El Ministeri de Treball ha elaborat i acaba de publicar per primera vegada unes dades molt interessants sobre el que es denomina la taxa de cobertura dels convenis col·lectius; és a dir, el percentatge de treballadors les condicions de treball dels quals s'estableixen a través de la negociació col·lectiva. Es tracta d'un càlcul molt fiable i exacte, molt més que les dades disponibles fins al present per altres vies, per tal com que s'obtenen de la Tresoreria General de la Seguretat Social, a partir de la comunicació per part de les empreses del conveni aplicable o la inexistència d'aquest en el moment en què es dona d'alta un treballador a la Seguretat Social. Això permet identificar els treballadors que se'ls aplica algun conveni col·lectiu i els que es troben sense cobertura negocial.

De tals dades, abans que res, es dedueix que la taxa de cobertura en aquests moments ve a ser pràcticament universal, amb xifres en tot cas molt superiors a les que es pensava fins ara i, per afegiment, marcadament superiors a les presents com a mitjana als països de la Unió Europea, només superada per algun d'específic, com és el cas d'Àustria.

Segons les esmentades dades la taxa de cobertura global se situa en el 91,8% del total dels assalariats sotmesos a la legislació laboral. Si no s'arriba al 100% es deu sobretot a la falta de cobertura negocial en els qui treballen per al servei domèstic, àmbit on no és possible materialment desenvolupar cap procés de negociació col·lectiva, per absència d'interlocutors tant des de la perspectiva empresarial com des de la sindical. Prova eloqüent d'això és que la taxa de cobertura en l'àmbit dels serveis domèstics entre les dones amb prou feines assoleix l'1,87% i, exclusivament per això la taxa de cobertura global és inferior entre les dones (88,25 %) que entre els homes (95,02%).

La taxa de cobertura dels convenis és molt superior al que es pensava fins ara, és pràcticament universal

L'altre factor que no permet assolir el 100% matemàtic es deu al fet que en alguns àmbits concrets hi pot haver experiències informals de negociació col·lectiva, via acords que no queden registrats oficialment i, per tant, estadísticament es computen com a formals buits de cobertura, però que no són tals a la pràctica. O bé, que, en alguns territoris, encara com a efecte persistent de la reforma de 2012, hagin decaigut alguns convenis sectorials, que no són coberts per conveni empresarial per a empreses de petites dimensions. Ambdues coses són les que poden estar en el rerefons de la taxa de cobertura una mica inferior en el cas de Navarra (82,74%) i del País Basc (85,48%). En el contrapunt, es troben altres comunitats autònomes amb taxes de cobertura superiors a la mitjana, com és el cas de Múrcia (95,48 %) o el de Catalunya (94%).

Una altra dada significativa és que es confirma el repartiment d'espais entre la negociació empresarial respecte de la sectorial, amb un pes de l'11,81% dels convenis d'empresa davant el 88,47% dels sectorials. Això mostra un model coherent amb l'estructura empresarial del teixit econòmic, amb fort predomini de les micro i petites empreses. En aquest àmbit, de nou s'aprecia la tradicional especialitat de Navarra i el País Basc, amb més pes dels convenis empresarials (19,38% i 18,64% respectivament), com a manifestació de les estratègies singulars dels sindicats nacionalistes en aquestes comunitats autònomes.

En tot cas, en termes valoratius generals, el que es pot destacar és que el conjunt de la negociació col·lectiva presenta una clara centralitat en el desenvolupament de les relacions laborals i, per tant, en la fixació de les condicions de treball.

La negociació col·lectiva s'està convertint en instrument d'adaptació de les empreses als canvis tecnològics, organitzatius i productius

En particular, aquesta alta taxa de cobertura és la que permet una intensa gestió de la política de rendes salarials en el funcionament del conjunt del mercat de treball, al marge de la influència paral·lela incisiva del salari mínim interprofessional, especialment de resultes dels seus notables increments en els últims anys. Aquest fort impacte en marcar les pautes d'evolució de la política de rendes salarials es facilita per dos factors complementaris: la forta concentració de la representativitat, tant sindical com empresarial, en el conjunt dels sectors, territoris i empreses; com igualment derivat de la incidència positiva dels Acords per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva, firmades de forma gairebé ininterrompuda al llarg del temps entre les organitzacions sindicals i empresarials més representatives a nivell estatal.

