Des de fa un cert temps alguns defensem l'eliminació, total o parcial, del topall màxim de la quantia de la cotització a la Seguretat Social per als salaris més elevats. Ara sembla que el govern espanyol aposta per aquesta mesura, encara que en certs àmbits es manifesta una forta oposició.

Es tracta d'una reforma que tindria l'efecte positiu doble d'incrementar els ingressos a la Seguretat Social, mentre reforçaria el vessant de solidaritat propi del sistema de protecció social. En exigir-se que els salaris més alts cotitzin per una part que actualment n'està totalment exempta, el finançament al sistema serà més gran, en una quantia força important, fins i tot si el destopall és només parcial. També és cert que això no és la solució completa per a l'actual desequilibri financer, ja que el diferencial entre ingressos i despeses és molt superior respecte dels efectes que proporcionaria aquesta mesura, a part que pressiona amb força el fet que la jubilació de la generació del baby boom serà immediata. Encara que la mesura va en la bona direcció, amb això no es resolen totes les dificultats actuals, i seran necessàries altres mesures complementàries, en la doble direcció d'ingressos i despeses.

Alhora, es tracta d'una fórmula que eixampla els principis de solidaritat i redistributius propis de la nostra Seguretat Social, basada en un model de repartiment, en termes que els qui posseeixen més ingressos per la seva feina cotitzen més, amb el benentès que es tracta d'un increment proporcional als ingressos, perquè el percentatge de cotització és idèntic per a tothom i, en cap manera, progressiu, com passa amb l'impost de la renda.

Al contrari, els qui critiquen la mesura es mouen entre l'efecte innocu, fins i tot negatiu, que tindria per a l'equilibri financer de la Seguretat Social i en la seva inequitat, perquè és injust per als qui tenen salaris més alts, sense deixar d'apuntar la possible incidència negativa sobre l'ocupació.

El fet de considerar-la innòcua o negativa es relaciona amb la presumpta necessitat correlativa de destopar també les pensions, eliminant, en paral·lel, en tot o en part, el límit màxim de les pensions, de manera que el resultat pràctic de tot plegat seria pa per a avui, però fam per a demà. Davant d'això, en la mesura que el destopall en les cotitzacions només vindria acompanyat d'un petit increment de les pensions màximes, l'efecte deixa de ser innocu o negatiu i, al contrari, és positiu, perquè els ingressos més alts no suposarien més despeses proporcionals, evitant el risc del peix que es mossega la cua.

A causa de tot plegat, les crítiques a la mesura s'orienten cap al caràcter injust, perquè es trenca la correlació entre cotització i pensió, perquè alguns cotitzarien més sense que això els repercutís en una pujada proporcional de les seves pensions. Tanmateix, aquesta correlació no s'imposa jurídicament, ja que el caràcter contributiu de les pensions no obliga a establir aquesta connexió automàtica. Quan s'al·lega aquesta presumpta correlació, es confon el sistema públic de pensions amb un sistema d'assegurances privades. Mentre que la lògica de les assegurances privades necessàriament suposa una equivalència proporcionalment idèntica entre aportacions i cobertura, això no es presenta en el nostre sistema constitucional de pensions públiques, en el qual cotitzacions i pensions responen a principis diferents.

Les cotitzacions, pel seu caràcter tributari, s'han d'atenir a la regla que tots han de contribuir al sosteniment de la despesa pública d'acord amb la seva capacitat econòmica (art. 31.1 CE); mentre que la quantia de les pensions s'ha de fixar en referència a les situacions de necessitat i suficiència de les pensions per als seus beneficiaris (art. 41 CE). No es tracta de cap altra cosa que del vell principi de justícia distributiva: a cadascú segons les seves capacitats, de cadascú segons les seves necessitats. La percepció d'una pensió contributiva diferent en funció del que es cotitza és una cosa merament orientativa, per determinar una certa connexió entre la pensió i el nivell de renda durant la vida activa, però no és un criteri imposat constitucionalment, ni funciona de manera rígida. Entre nosaltres existeixen exemples diversos de ruptura de l'estricta correspondència entre cotitzacions i pensió: entre altres, els complements a mínims, les pensions per accident sense cotització prèvia, els topalls per doble pensió, la mort en actiu prèvia a causar dret a la pensió, el complement davant la bretxa de gènere, ni tan sols avui dia no existeix correspondència plena entre el topall de cotització i la pensió màxima. D'aquesta manera, la mesura seria una manifestació més dels exemples anteriors.

Al contrari, el que existeix en aquests moments és un sistema que no respon plenament al mandat constitucional que cadascú contribueixi segons la seva capacitat econòmica. No lliga bé amb aquest criteri de capacitat econòmica la fixació de límits en els ingressos subjectes a imposició. Amb el topall de cotitzacions qualsevol increment retributiu per sobre del límit provoca increment zero de cotitzacions en termes absoluts, no es cotitza res més a partir d'aquest llindar de renda. Que es passi a cotitzar més a partir d'ara, sense increment correlatiu de la pensió, no es pot contemplar des de la perspectiva de la inequitat, de la mateixa manera que no es considera injust que qui més impostos paga no tingui dret a més serveis públics o més prestacions. A més a més, la mesura com a tal no altera i, en particular, no redueix la taxa de substitució de la pensió respecte de la retribució real d'aquests treballadors, sinó simplement el seu manteniment, a part que com que es tracta d'un segment poblacional amb més ingressos, se suposa que poden tenir prou recursos d'estalvi per complementar la pensió pública.

Finalment, sempre resulta difícil diagnosticar els efectes dels increments de costos laborals sobre l'ocupació, si bé aquí hi ha diversos elements que permeten aventurar que això no ha de constituir una preocupació rellevant. En primer lloc, es tracta d'un increment de costos que es concentra sobre les franges salarials més altes, és a dir, del perfil de treballadors menys prescindibles, per raons de la responsabilitat que assumeixen o pel seu caràcter altament tècnic i difícilment substituïble per processos d'automatització tecnològica. En segon lloc, perquè la mesura no es projecta com d'implantació immediata i brusca, sinó gradualment en el temps, cosa que dilueix els possibles efectes sobre els costos empresarials.

En definitiva, el destopall total o parcial de les cotitzacions a la Seguretat Social té efectes positius de correcció, en part, del desequilibri financer del sistema públic i de solidaritat entre qui més ingressos tenen i qui més necessitats d'atenció tenen, sense que siguin justificades les crítiques que s'han formulat.