La Política Agrària Comuna encara representa un terç del pressupost total habitual de la Unió Europea. Diem “encara” perquè a mesura que la Unió s'ha anat dotant de més polítiques amb desemborsament pressupostari, com la de cohesió, la d'investigació o la de veïnatge (hi ha altres polítiques importants sense pes pressupostari com la de competència), aquest percentatge ha anat disminuint i hauria de disminuir encara més si Europa, per exemple, es dota d'una política de defensa pròpia.

També diem “habitual”: la importància del pressupost “habitual” mesurat en percentatge del Producte Interior Brut, que actualment és de l'1%. Per fer una comparació, aquest percentatge a França és del 58%, a Alemanya del 50% i a Espanya del 45%. Aquesta relació entre el percentatge europeu i els percentatges nacionals és el millor indicador de la voluntat europeista dels governs nacionals.

La mare de totes les negociacions

Fins al President Delors, la Unió es dotava (com els Estats membres) d'un pressupost anual. Cada any, la discussió era més difícil, a mesura que augmentaven les polítiques implicades i el nombre d'Estats membres després de les successives ampliacions. Per això va promoure la creació d'un “marc pressupostari plurianual”, que cobreix un període de 7 anys. Un cop aprovat aquest marc, com que els pressupostos anuals proposats per la Comissió s'enquadren en aquest marc, la seva negociació es simplifica, ja que només es discuteixen detalls de segon ordre. Per assegurar-ho, es va imposar la regla que el marc plurianual s'ha d'aprovar per unanimitat.

Aquesta negociació s'ha transformat en LA gran negociació europea, que marca les prioritats polítiques de la Unió durant tot el període. El procés, en teoria, hauria de ser el següent, el que podríem anomenar de nou “l'habitual”: la Comissió fa la seva proposta (en principi, aquesta vegada, el 16 de juliol); els ministres de finances, d'una banda, i la Comissió de Pressupostos del Parlament Europeu de l'altra, la discuteixen; el Consell i el Parlament aproven els seus “mandats negociadors” i comencen els “tròlegs”, una negociació entre ambdues institucions en la qual un tercer, la Comissió, intenta fer de mediador i facilitador.

En la pràctica, sabem que en un tema tan capital com aquest, la negociació de veritat la fan els caps d'Estat i de Govern en les seves Cimeres, marcant les grans orientacions i xifres, amb algun premi de segona importància per al Parlament, una institució que mai no s'ha atrevit (ni s'atrevirà en la meva opinió) a posar en entredit l'essencial del que s'ha aprovat en les Cimeres.

Un pressupost, per fer què?

El primer tema en discussió és quins són els objectius i les polítiques que haurien d'abordar conjuntament els Estats membres. Al juny de 2024, el Consell Europeu va establir les seves prioritats en l'Agenda Estratègica de la Unió Europea per al 2024-2029. Igualment, la presidenta de la Comissió ha establert set prioritats per al mandat 2024-2029 de la Comissió Europea. Tot i que el proper període de programació serà el 2027-2035, és clar que ambdós textos reflecteixen les inquietuds actuals de dos dels actors principals de la futura negociació.

Algunes d'aquestes prioritats no tenen consequències directes potencials sobre el pressupost comunitari, com és “protegir i defensar la democràcia i augmentar la resiliència i la preparació socials, consolidar l'Estat de dret per assolir una societat justa que funcioni adequadament i defensar el compromís i la participació de la ciutadania, de manera que les seves idees arribin al cor de l'elaboració de les polítiques”.

Però d'altres sí que poden necessitar el concurs pressupostari de la Unió, com és en primer lloc la política de defensa i seguretat europea, però també per exemple el suport a les indústries competitives de la Unió.

La mida sí que importa. El quant

Al mateix temps, ningú posa públicament en dubte la necessitat de continuar amb les polítiques actuals. El dilema és, per tant, la magnitud del pressupost.

Els Tractats europeus han posat un sostre al pressupost “habitual” de l'1,4%. Fins ara, l'“autoritat pressupostària” (en el llenguatge codificat europeu, així s'anomena el Parlament Europeu i el Consell de Ministres quan acorden el pressupost) sempre s'ha resistit a augmentar aquest percentatge.

Quan ha estat inevitable superar-lo, aquest límit s'ha elevat temporalment fins al 2,0% per permetre que la Unió Europea pogués finanar l'instrument de recuperació “Next Generation EU”, però aquest augment és excepcional i temporal, destinat principalment a donar suport a l'emissió de deute comú.

