Eleccions: la fiscalitat dels programes polítics

- Fernando Trias de Bes
- Barcelona. Diumenge, 22 de novembre de 2026. 05:30
- Temps de lectura: 2 minuts
El Front Ampli proposa un impost anual del 3% per als patrimonis superiors a cinquanta milions d'euros. També planteja limitar les herències a deu milions per hereu, aplicant un tipus del 100% sobre la quantitat que excedeixi aquest límit. El PSOE inclou en el seu programa la creació d'un impost mínim global sobre les grans fortunes. La campanya electoral torna a presentar la riquesa acumulada com un reclam electoral de diners perversos que els polítics han de rescatar per a finalitats socials.
La setmana passada vaig participar en un debat a Castelló. Una persona va defensar l'impost de successions amb un argument conegut. Qui neix en una família sense recursos ha tingut pitjor sort que qui rep una herència. L'impost de successions serviria per a compensar aquesta desigualtat d'origen. Entenc el raonament. Comparteixo l'objectiu de garantir oportunitats. Discrepo profundament de l'instrument.
L'estalvi és la part de la renda que algú decideix conservar després de treballar, consumir i pagar tots els impostos haguts i per haver. Quan l'Estat grava un patrimoni pel mer fet de continuar existint, converteix el pas del temps en un fet imposable.
Estalviar exigeix una renúncia. Qui guarda cent mil euros ha deixat de viatjar, consumir o gaudir d'aquests diners. Sovint ho fa per a afrontar la vellesa, protegir la seva família o transmetre una empresa. Aquesta conducta genera capital. I el capital finança inversió, productivitat i ocupació. Castigar l'estalvi acaba afectant tota l'economia a través de la minva en inversió.
La campanya torna a presentar la riquesa acumulada com un reclam electoral de diners perversos que els polítics han de rescatar per a finalitats socials
Espanya és avui l'únic país de la Unió Europea que manté un impost general sobre el patrimoni de les persones físiques. La recaptació conjunta de Patrimoni i Grans Fortunes supera els 2.200 milions. Una quantitat modesta per a l'Estat i potencialment molt rellevant per a qui ha de vendre actius o extreure recursos d'una empresa per a pagar-la.
Però seguim amb l'Impost sobre Successions. El meu criteri de justícia parteix del següent: una família constitueix una unitat econòmica al llarg del temps, no és una cosa estàtica. Els pares estalvien també per als seus fills. Separar l'hereu de totes les decisions, riscos i renúncies familiars permet presentar l'herència com a diners caiguts del cel. I no és així.
Fem un experiment senzill. Imaginem una economia sense creixement, rendiments ni nou estalvi. Apliquem un 20% cada vegada que un patrimoni passa a la següent generació. Després de deu transmissions queda aproximadament el 10,7% del capital inicial. L'aritmètica mostra la direcció de l'impost. Com més generacions passen, més es redueix el patrimoni familiar transmès.
I ja posats, els diré una cosa que hem assumit com a lògica i que fins i tot els partits de dretes no qüestionen. Jo no comparteixo la progressivitat de l'impost sobre la renda. Amb un tipus de gravamen sobre ingressos del 20%, qui guanya cent, paga vint; i qui guanya dos-cents, paga quaranta. Qui guanya el doble, contribueix el doble. A partir d'aquí, elevar a més el seu percentatge respon a una determinada idea redistributiva, més que discutible des de la justícia econòmica.
Quan l'Estat grava un patrimoni pel mer fet de continuar existint, converteix el pas del temps en un fet imposable
Ho dic perquè la fiscalitat actual està plena d'injustícies que hem normalitzat completament.
Defenso la sanitat, l'educació, les pensions i una xarxa sòlida per a les persones vulnerables. Defenso la igualtat real d'oportunitats i la redistribució de la renda. Tot això necessita impostos. Però això no autoritza a produir una altra desigualtat, la fiscal.
Abans de crear nous gravàmens, els partits en els seus programes haurien de perseguir millor l'economia submergida, reduir el frau, combatre la corrupció i explicar amb rigor com utilitza cada euro. La solidaritat obligatòria exigeix una administració especialment exemplar. I no hi som precisament. L'índex de corrupció a Espanya continua sent preocupantment alt. I les últimes dades d'opinió social que elabora la UE llancen un 92% de preocupació ciutadana respecte a la corrupció política.
Però no importa. Venen eleccions i els diners dels altres són l'instrument dels polítics per aconseguir vots. Perquè ser votats, per a més d'un, va per davant del futur econòmic del seu país.