Grifols: la segona feina de molts nord-americans
- Antoni Olivé
- Barcelona. Dilluns, 13 d'abril de 2026. 05:30
- Temps de lectura: 2 minuts
El plasma, que s’extreu de la sang, és la matèria primera necessària per fabricar alguns productes mèdics utilitzats en teràpies contra diverses malalties. El negoci del plasma ens és familiar perquè una de les empreses del sector és la catalana Grifols, que s’estima que processa una quarta part del subministrament global de plasma.
Als EUA les donacions de plasma es retribueixen econòmicament. En tot el món només hi ha una dotzena de països que permeten pagar per donar plasma, d’altra banda, una pràctica desaconsellada per l’Organització Mundial de la Salut. La legislació ha propiciat que als EUA i al Canadà es desenvolupés un model de negoci basat en el desplegament de centres de plasma on s’efectuen les donacions. Es calcula que actualment hi ha 1.200 centres de plasma als EUA, que es reparteixen Grifols i dos competidors, CSL i Takeda. S’estima que cada dia 215.000 persones donen plasma als EUA. La majoria ho fan dos cops per setmana, que és el màxim permès per l’agència estatal que regula els aliments i els medicaments. I ho fan a canvi d’uns 70 dòlars per donació. L’any 2024 aquests donants van proporcionar 62,5 milions de litres de plasma, al voltant del 70% del plasma mundial. La notícia és que en els darrers anys el nombre de centres s’ha duplicat i el volum de plasma recollit ha anat augmentant d’un any a l’altre a un ritme de creixement de dos dígits. Això sembla que té una causa, de la qual m’ocuparé més endavant.
És difícil fer la comparació amb Catalunya perquè l’estadística dels EUA parla de volum anual de plasma recollit i l’estadística de Catalunya parla de nombre anual de donacions, gairebé 28.000 el 2023. Però podem fer un càlcul ràpid, a partir d’una mitjana de 700 ml per donació, i concloure que el volum anual de plasma recollit a Catalunya podria ser d’uns 19.000 litres. O sigui, mentre que els nord-americans donen 178 ml de plasma a l’any, els catalans només en donem 2 ml. L’Estat espanyol no és cap de la dotzena de països que permeten pagar per donar plasma. Per tant, una raó de la diferència podria ser que a Catalunya les donacions són altruistes, mentre que als EUA són retribuïdes. Si això fos així, és obligat fer-se dues preguntes: si a casa nostra les donacions fossin retribuïdes, n’hi hauria més? I, en cas afirmatiu, quin perfil tindrien els nous donants?
La paradoxa és que molts nord-americans han de recórrer a donar plasma per pagar-se l’assegurança mèdica privada
La segona qüestió té a veure amb el ràpid creixement del nombre de centres de plasma als EUA. Fins fa uns anys, el perfil del donant era una persona amb ingressos baixos o sense ingressos, que donava plasma a canvi de diners per viure o sobreviure. Per això molts dels centres de plasma s’ubicaven en zones desafavorides. En canvi, en els darrers anys, el perfil ha canviat. Ara es tracta de persones que tenen una feina estable, però que necessiten una segona feina perquè amb la primera no arriben a final de mes. Per a ells, aquesta segona feina és repartir paquets per compte d’Amazon o conduir el seu vehicle per compte d’Uber... o donar plasma. I amb el canvi de perfil hi ha hagut un desplaçament de les noves obertures de centres dels barris empobrits als barris benestants. I amb la crisi econòmica que impacta la butxaca dels nord-americans, amb preus i lloguers que pugen i salaris estancats, persones que no s’havien plantejat mai donar plasma a canvi de diners, s’han afegit a la llista de donants. En entrevistes personals a mitjans de comunicació, molts dels nous donants es descrivien a si mateixos com a classe mitjana i deien que uns anys enrere no s’haguessin imaginat que canviarien el seu plasma per diners en efectiu. La paradoxa és que molts nord-americans han de recórrer a donar plasma per pagar-se l’assegurança mèdica privada.
A banda de les qüestions ètiques, de les quals no m’ocuparé, el fenomen posa sobre la taula una realitat: que als EUA moltes feines no paguen salaris prou alts perquè la gent en pugui viure i llavors els nord-americans han de complementar els seus ingressos repartint paquets, portant passatgers o donant plasma. Una realitat que potser aviat no serà tan llunyana a Catalunya.