Aquest escenari, a més, es veu reforçat per l'amplitud de funcions i el cúmul de continguts que se li atribueixen avui dia als convenis col·lectius pel model legal vigent.

En efecte, d'un costat, el conveni col·lectiu ha deixat de ser tan sols l'instrument d'establiment del salari i la jornada, fixant condicions de treball millors per als treballadors respecte del previst legalment. Sense abandonar aquesta funció tradicional, el conveni col·lectiu assumeix també altres funcions rellevants, que enriqueixen decisivament el rol de la negociació col·lectiva. Més enllà de l'anterior, la negociació col·lectiva s'està convertint en instrument de gestió de les reestructuracions empresarials i d'adaptació de les empreses als canvis constants tecnològics, organitzatius i productius; de la mateixa manera que assumeix funcions de fer davant els requisits més complexos d'atenció a les necessitats de conciliació laboral i familiar; de regulació dels nous drets digitals amb tota la transcendència que té respecte del respecte a la intimitat i protecció de dades personals; d'atenció a les especialitats de les noves formes de treball, particularment pel que afecta al treball a distància, les feines a tasca i a través de les plataformes digitals; de resposta a un model de societat cada vegada més divers i de sensibilitats culturals i de formes de vida cada vegada més diferents; de la integració de la població immigrant; de l'impacte de les noves formes de consum, etc.

La intensitat de les remissions legals als convenis col·lectius arriba a tal excés que es pot convertir en contraproduent

Tot l'anterior ve accentuat pel fet que en els últims anys les normes estatals, tant estrictament laborals com d'un altre caràcter, de manera recurrent en molt diverses matèries, incorporen importants remissions a la necessària intervenció de la negociació col·lectiva, perquè concreti i desenvolupi previsions genèriques previstes en la llei. D'aquesta manera, el funcionament pràctic d'aspectes del més variat de les condicions d'ocupació i de treball depèn cada vegada més del que faci la negociació col·lectiva.

Els beneficis objectius que, en principi, pot presentar aquest model d'estreta col·laboració entre la llei i el conveni col·lectiu, d'evident enriquiment dels continguts de la negociació col·lectiva, també pot tenir els seus riscos. Sobretot, es presenten indubtables riscos si es produeix un desbordament per excés d'aquest tipus de remissions. Pot estar succeint que la intensitat de les remissions legals als convenis col·lectius avui dia arriba a tal límit d'excés que es converteix en contraproduent. L'efecte final pot ser que desemboqui que els convenis col·lectius morin d'èxit. El cúmul de remissions als convenis col·lectius en aquests moments es presenta desmesurat, a l'extrem que les taules de negociació no poden atendre totes les encomandes que se'ls imposen des de la llei. De vegades, les remissions són tan àmplies i diverses que pot arribar a considerar-se que el poder públic està fent abandó de la seva responsabilitat de conformar una regulació mínima de determinats assumptes complexos. Per a cert tipus de convenis col·lectius, que fins al present tenien continguts molt reduïts, la seva capacitat d'assumir tantes tasques resulta inviable, amb evidents mancances i insuficiències dels seus protagonistes. A la fi, es tracta de convenis que no arriben a regular en condicions aspectes que els són requerits.

Tot això, està cridant a una reconsideració del model que s'està formant en els últims temps. D'un costat, caldria valorar fins a quin punt se n'ha anat massa lluny en la disminució de la regulació legal amb tantes remissions a la negociació col·lectiva. D'altra banda, seria oportú reordenar els processos negocials, sigui per la via de formar àmbits més amplis d'aplicació dels convenis col·lectius, reduint un mapa d'excessiu minifundisme negocial; de la mateixa manera que serien convenients noves maneres de negociar, per la via d'establir tècniques de programació dels continguts a negociar en fases successives, davant de la inviabilitat de pactar tot el cúmul de matèries en un sol moment.