L'establiment de regles de limitació de la jornada màxima de feina ha estat, en tots els països desenvolupats, una de les primeres intervencions legislatives des del principi de la Revolució Industrial. Un exemple paradigmàtic d'això és que el primer conveni aprovat a l'Organització Internacional del Treball (OIT) va fixar la jornada màxima diària en 8 hores i la setmanal en 48 en totes les activitats industrials; mesura que ben aviat va ser seguida per altres convenis que van estendre aquests màxims de jornada a la resta dels sectors productius.

Per aquest motiu ha provocat un cert enrenou, fins i tot importants crítiques des d'alguns àmbits, la reforma legislativa a Grècia, la qual, descrita amb simplicitat, permet fer una jornada de 13 hores diàries durant 6 dies a la setmana, d'aquesta manera es pot arribar fins a les 78 hores setmanals de feina. Ara bé, convé aclarir tot seguit que el que es contempla és un topall de jornada aplicat a dos contractes de feina amb diferent ocupador per a un mateix treballador: un contracte a temps complet de 8 hores diàries, més un segon contracte a temps parcial de 5 hores diàries. Tot i que no ve a tomb entrar a valorar per si mateixa aquesta reforma a Grècia, val la pena agafar-la com a referència per preguntar-nos fins a quin punt un règim de jornada diària i setmanal tan extens com el grec seria possible aquí en aquests moments des del punt de vista legislatiu. I la resposta, encara que pot semblar sorprenent, és rotundament afirmativa, perquè no hi ha res que impedeixi que un treballador faci aquest tipus de jornades quan està pluriocupat, ja que els límits legals a la jornada màxima són sempre en relació a la feina d'un ocupador, però no impedeixen de sobrepassar-la quan es treballa per a més d'un.

El nombre de pluriocupats a Espanya representa un percentatge del 2,8% del total d'ocupats, per sota de la mitjana europea, que se situa en el 3,9%. En termes absoluts no és poca cosa: gairebé 600.000 treballadors, amb una lleu tendència a l'alça en els últims temps. Encara que existeix un nombre significatiu de pluriocupats que acumulen dues feines a temps parcial, sense arribar a superar conjuntament la jornada màxima ordinària de les 40 hores setmanals, és gairebé segur que més de la meitat dels pluriocupats superen aquesta jornada, fins i tot el màxim de la Unió Europea de les 48 hores setmanals. No hi ha cap dubte que jornades de feina tan prolongades produeixen un efecte negatiu indesitjable d'esgotament físic i psíquic del treballador, perjudiquen notablement el seu dret al descans, dificulten l'exercici d'una correcta assumpció d'un model de corresponsabilitat familiar i, fins i tot, impedeixen d'atendre les necessitats de flexibilitat empresarial en la gestió dels temps de treball. Tanmateix, també s'ha d'assenyalar que la solució a aquestes conseqüències indesitjables no pot venir per la via de la introducció de prohibicions legals a la pluriocupació, que, a part de ser jurídicament impossibles, tindrien efectes contraproduents.

Des del punt de vista jurídic, la impossibilitat de regles prohibitives deriva, abans que res, del dret al treball i a la llibertat de professió o ofici, constitucionalment reconeguts, que no permeten prohibir a una persona tenir més d'una feina o jornades acumulades amb límits. El mateix dret de la Unió Europea, a través d'una Directiva del 2019, estableix que un ocupador no pot impedir a un treballador d'acceptar llocs de feina amb altres ocupadors fora de la seva jornada de feina, i només accepta establir restriccions a la pluriocupació per motius objectius, tals com la salut i la seguretat, la protecció de la confidencialitat empresarial, la integritat del servei públic o la prevenció de conflictes d'interessos; causes justificatives que no estan incorporades en el nostre ordenament per als pactes d'exclusivitat, la qual cosa suposa que s'està incomplint el deure de traslladar aquesta Directiva. Encara més, el nostre Tribunal Constitucional va dictar una sentència l'any 2003 en la qual va considerar, en un cas d'un acomiadament d'un treballador que va decidir treballar per a una altra empresa durant el seu període de vacances anuals, que l'empresari envaïa la intimitat del treballador controlant el que feia durant el seu temps de vacances i, sobretot, que forma part del lliure desenvolupament de la personalitat de cadascú decidir lliurement què fa durant el seu temps de no treball i que atempta contra la dignitat la concepció de les vacances com a temps dirigit únicament o principalment a recobrar energies per reprendre posteriorment la feina; perspectiva que converteix el treballador en un mer factor de producció.

Ni tan sols des del punt de vista del dret de la Unió Europea no podrien impedir-se aquests excessos de jornada de feina. També existeix una Directiva referencial sobre l'ordenació del temps de treball, que estableix una jornada màxima setmanal de 48 hores de mitjana quadrimestral. És cert que una Declaració de la Comissió Europea ha interpretat que els límits del temps de jornada mitjana setmanal i els descansos diaris i setmanals s'haurien d'aplicar per cada treballador i no per cada contracte "mentre sigui possible", però no s'atreveix a interpretar que això sigui una cosa que imposi la Directiva. Al contrari, es reconeix que la Directiva no especifica clarament si els màxims de jornada i els descansos mínims s'apliquen amb referència a cada contracte o en el seu conjunt per a tots els contractes que tingui un mateix treballador. Sens dubte, quan una de les feines és com a autònom, per al treballador autònom no s'apliquen mai els límits de la Directiva sobre jornada màxima de treball. I, finalment, el Tribunal de Luxemburg ha declarat que els màxims es calculen acumulant les jornades de dos contractes només quan aquests se signen amb un mateix ocupador; aquesta referència exclusiva que es tracti del mateix ocupador la sentència l'ha recalcat de manera precisa i expressa, amb la voluntat que quedi clar que aquest criteri no es pot estendre als supòsits en què es treballa per a diversos empresaris.

Fins i tot si s'acceptés que seria viable establir límits prohibitius de jornada màxima acumulada per a casos de pluriocupació, cosa difícil d'acceptar amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional abans esmentada, a la pràctica, això només seria voler posar portes al camp. D'una banda, la prohibició quedaria fora sempre que una de les feines fos com a autònom, amb el risc que per evitar la prohibició es produeixin pressions de fugida del treball assalariat cap a discutibles formes d'autonomia professional. D'altra banda, si es tracta de dos contractes de feina, cada ocupador per separat actuaria correctament i en cap cas no podria investigar què fa el treballador durant els seus temps de no treball. Fins i tot si s'encarregués a la Seguretat Social controlar-ho, per intermediació de la Inspecció de Treball, al capdavall, el risc seria "convidar" aquestes persones a dur a terme aquestes segones feines en l'àmbit de l'ocupació irregular.

Al final, la clau es troba en el diagnòstic correcte de quines són les causes determinants que fan que es recorri a la pluriocupació en el nostre mercat de treball, quina pluriocupació és lliurement desitjada pel treballador, la qual no caldria corregir, i quines són les causes d'una pluriocupació indesitjada però forçada per les circumstàncies econòmiques personals o familiars. En concret, caldria veure fins a quin punt es tracta d'un problema de salaris baixos per a cert tipus de llocs de treball poc qualificats, fins a quin punt es mantenen membres de la unitat familiar com a inactius sense un repartiment raonable de feina i de responsabilitats familiars dins d'aquesta unitat, fins i tot, fins a quin punt, per a certes unitats familiars, són massa restrictius els actuals requisits de reconeixement de l'ingrés mínim vital.