Quan Josep Pla va arribar a Nova York i va observar Manhattan il·luminada, diuen que va fer la pregunta més sensata possible: "I tot això, qui ho paga?". La mateixa pregunta plana avui sobre la intel·ligència artificial xinesa. Durant els darrers anys, la resposta semblava gairebé màgica. La Xina publicava models potents, barats i suposadament open source, mentre els laboratoris nord-americans cobraven pels seus sistemes més avançats. DeepSeek va convertir aquesta diferència en un terratrèmol industrial. Semblava que la IA xinesa havia descobert una economia sense factures. Però no era exactament així. Bona part d’allò que hem anomenat open source era, en realitat, open weights. L’empresa publicava els pesos del model, però no necessàriament les dades, els checkpoints ni tot el procés necessari per reconstruir-lo. És com rebre un pastís acabat: el podem servir i modificar, però no tenim tota la recepta ni sabem d’on han sortit els ingredients.

La distinció no és semàntica. Segons la definició de l’Open Source Initiative, una IA genuïnament oberta ha de permetre utilitzar, estudiar, modificar i compartir el sistema, amb la informació i el codi necessaris per entendre com s’ha construït. Publicar els pesos és valuós, però no equival a obrir el procés. Tampoc no equival a renunciar al negoci. Perquè qui construeix aquests models? Multinacionals com Alibaba, creadora de Qwen, o laboratoris nascuts com a empreses emergents privades: DeepSeek, Moonshot —creadora de Kimi— i Z.ai, que el 2026 ja va saltar a la borsa de Hong Kong. Moonshot ha rebut capital d’Alibaba, Tencent i diversos fons; DeepSeek també ha obert la porta a inversors externs. No són fundacions filantròpiques. Són empreses amb accionistes que esperen un retorn.

Moonshot i DeepSeek han obert la porta a inversors externs. No són fundacions filantròpiques.

El "gratis" ha estat una arma formidable de distribució: ha donat visibilitat, ha atret desenvolupadors i ha erosionat els marges dels competidors. Primer se subvenciona l’accés per construir escala; després es cobra per la capacitat, el control i les garanties. Ara arriba la segona part del pla. Moonshot ha publicat els pesos de Kimi K3 sota una llicència pròpia. És generosa per a la recerca i molts usos empresarials (si tens 40 H100 de Nvidia per instal·lar un model de 2.8T de paràmetres ...), però introdueix una frontera molt clara: si un proveïdor ofereix el model com a servei i el grup empresarial supera els 20 milions de dòlars d’ingressos anuals, ha de negociar un acord comercial separat. Ho estableix la mateixa llicència de Kimi K3. No és una nota al peu. És el model de negoci apareixent dins la llicència.

DeepSeek, per la seva banda, ha avisat els desenvolupadors que preveu apujar significativament els preus de la seva API, encara que no n’ha concretat ni les tarifes ni la data. I Alibaba prepara per a Qwen3.8-Max un esquema en què els grans usuaris comercials hauran de compartir una part dels ingressos generats. La meva aposta és clara: Qwen i DeepSeek acabaran exactament on ja ha arribat Kimi K3. Mantindran l’accés lliure per a investigadors i empreses petites, perquè aquesta capa genera difusió. Però imposaran llicències pròpies als proveïdors d’inferència i a les empreses que facturin milions gràcies als seus models. Veurem llindars d’ingressos, acords obligatoris, repartiment de facturació i proveïdors certificats. El nom jurídic podrà variar; la lògica econòmica serà la mateixa.

Quan el cost d’oportunitat sigui superior, reduiran la potència, retardaran els llançaments o hi afegiran condicions


No és una predicció especialment arriscada. Seria difícil explicar als inversors de DeepSeek o als accionistes d’Alibaba per què tercers poden construir negocis milionaris sobre els seus models sense retornar-ne una part. K3 no és una excepció: és el prototip de la pròxima generació de llicències xineses. Això no converteix l’obertura inicial en un engany. Converteix el "gratis" en un preu temporal, no una ideologia. Mentre publicar models ajudi a guanyar quota, les empreses ho continuaran fent. Quan el cost d’oportunitat sigui superior, reduiran la potència, retardaran els llançaments o hi afegiran condicions. Meta ja ens ha ensenyat que la intensitat de l’obertura depèn de la competència. L’open source continuarà sent essencial: permet auditar, adaptar els sistemes i reduir dependències. Però és difícil sostenir una frontera que exigeix milers de milions en xips, energia, dades i talent només amb l’altruisme d’una comunitat.

En IA de frontera, abans que la comunitat pugui contribuir-hi, algú ha de pagar l’entrenament. Per això la pregunta de Pla torna a ser pertinent. Qui pagarà la pròxima generació de models xinesos? Cada vegada més, els mateixos que ja paguen els nord-americans: empreses, desenvolupadors i usuaris professionals. La IA xinesa no deixarà necessàriament de publicar pesos. El que desapareixerà és el dret de convertir aquests pesos en un gran negoci sense pagar peatge. El futur de la IA no el decidirà l’altruisme. El decidiran la competència, els costos i la capacitat de generar ingressos que la facin sostenible.