No hi ha setmana en el nostre petit món de l'agricultura i el món rural en què un polític i/o un sindicalista esmenti la necessitat de protegir l'agricultura familiar, agricultura a la qual se li suposen grans virtuts com l'ocupació del territori i la població del medi rural o, fins i tot, més sensibilitat mediambiental.

Tradicionalment, s'entén per “agricultura familiar” una explotació agrària de petita o mitjana dimensió, en què treballen els dos membres de la parella, generalment un marit i una dona, i fins i tot algun dels seus fills. De vegades, no és forassenyada la ironia que l'explotació familiar agrària és “l'explotació de la família agrària”.

L'"únic" problema d'aquesta visió de l'agricultura espanyola d'avui és que no es correspon amb la realitat.

Cajamar acaba de publicar un estudi monogràfic sobre “Sector agroalimentari i treball: una relació en transformació”, en què Alicia Langreo Navarro i jo concloem al final del nostre capítol sobre “La relació entre el treball i les estructures productives en el sector agrari: el treball com a factor explicatiu de les economies d'escala” entre d'altres que “el petit nombre d'explotacions amb titular persona física que compta amb ajudes familiars i la baixa i decreixent dedicació d'aquestes al sector agrari ens porta a qüestionar el mateix concepte que la política agrària i l'Acadèmia tenen de l'"explotació familiar agrària". Avui s'ha d'entendre més aviat com un col·lectiu d'autònoms, amb assalariats o sense i amb cada cop més escasses ajudes familiars, molt probablement temporals.”

La visió de l'agricultura familiar com l'agricultura espanyola d'avui no es correspon amb la realitat

I continuàvem afirmant que “en l'actualitat el treball familiar aporta, segons el Cens Agrari, una mica més de la meitat del volum de treball, però està creixent significativament el treball assalariat i el subcontractat. Estem convençuts que el Cens sobrevalora el treball familiar. Dins del treball assalariat, la immigració i els fills d'immigrants nascuts a Espanya suposen un percentatge significatiu i creixent.”

En les conclusions del llibre, els coordinadors de l'obra, Dionisio Ortiz Miranda i Ignacio Atance Muñiz, no dubten a afirmar que “el treball agrari ha anat perdent gradualment el seu caràcter familiar. La clara disminució de la participació d'altres membres de la família porta a una creixent individualització del treball familiar, que queda cada vegada més exclusivament en mans del titular de l'explotació. Els membres de la família agrària redueixen la seva vinculació amb l'explotació, orientant-se de forma majoritària cap a altres sectors -i, amb freqüència cap a altres territoris”.

L'agricultura familiar ja no constitueix el nucli del sistema agrari espanyol. Ja no representa la majoria de les explotacions i encara menys de la producció.

La “classe mitjana” del camp

En els anys 30 del segle passat, i com a resultat de la crisi econòmica que va començar el 2019, es va produir una hiperinflació, la pauperització de la societat alemanya i la pujada al poder de l'extrema dreta. També, forces del mateix corrent de pensament van cobrar força en altres països europeus i als Estats Units.

Després de la crisi del 2008, estem assistint a un nou canvi profund de les nostres societats, amb una elit cada cop més rica i potent i la tradicional classe mitjana cada cop més empobrida. Sense això, no es pot comprendre l'auge de l'extrema dreta.

Aquestes dues veritats generals (la crisi de la classe mitjana i l'auge de l'extrema dreta) també són rellevants per al món de l'agricultura.

Amb Almudena Gómez Ramos ja assenyalàvem en l'Anuari de la UPA 2024 que, “la revolució tecnològica que estem vivint està disparant les economies d'escala. La revisió realitzada de les dades de la Xarxa Comptable Agrària Nacional […] des de l'any 2018 fins al 2021 demostra una millora constant en les rendes generades en les explotacions de dimensió econòmica més elevada (majors de 500 UDEs), i un creixent distanciament de l'evolució registrada en les explotacions agràries mitjanes i petites”.

Avui, ja no cal salvar el soldat Ryan. Cal salvar la classe mitjana si volem mantenir la nostra democràcia i qualitat de vida

Avui, ja no cal salvar el soldat Ryan. Cal salvar la classe mitjana si volem mantenir la nostra democràcia i qualitat de vida. A la Plataforma Terra s'està desenvolupant un interessant debat al respecte.

M'estic referint a contribucions, entre d'altres, de José Maria Sumpsi sobre la focalització de les ajudes de la PAC, d'Ignacio Atance Muñiz (entre d'altres) sobre quants agricultors hi ha a Espanya, de Francesc Reguant sobre “Les subvencions agrícoles com a eina d'equilibri i estímul” o la meva última en què insisteixo que “la futura Llei de l'Agricultura Familiar mereix reflexió”[6].

Tot això gira entorn d'un dels nous mantres que és molt present en els documents europeus, el que “les ajudes han d'anar realment a qui les necessiten”, deixant per al debat comunitari, però sobretot nacional, la resposta a la pregunta bàsica i primària. Qui són aquests agricultors que les necessiten?

El tema central és que té sentit ajudar les explotacions comercials i professionals de talla petita i mitjana a participar de l'agricultura 4.0 que ja és aquí, per acompanyar-les en la necessària transició agroecològica que ja ha començat. Les grans explotacions gaudeixen ja, de manera creixent, d'aquestes economies d'escala.