Fa ja més de vint anys, la Xina va entrar a l'Organització Mundial del Comerç. Aquell fet va marcar un abans i un després en la globalització. Milions d'empreses occidentals van començar a produir a Àsia. I també van començar els primers episodis rellevants de pèrdua de propietat intel·lectual: productes copiats, patents replicades, marques que trobaven en altres països un doble no autoritzat. Molts negocis basaven el seu avantatge competitiu en el desenvolupament, la fórmula, la patent. I de sobte, aquest avantatge es va anar esvaint.

Amb la digitalització, aquesta tendència no només no va canviar, sinó que es va accelerar. El digital és per naturalesa replicable. Un programari es pot copiar. Un model de negoci digital es pot imitar. Un marketplace, una plataforma o una aplicació, per complexa que sembli, acaba sempre tenint una "alternativa semblant". El codi font es protegeix, sí, però les idees (fins i tot les fórmules comercials) són transparents. El que funciona, salta a la vista. I es copia.

Amb la IA, la cosa ja passa de castany a fosc. La còpia del codi font és immediata i a més replicable per la mateixa màquina. I aviat només donant instruccions de paraula del que un vol veure programat. Aviat no caldrà saber programar per realitzar desenvolupaments digitals.

Ara sumem-hi a tot això la creixent cultura de la transparència. És a dir, no només queden les coses a la vista. A més, es mostren voluntàriament.

El secret com a avantatge ha deixat de ser viable. O si més no, sostenible en el temps que, en el món empresarial, ve a ser el mateix

Exemples no en falten. Buffer, empresa de gestió de xarxes socials, va fer públiques les seves retribucions, beneficis i mètriques internes. Patagonia fa anys que comparteix la seva cadena de subministrament i els seus compromisos mediambientals. I què han perdut per fer-ho? Res. Al contrari: han guanyat reputació, atracció de talent i credibilitat. Perquè avui el valuós no és guardar el secret, sinó demostrar que pots sostenir-lo en el temps.

El secret com a avantatge ha deixat de ser viable. O si més no, sostenible en el temps que, per al cas, en el món empresarial ve a ser el mateix. Ho dic perquè el que no és sostenible en el temps és sinònim d'inviabilitat empresarial.

Doncs bé, ja tenim servit en safata un nou paradigma: l'empresa sense secret.

Però si no hi ha secrets, la pregunta és: com fer sostenibles i rendibles models fàcilment copiables? Com mantenir l'avantatge? On és avui el veritable “actiu estratègic”?

L'avantatge no és saber alguna cosa que ningú més sap. És fer alguna cosa que altres no aconsegueixen fer tan bé ni tan ràpid.

La resposta rau en la capacitat de convertir una idea ja no secreta en una realitat operativa excel·lent. En anar més de pressa, en ajustar millor, en escalar abans que els altres. L'avantatge no rau a saber alguna cosa que ningú més sap. Rau a fer alguna cosa que altres no aconsegueixen fer tan bé ni tan ràpid.

A més, els avantatges d'execució es potencien quan es combinen amb dos factors clau més en dos dels nous avantatges competitius d'aquest segle: la corba d'aprenentatge i les economies d'escala.

A mesura que una empresa guanya volum i acumula experiència, millora els seus processos, redueix costos i perfecciona la seva proposta. Això es converteix en una barrera d'entrada tan efectiva com qualsevol patent, perquè requereix anys de recorregut i un know-how que no s'adquireix amb només copiar.

En aquest entorn, ser el primer ajuda, però no garanteix res. El que importa no és només innovar. És saber operar. Saber escalar. Saber sostenir. El que és veritablement difícil no és crear alguna cosa nova, sinó fer-la funcionar bé a gran velocitat. Per això es va instaurar fa temps l'anomenada estratègia del "Fast Second" que ha donat lloc fins i tot a diversos llibres d'empresa.

La gran lliçó d'aquesta època, que és un final d'era, és que les empreses no es poden cenyir a la confidencialitat com a escut competitiu

Aquesta és la gran lliçó d'aquesta època que, no tinc cap mena de dubte, és un final d'era: les empreses no es poden refugiar en la confidencialitat com a escut competitiu. Els negocis que triomfen no són els que tenen més secrets, sinó els que executen millor a la vista de tothom.

Això obliga a cultivar cultures més obertes, més col·laboratives, més enfocades a l'aprenentatge continu i menys a protegir “el mètode propi”. Quan qualsevol pot veure el que fas, l'únic que et queda com a escut és ser ràpid en execució i en creixement.

Les empreses ja no tenen secrets.