La primera opció és, per tant, l'augment “net” del pressupost europeu, podent arribar fins i tot al límit de l'1,4%. Si ens basem en el resultat de negociacions similars anteriors, aquesta opció sembla poc probable, i si s'implementés, seria d'una manera limitada que no permetria per sí sola fer front a les necessitats pressupostàries de la Unió.

La segona és en teoria una revisió del Tractat per augmentar aquest límit, però ningú té ganes en aquests moments d'iniciar un procés que, en tot cas, trigaria diversos anys.

Ningú posa públicament en dubte la necessitat de continuar amb les polítiques actuals. El dilema és, per tant, la magnitud del pressupost

La tercera seria un nou augment “provisional” d'aquest percentatge, justificat per la conjuntura internacional especial marcada principalment per la Guerra d'Ucraïna i els atacs al multilateralisme i a Europa per part de l'actual administració americana. Aquesta tercera opció al seu torn es subdivideix en tres: la 3a significa que l'augment seria finanat directament pels pressupostos nacionals (la menys probable); la 3b seria recórrer novament a l'endeutament amb uns nous Fons europeus, i la 3c seria una combinació de les dues anteriors.

La quarta opció seria el finançament de les noves polítiques exclusivament pels Estats membres basant-se en els seus pressupostos nacionals. Per exemple, es podria transformar en obligació legal dedicar un determinat percentatge del PIB a la política de defensa i seguretat.

La cinquena opció és finanar les noves polítiques amb retallades als pressupostos de les polítiques actuals. Aquesta cinquena opció es subdivideix al seu torn en dues: la 5a seria la no actualització de les partides pressupostàries per tenir en compte la inflació, i la 5b seria una retallada addicional, fins i tot en termes corrents, dels seus pressupostos.

La sisena opció, la més probable, és una combinació de diverses de les opcions anteriors.

El pressupost agrari

És cert que, entre les prioritats marcades per la Presidència Von der Leyen figura la "Preservació de la nostra qualitat de vida: seguretat alimentària, aigua i natura: Crear un sistema agrícola i alimentari competitiu i resilient i salvaguardar la biodiversitat per donar suport als nostres agricultors i protegir la nostra alimentació saludable. Adaptar-nos i preparar-nos per a un clima canviant, per estar a punt i ajudar les persones afectades".

Però, en l'actual context general econòmic i pressupostari, els agricultors europeus estàn profundament inquiets. És cert que ja hi va haver en el passat congelació nominal del seu pressupost, però va ser en époques en què la inflació estava sota control. Amb una inflació al voltant del 2% i un increment de la productivitat global també en aquest entorn, la situació no era còmoda, però era suportable. En aquests últims anys hem tingut inflacions més elevades i s'ha notat més l'erosió monetària.

El 16 de juliol està prevista l’aprovació per part de la Comissió de la seva proposta de marc pressupostari plurianual. Fins llavors, i molt més encara després, les tensions i les pressions es multiplicaran

Des de la principal organització europea representativa dels agricultors i les seves cooperatives, el Copa-Cogeca, es reclama "una línia pressupostària específica, blindada i indexada a la inflació en el proper marc financer post-2027". De fet, en les darreres setmanes s’han multiplicat les seves manifestacions a Brussel·les i en les diferents capitals europees.

El 9 de desembre de 2024, els Ministres d’Agricultura van aprovar per unanimitat el document de conclusions ambiciosament titulat Cap a una agricultura de la UE competitiva, resilient davant les crisis, sostenible, favorable als agricultors i basada en el coneixement. Entre les seves demandes s’inclou una PAC post-27 comuna i europea centrada en els agricultors, amb recursos específics i adequats que responguin eficaçment als seus múltiples objectius. Aquesta PAC hauria de ser autònoma, basada en els dos pilars actuals (ajuts i mesures de mercat i desenvolupament rural) i amb pagaments directes, que sostinguin l’estabilitat dels ingressos dels agricultors, i solucions i altres incentius concrets que els ajudin en la transició ecològica.

El 16 de juliol està prevista l’aprovació per part de la Comissió de la seva proposta de marc pressupostari plurianual. Fins llavors, i molt més encara després, les tensions i les pressions es multiplicaran. Tindrem ocasió d’aprofundir en els aspectes tècnics i innovadors que podria incloure en futurs articles.