L’error humà i la política del cop d’efecte

- Xavier Alegret
- Barcelona. Dilluns, 2 de novembre de 2026. 05:30
- Temps de lectura: 3 minuts
He donat moltes voltes a què dir del tràgic accident de l’alta velocitat a Toledo. Em pregunto com pot haver passat i em venen moltes respostes, però una sura per sobre de totes. La gran causa darrere de totes les petites causes és la manera actual de fer política, que no és exclusiva del govern espanyol, però que Pedro Sánchez ha sublimat: la política de cara a la galeria, de comunicar, de mostrar, de transmetre, del relat, de piulada, de cops d’efecte; però al darrere, ben poc, perquè allò que no es pot ensenyar i no dona vots, no val en aquesta manera de fer política. Per tant, es relega. El mateix en trens que en carreteres que en habitatge. Aquesta manera de fer política és l’autèntic error humà.
És tan evident que hi va haver error humà en l’accident com que no és concebible que no hi hagués un últim sistema de seguretat. Un cotxe normal que compres avui, o en els últims anys, té frenada d’emergència automàtica, entre molts altres sistemes de seguretat i avís. També és evident ja que el sistema de control de la línia d’alta velocitat de Madrid a Sevilla era massa antic i s’hauria d’haver canviat fa anys. Estava en procés, però els retards, massa habituals en les administracions, van condemnar els passatges de l’AVE i l’Iryo sinistrats. I també que la línia està saturada.
Tot plegat són un seguit d’errors humans. El de l’operari del control és només l’última baula d’una cadena que hauria de tenir més cinturons de seguretat i on les responsabilitats estan més amunt. Decidir canviar el sistema tard o que la freqüència de trens es mantingués altíssima tot i els errors del sistema vell també són errors humans, però ningú els assumeix, perquè ja assenyalen polítics.
Els governs prioritzen inversions que els permeten fer grans anuncis i sortir a la foto en lloc d’aquelles que no es veuen, però fan que un país funcioni
Però l’error humà més gran és la política de cops d’efecte. Fa anys que molts polítics només governen pensant a guanyar les següents eleccions. Això provoca que prioritzin mesures amb efecte a curt termini i s’oblidin del llarg termini, i que prenguin decisions d’inversió que els hi permetin fer grans anuncis i sortir a la foto en lloc d’aquelles que no es veuen, però fan que un país funcioni. Les infraestructures només en són un cas, el problema és que, malauradament, en són el més dramàtic.
El ministre Óscar Puente defensava que s’estan fent les inversions necessàries en l’alta velocitat. El cert és que els pressupostos tant d’Adif com d’Adif Alta Velocidad han tendit a créixer. Amb això es defensava. El problema és que, com ha quedat més que palès pels accidents d’Adamuz al gener, per problemes a les vies, i aquest d’Urda, per un sistema de control obsolet, no s’ha invertit prou ni a temps. S’han prioritzat noves estacions, que poden ser necessàries, i noves línies, que electoralment són molt més rendibles. O, ja fora de l’àmbit d’Adif, però encara en el del Ministeri de Transports, en nous trens, que queden molt bé a les fotos al darrere del ministre.
Mentrestant, allò que no es veu, com un sistema informàtic que cau massa freqüentment o unes vies que vibren més del compte, queda en un segon pla, perquè invertir-hi no és rendible electoralment. És difícil guanyar vots només pel fet que els trens funcionin; però que funcionin no només és molt important, sinó que és el que diferencia un país evolucionat d’un altre que fa aigües per tot arreu.
Aquesta política de cara a la galeria és la mateixa que ha deixat d’invertir a Rodalies –prioritzant, de nou, una alta velocitat que era “el orgullo de España”– i la gestionava a base de pedaços, fins que, de nou, ha estat massa tard i el sistema ja no s’aguanta per enlloc. És la mateixa que va eliminar peatges com els de l’AP7, una mesura més populista que lògica, i després ha menystingut el manteniment de l’autopista més transitada de l’Estat, cosa que ha deteriorat molt el seu estat, fent créixer la sinistralitat i els embussos.
Els que, en els moments àlgids del 'procés', deien que calia governar per a tothom i resoldre els problemes reals de la gent, ara ho empitjoren
L’habitatge també és víctima d’aquesta política. Bé, les víctimes són les famílies que busquen un pis, sigui per llogar o per comprar, i no en troben un que puguin pagar perquè no hi ha oferta. Els governs socialistes, començant pel català i seguint per l’espanyol, han reaccionat a la manca d’habitatge a cop de decret per limitar preus i, quan ja s’ha vist que no funciona perquè cau l’oferta, hi insisteixen. De fet, Sánchez va convocar les eleccions per intentar remuntar agafat a l’habitatge. De nou, això és més rendible electoralment que construir i generar oferta, que és més difícil i a llarg termini. Però, un cop més, els efectes són contraproduents.
S’ha de tornar a governar de debò, prenent decisions difícils, impopulars o simplement discretes, però efectives. Resulta que aquells que, en els moments àlgids del procés, ens deien que s’havia de governar per a tothom i resoldre els problemes reals de la gent, no només no són capaços de fer-ho, sinó que ho estan empitjorant mentre repeteixen que Espanya és el país que millor va de la UE i paguen anuncis en prime time que ens expliquen que vivim al millor lloc del món. Relat. Fins que la realitat l’esmicola.