Durant anys, les empreses han invertit temps i recursos a formar els seus directius. Els han ensenyat a interpretar balanços, definir estratègies, negociar, gestionar pressupostos i assolir objectius. S’han creat programes de desenvolupament, escoles de lideratge i sofisticats sistemes d'avaluació. Però potser hi ha una pregunta que no ens fem prou sovint: estem formant veritables líders o simplement professionals cada vegada més eficients gestionant negocis?

Perquè gestionar bé una empresa i liderar bé les persones que la fan possible no és exactament el mateix.

Un bon gestor sap organitzar recursos, establir prioritats, controlar indicadors i aconseguir resultats. I tot això és imprescindible. Cap empresa pot funcionar sense una bona gestió. Però liderar exigeix alguna cosa més. Exigeix saber escoltar, generar confiança, prendre decisions difícils, reconèixer errors i, sobretot, aconseguir que les persones vulguin donar el millor d'elles mateixes, no simplement perquè algú els ho exigeix, sinó perquè creuen en allò que estan fent.

El problema apareix quan confonem aquestes dues capacitats. I encara més quan els nostres sistemes de promoció professional contribueixen a perpetuar aquesta confusió.

Ser molt bo fent una feina no significa necessàriament ser bo aconseguint que altres persones la facin

Quantes vegades hem promocionat un excel·lent professional a una posició directiva simplement perquè era el millor en la seva feina? Un gran comercial es converteix en director comercial. Un magnífic tècnic passa a dirigir un equip. Un professional que sempre assoleix els objectius acaba assumint responsabilitats sobre altres persones. Però, ens hem preguntat si realment té les capacitats necessàries per liderar-les?

Ser molt bo fent una feina no significa necessàriament ser bo aconseguint que altres persones la facin.

També hauríem de revisar què premiem dins de les organitzacions. Sovint reconeixem els directius que aconsegueixen els millors resultats, però no sempre ens preguntem com els han aconseguit. Un responsable pot complir tots els seus objectius econòmics i, al mateix temps, generar desconfiança, deteriorar l'ambient de treball o provocar que els millors professionals del seu equip vulguin marxar.

I aquí apareix una contradicció incòmoda. Parlem constantment de posar les persones al centre, de fomentar el talent i de construir cultures empresarials saludables. Però què passa quan un directiu obté resultats extraordinaris a costa del benestar del seu equip? Estem disposats a qüestionar-lo? O preferim mirar cap a una altra banda mentre els números continuïn acompanyant?

Potser el problema no és la formació que oferim, sinó els comportaments que acabem recompensant.

Tampoc no podem pretendre que el lideratge s'aprengui exclusivament en una aula. Podem ensenyar tècniques de comunicació, models de gestió de conflictes o eines per desenvolupar equips. Però difícilment aconseguirem formar bons líders si, quan tornen a les seves empreses, continuen trobant entorns on reconèixer un error es considera una debilitat, discrepar és incòmode i els resultats justifiquen qualsevol comportament.

El veritable repte no és formar professionals que sàpiguen dirigir empreses, sinó persones capaces de liderar les persones que les fan possibles

El lideratge també s'aprèn observant. I, en aquest sentit, l'exemple que donen els màxims responsables d'una organització probablement té més influència que molts programes formatius.

No es tracta de triar entre bons gestors i bons líders. Les empreses necessiten totes dues capacitats. Es tracta d'entendre que una no garanteix l'altra i que dirigir persones comporta una responsabilitat que va molt més enllà de complir un pressupost.

Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos quants directius hem format i començar a preguntar-nos quantes persones volen realment treballar amb ells.

Perquè el veritable repte no és formar professionals que sàpiguen dirigir empreses, sinó persones capaces de liderar les persones que les fan possibles.