El problema de l’habitatge no té res de nou. Fa anys que en coneixem la diagnosi i bona part de les solucions. El que continua faltant és capacitat per executar-les.

A mitjan anys noranta, Catalunya tenia poc més de sis milions d’habitants. Avui ja en som més de vuit: un creixement superior al 30%. Dos milions de persones més que necessiten viure en algun lloc. No és una sorpresa sobrevinguda. És una transformació del país que hauríem d’haver planificat.

El parc d’habitatge també ha crescut, però la construcció continua sent lenta i insuficient allà on més en necessitem. El 2024 es van acabar a Catalunya poc més de 13.000 habitatges; el 2025, uns 16.500. No podem afrontar una necessitat de país amb ritmes i procediments que semblen pensats perquè res no canviï gaire.

Mentrestant, les grans ciutats competeixen cada vegada més per talent, inversió, turistes i residents amb capacitats adquisitives molt diferents. L’habitatge continua sent un bé local, però una part de la demanda ja és internacional. Els salaris de la majoria, en canvi, continuen depenent de l’economia d’aquí.

El creixement de 6 a 8 milions d'habitants no és una sorpresa sobrevinguda. És una transformació del país que hauríem d’haver planificat

Aquesta és una de les pinces del problema: pressions globals sobre els preus i sous locals per pagar-los. Viure en una ciutat atractiva per al món no garanteix poder-s’hi quedar.

Per acabar-ho d’arreglar, la mobilitat continua sent el desastre habitual. Ampliar el territori on podem viure exigeix poder arribar a la feina en un temps raonable i amb un servei fiable. Un pis més assequible a cinquanta quilòmetres deixa de ser una solució si cada dia has de jugar a la loteria de Rodalies.

La política d’habitatge també es fa amb trens i autobusos. Amb connexions entre municipis. Amb nous barris i, quan calgui, noves ciutats ben connectades, amb serveis i activitat econòmica. Sense tot això, l’expansió metropolitana queda atrapada entre els mapes del planejament i la realitat dels trajectes.

Tenim, doncs, una població que ha crescut molt, una oferta que no respon prou de pressa, un urbanisme que sovint dificulta augmentar la densitat i uns salaris que deixen massa gent fora del mercat. La resposta política hauria d’estar a l’altura de la magnitud del problema.

Un pis més assequible a cinquanta quilòmetres deixa de ser una solució si cada dia has de jugar a la loteria de Rodalies

Però massa sovint la vareta màgica és la regulació. Un altre decret, una altra limitació, una altra roda de premsa. Com si publicar una norma al diari oficial fos equivalent a lliurar les claus d’un habitatge.

La regulació pot protegir persones i corregir abusos. El pensament màgic comença quan se li atribueix la capacitat de substituir els pisos que falten. Cap decret no construeix, per si sol, ni un habitatge.

Un govern —qualsevol govern— ha de fer molt més que redactar normes. ChatGPT o Claude ja poden preparar-ne un esborrany de decret en un instant. La feina difícil ve després: mobilitzar sòl, finançar infraestructures, resoldre permisos, coordinar administracions i aconseguir que els habitatges es construeixin. L’Administració no posa els maons: finança, promou i, sobretot, crea les condicions i els incentius perquè es construeixi.

Cal una mirada llarga i metropolitana. Cal posar números a les necessitats, terminis a les actuacions i responsables a cada compromís. Si parlem de construir un milió d’habitatges al llarg dels pròxims anys, hem d’explicar on, en quin horitzó i amb quins recursos.

La regulació pot protegir persones i corregir abusos. El pensament màgic comença quan se li atribueix capacitat de substituir els pisos que falten

I cal mobilitzar capital privat a gran escala. Pretendre que els pressupostos públics assumiran tota aquesta construcció és una altra manera d’ajornar-la. El sector públic ha de finançar habitatge públic, sens dubte. Però això no ens estalvia la necessitat de mobilitzar inversió privada.

Quin seria el resultat desitjable? Que hi hagués molta més oferta que demanda, allà on la gent necessita viure. Una oferta abundant que obligués a competir per compradors i llogaters, en lloc de tenir compradors i llogaters competint desesperadament per cada pis. L’assequibilitat necessita abundància.

Tenir sous més alts ajudaria. Però també a Alemanya o als Països Baixos hi ha problemes d’accés a l’habitatge. Necessitem les dues coses: més capacitat adquisitiva i molta més oferta accessible.

Ara bé, per aconseguir-ho cal molt més que posar Claude a redactar regulació. Cal alinear els incentius de tots els participants en el mercat, solucionar la mobilitat, industrialitzar la construcció i acabar amb la burocràcia que encalla projectes durant anys. Cal reduir els impostos que encareixen l’habitatge i impulsar una economia capaç de pagar sous molt més alts, perquè la gent tingui més diners a la butxaca. I cal donar seguretat a mitjà i llarg termini a tots els qui hi han d’apostar els seus diners i les seves vides: promotors, inversors, propietaris, compradors i llogaters. Això és feina de govern. I no es resol amb un prompt.

El sector públic ha de finançar habitatge públic, sens dubte. Però això no ens estalvia la necessitat de mobilitzar inversió privada

Requereix decisions, pressupostos, coordinació i anys de feina. És menys lluït que anunciar una nova regulació, però molt més útil.

L’èxit d’una política d’habitatge s’ha de mesurar en claus lliurades i en la reducció de l’esforç econòmic de les famílies. El nombre de decrets aprovats és una altra estadística: pot donar titulars, però els titulars no donen sostre.

Cal governar i deixar de fer màgia.

Els problemes de veritat no s’arreglen només regulant. S’arreglen governant