No tot s’hi val per créixer. Ni la rapidesa ho justifica tot. Ni l’eficiència pot ser coartada de l’explotació. Però avui, en ple 2025, encara hi ha empreses que edifiquen el seu èxit sobre un fonament de precarietat, que parlen de sostenibilitat mentre pacten no robar-se treballadors, que fan bandera de l’ètica mentre ignoren els drets més elementals. I no, no parlem de petites irregularitats o errors puntuals. Parlem de pràctiques deliberades, sistemàtiques i estructurals. Parlem d’uns dels grans referents del nostre ecosistema de startups, parlem ni més ni menys que de Glovo i d’un model de negoci que mereix ser qüestionat de dalt a baix.

La Comissió Europea acaba d’imposar una multa de 329 milions d’euros a Glovo i la seva matriu, l’alemanya Delivery Hero, per haver establert acords anticompetitius entre el període 2018 i 2022. Acords que incorporaven la promesa mútua de no captar treballadors de l’altra companyia, la compartició d’informació comercial confidencial i la coordinació de l’expansió territorial. Perquè a tots ens quedi ben clar: limitar deliberadament la llibertat laboral dels professionals i evitar, per via d’un pacte encobert, la competència que hauria de ser la base d’un mercat just. El pacte no era ni anecdòtic ni simbòlic: afectava mercats sencers, com Bulgària i Romania, però també el funcionament intern d’empreses que operen a tot Europa, amb un capital humà de milers de persones.

Aquest fet, per si sol, ja és d’una enorme gravetat. Però, dissortadament, la travessa de Glovo no comença aquí. La companyia de Barcelona acumula anys de denúncies i polèmica per les condicions laborals dels seus repartidors, en la majoria de casos col·laborant sota de figura de falsos autònoms. Ja el 2022, la Inspecció de Treball va sancionar l’entitat amb una multa superior als 79 milions d’euros per tenir més de 10.600 riders en situació irregular. I quina va ser la resposta de l’empresa? Un comunicat correctíssim, un rentat d’imatge i lleus ajustos per perpetuar la mateixa dinàmica. Perquè a cada nova multa, una nova maniobra legal per sortir-ne indemne; a cada nova denúncia, una nova fórmula contractual. Si ens mirem les dades del Ministeri de Treball espanyol, tan sols entre els anys 2019 i 2023, les sancions imposades a Glovo per irregularitats laborals superen els 215 milions d’euros, convertint l’empresa en una de les més expedientades del sector. I, malgrat això, el model ha perdurat amb ínfimes modificacions cosmètiques, però sense una veritable transformació estructural.

Glovo, sense vergonya ni escrúpols, es declara compromesa amb la ciutat, amb el medi ambient, amb la nova economia

El discurs oficial, el que se’ns vol vendre com si fóssim una colla d’analfabets incapaços de tenir criteri propi, ens parla d’innovació, d’eficiència, de transformació digital. La companyia, sense vergonya ni escrúpols, es declara compromesa amb la ciutat, amb el medi ambient, amb la nova economia. Però, podem parlar realment de sostenibilitat en una empresa que externalitza el risc als seus treballadors? És admissible presentar-se com a socialment responsable mentre s’impedeix, per via d’acords encoberts, que els professionals millorin les seves condicions? On queda l’ètica empresarial quan es pacta, literalment, que les persones no poden aspirar a canviar de feina sense trair un tracte entre corporacions?

El problema no és exclusiu de Glovo. És el mirall d’una tendència perillosa en el món empresarial que vivim avui i que acceptem passivament. Algunes companyies han descobert que poden vestir d’ètica i sostenibilitat pràctiques que, en realitat, són d’una violència silenciosa però devastadora. Ja no cal explotar amb soroll: n’hi ha prou amb la flexibilitat contractual, amb la subcontractació en cadena, amb algoritmes que disfressen l’arbitrarietat, amb pactes soterrats que congelen sous i carreres. Tot en nom de la llibertat, del mercat i del progrés.

I, tanmateix, el relat funciona. Les empreses es feliciten per reduir la petjada de carboni, per instal·lar plaques solars als seus magatzems o per repartir fruita ecològica a les oficines. Es presenten com a referents en responsabilitat social corporativa, com a capdavanters en innovació. I la societat, massa sovint, ho compra sense pronunciar-se. Perquè és més senzill aplaudir la rapidesa amb què arriba una comanda que no pas mirar qui la transporta. És més agradable celebrar el talent i l’emprenedoria que no pas preguntar-nos quin és el cost real d’aquest èxit.

El veritable progrés no pot passar per damunt de les persones. I el creixement, si no és digne, no és creixement: és submissió, és silenci, és renúncia

La sanció de Brussel·les hauria de ser un punt d’inflexió. I no només per Glovo, ens equivocaríem si ho reduíssim a un sol cas concret. Hauria de ser un “ja n’hi ha prou” definitiu a un ecosistema empresarial que s’ha passejat com aquell qui res entre la legalitat i l’abús. Que ha convertit la precarietat en model de negoci i l’ha embolcallat de narrativa inspiradora. Però les dades són terriblement tossudes: el 2024, més de 1.400 treballadors de plataformes digitals a Espanya van presentar denúncies per irregularitats contractuals. Segons l’Eurofound, el 52% dels empleats d’aquest sector no tenen accés a cap tipus de protecció social. I segons es desprèn de l’informe Platform Work in Europe (2024), prop d’un 60% declara treballar més de 48 hores setmanals, un límit que vulnera les recomanacions de salut laboral de la mateixa Unió Europea.

Urgeixen límits. Prou a les empreses que pacten condicions laborals per sota del mínim acceptable. Prou a les que utilitzen els avenços tecnològics com a excusa per esquivar drets laborals conquerits amb dècades de lluita. Prou a les que parlen de sostenibilitat mentre es fonamenten en l’explotació. Perquè el veritable progrés no pot passar per damunt de les persones. I el creixement, si no és digne, no és creixement: és submissió, és silenci, és renúncia.

I, ja una mica més enllà, potser caldria també replantejar el concepte d’”unicorn” que tots anhelem i celebrem. Durant dècades hem glorificat aquestes companyies com a símbol d’èxit, com a promesa d’un futur tecnològic que havia de canviar-ho tot. Però el cas de Glovo, i no és pas l’únic, posa de manifest que darrere de moltes d’aquestes valoracions astronòmiques, s’hi amaga una arquitectura fràgil, basada en pràctiques discutibles, condicions laborals deficients i una sostenibilitat de cartró pedra. El benefici ha estat per a uns pocs; el cost, per a molts. I potser el veritable repte no és crear empreses de mil milions, sinó construir models de negoci que siguin justos, viables i respectuosos amb les persones. Potser el futur no passa per caçar unicorns, sinó per deixar de creure en ells.