inacceptable. 

És una incoherència institucional de primera magnitud. L'Estat legislant amb duresa cap enfora i sent indulgent amb si mateix

Seria desitjable, a més, una mica de rubor. Una mica de vergonya institucional. Perquè no es poden donar lliçons cada matí a qui crea ocupació, assumeix risc, paga nòmines i suporta inspeccions, mentre la mateixa Administració manté durant anys centenars de milers de persones en una precarietat que la justícia europea considera sancionable.

Si calia combatre la temporalitat, calia començar per casa. I resulta que no es va començar. Es va començar pel de sempre: per l'empresari.